diumenge, 30 de novembre del 2014

Un diumenge de pluja


Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.

Per les immenses ganes de veure ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que siga ràpida.

He dinat després de llançar-me a l’art de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres muntanyes.

Mentre em decidisc quina pel·lícula puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben desemparades en aquest món fred.

I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a per vosaltres!