Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.
Per les immenses ganes de veure
ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el
remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me
del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava
gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he
replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot
això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que
siga ràpida.
He dinat després de llançar-me a l’art
de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al
sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què
m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe
com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat
des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per
escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres
muntanyes.
Mentre em decidisc quina pel·lícula
puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per
tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona
internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en
marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal
vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense
casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben
desemparades en aquest món fred.
I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta
situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la
temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust
carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem
formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als
pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i
també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i
fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a
per vosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada