Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.