A l'aeroport

Ha passat el temps i han deixat d'excitar-me els aeroports. Recorde que va ser en l'adolescència -quantes experiències!- quan vaig pujar per primera vegada a l'avió. Què emocionats estàvem, els de classe. Quina sensació més brutal de velocitat quan la màquina feia per enlairar-se. I les vistes, què? Acollonant veure la ciutat des de tan amunt. Pegat a la finestra, em passava el vol. Aleshores agafava l'avió molt puntualment i, cada vegada que ho feia, era tota una aventura.

Després va arribar l'hora del canvi de residència i de viatjar sol com una necessitat. Els aeroports em tensaven d'una manera inexplicable. No havia de fer tard al vol per estar atacat dels nervis. El desplaçament es feia angoixant donada la quantitat d'operacions que has de fer fins arribar a estar assegut còmodament a la butaca de l'avió. I quan per fi vaig tenir el procés controlat i ja em sentia com un executiu d'alta volada, que no s'immuta per agafar un avió més en la seua vida, em va entrar la por a volar. No era res preocupant, però tenia el seu què. Quan l'aeroplà girava per fer les maniobres o es disposava a enlairar-se o aterrar, jo vivia un calvari personal. A saber la paranoia que m'envaïa per no perdre l'emoció -per bé o per mal- a l'hora de volar.

Això, fins que miraculosament un bon dia vaig fer cas a les indicacions de les hostesses, que conviden a relaxar-se i gaudir del vol, i per art de màgia vaig perdre el temor a un aterratge forçós (en el millor dels casos, ehem). Ara els aeroports i els avions no em diuen gran cosa. Per sort, no ha deixat d'excitar-me tot allò que m'espera en la nova destinació, a la qual arribe en qüestió de minuts. I això sí que té el seu toc de màgia.

Vint-i-quants?

Vaig sentir sensació de pànic quan em va arribar el primer missatge de felicitació pel meu aniversari al mòbil. Eren les onze en punt del matí. Una perversa màquina programada pel banc on tinc guardats els meus modestos estalvis – en regressió, per cert-, em donava els 'molts anys' en el dia oficial del meu naixement. Qui em coneix, sap que -perquè sempre que toca ho explique- vaig nàixer un dia, però que m'apuntaren al registre un dia abans. Afers burocràtics.

Evidentment el banc no sap d'aquestes coses que formen part de la vida íntima de la persona. Però no és aquesta qüestió la que em va deixar intrigat. M'inquietava el fet que l'ens, que millor representa els mals del capitalisme, volguera ser còmplice de la previsible alegria que se suposa s'ha de tenir per ser un dia assenyalat. Em feia la impressió de viure en el món feliç d'Aldous Huxley o en la profètica novel·la 1984 de George Orwell. La maquinària del Gran Germà em felicitava l'aniversari, quina por!

Està clar que la imaginació m'havia portat a un present apocalíptic, que no em mereixia, ni jo ni els meus -això segur. Recuperat de l'impacte, vaig intentar veure les coses en positiu. En el meu cas, sabia que encara estaven per arribar les felicitacions de veritat. Sense voler fer un drama excessiu, vaig pensar en la gent que no li fan la pamplina en el seu dia. Els motius poden ser diversos: bé perquè els del seu entorn no li donen més importància a la data en qüestió, o bé perquè un no sempre ha de tenir un nombrós grup de gent que li done calor. No cal ser, ni molt menys, un ésser asocial i inadaptat per quedar-se sense regals. Això sí, toca't els collons (o els ovaris) si l'únic que se'n recorda del teu aniversari és el banc. És per anar a destruir personalment l'ordinador que t'ha enviat el missatge al mòbil.

Beneit feisbuc! Per als qui estem clavats en aquesta secta social, el panorama ha deixat de ser desolador en matèria de celebracions. La màquina ens recorda nom i dia, i després nosaltres decidim què fer. Em sap greu dir-ho, però jo no moc ni un dit per felicitar ningú. I mira que després m'ha fet una il·lusió bastant considerable rebre-les. Sóc així de sec per aquests assumptes. Per cert, es podria fer una estadística per saber -si és que serveix per alguna cosa- com han augmentat les felicitacions d'aniversari des de la irrupció d'aquesta xarxa social. Estic segur que s'han multiplicat per mil. Pot ser en un futur no tant llunyà, igual que d'una manera premonitòria ha fet el banc, programem l'ordinador per felicitar el natalici als amics, als coneguts i als amics dels amics. Així ens acostarem un poc més a l'anhelat món feliç.

...i tornada

DIA 7. Vuit del matí.

Dos autobusos, un avió, un autobús i metro. I encara em queda metro i avió i autobús. És el tràmit que he de passar per fer port a la destinació final. Sense paciència no som ningú. Quan estic de ruta, baixe el bioritme, de manera que intente alterar-me el mínim possible. També faig per disminuir el nivell de desfici. És una mena d'estat zen pensat perquè la situació no em desborde quan no acaben de quadrar els horaris.

A diferència del viatge d'anada, que està ple d'incerteses i excitació pel que ha de vindre, el camí de tornada resulta molt més calmat. Tornar no té tant de misteri perquè un sap que tard o d'hora arribarà al lloc d'on prové. Tot és qüestió de temps. Mentrestant pots posar-te introspectiu i pensar en un sentit o en un altre: en tot allò que has fet aquests dies lluny de casa, així com també en les coses que faràs -o has de fer- quan hi arribes.

Amb tot el grapat d'experiències viscudes, l'exigència a l'hora de recordar fets i situacions és gran. Dies després del viatge el cap pot funcionar al noranta per cent, però no demanes gaire més passat un breu període de temps. Així que, com que un que és previsor i sap de sobra com de curta pot ser la memòria, he acumulat més de 500 moments en forma de píxels. Uns quants megues que també em serviran per explicar, amb menys paraules i major precisió, allò que he viscut durant el viatge.

Tal vegada relacionat amb la rapidesa amb què oblidem, resulta un tant estrany experimentar com de ràpid ens mimetitzem amb el nou entorn quan tenim una bona acollida. M'ha passat que en un parell de dies m'he sentit un més del grup. M'he familiaritzat al llit, a l'habitació, als carrers, a l'idioma, a les persones. I després, quan ha arribat l'hora de marxar, m'he vist obligat a abandonar un lloc on he estat tan còmode com a casa. Clar que el que no oblide és que, en el fons, on millor estic és prop dels meus, dels qui fa temps – anys, fins i tot, mesos- estan amb mi. Tot això encara que no puga negar que el color ocre d'aquella terra m'ha envaït.

Anada...

DIA 1. Cinc de la matinada.

Mai. En la vida m'havia alçat a les dues i mitja de la matinada per començar el dia: ni que me n'anara de rave! He dormit una modesta hora. M'he despertat amb suors fredes producte del nerviosisme. 5 euros de taxi per arribar a l'estació d'autobusos de Barcelona, i 12 més per arribar a l'aeroport de Girona, des d'on ix el meu vol. De camí, mitja hora dormida només. Les xifres parlen de la precarietat del viatge que ja ha començat. No puc demanar massa, i més encara sabent que el bitllet a l'illa m'ha costat 60 euros. Un poc més del que paga, per exemple, un valencià que vol anar en tren a Barcelona. Així resulten els números.

El matí -encara fosc- està tan boirós com jo. No he sabut què fer en trobar el banc on esperar l'hora d'embarcar (o hauria de ser avionar?). Primer m'he allargat tot reposant el cap sobre la maleta per intentar agafar son. M'he posat nerviós massa prompte i no he pogut aguantar ni la postura ni el llum artificial de neó. He pensat en posar-me música i, quan ho anava a fer, he pillat paper i boli i m'he posat a escriure sense més. M'ha agafat la fam i m'he fotut el beneït entrepà de truita de creïlles que va sobrar del sopar d'anit. Ara estic un poc més tranquil perquè vaig matant el temps així com va arribant. Encara són les cinc i mitja, però va quedant menys i menys per aterrar a una altra latitud.