Vaig sentir sensació de pànic quan em va arribar el primer missatge de felicitació pel meu aniversari al mòbil. Eren les onze en punt del matí. Una perversa màquina programada pel banc on tinc guardats els meus modestos estalvis – en regressió, per cert-, em donava els 'molts anys' en el dia oficial del meu naixement. Qui em coneix, sap que -perquè sempre que toca ho explique- vaig nàixer un dia, però que m'apuntaren al registre un dia abans. Afers burocràtics.
Evidentment el banc no sap d'aquestes coses que formen part de la vida íntima de la persona. Però no és aquesta qüestió la que em va deixar intrigat. M'inquietava el fet que l'ens, que millor representa els mals del capitalisme, volguera ser còmplice de la previsible alegria que se suposa s'ha de tenir per ser un dia assenyalat. Em feia la impressió de viure en el món feliç d'Aldous Huxley o en la profètica novel·la 1984 de George Orwell. La maquinària del Gran Germà em felicitava l'aniversari, quina por!
Està clar que la imaginació m'havia portat a un present apocalíptic, que no em mereixia, ni jo ni els meus -això segur. Recuperat de l'impacte, vaig intentar veure les coses en positiu. En el meu cas, sabia que encara estaven per arribar les felicitacions de veritat. Sense voler fer un drama excessiu, vaig pensar en la gent que no li fan la pamplina en el seu dia. Els motius poden ser diversos: bé perquè els del seu entorn no li donen més importància a la data en qüestió, o bé perquè un no sempre ha de tenir un nombrós grup de gent que li done calor. No cal ser, ni molt menys, un ésser asocial i inadaptat per quedar-se sense regals. Això sí, toca't els collons (o els ovaris) si l'únic que se'n recorda del teu aniversari és el banc. És per anar a destruir personalment l'ordinador que t'ha enviat el missatge al mòbil.
Beneit feisbuc! Per als qui estem clavats en aquesta secta social, el panorama ha deixat de ser desolador en matèria de celebracions. La màquina ens recorda nom i dia, i després nosaltres decidim què fer. Em sap greu dir-ho, però jo no moc ni un dit per felicitar ningú. I mira que després m'ha fet una il·lusió bastant considerable rebre-les. Sóc així de sec per aquests assumptes. Per cert, es podria fer una estadística per saber -si és que serveix per alguna cosa- com han augmentat les felicitacions d'aniversari des de la irrupció d'aquesta xarxa social. Estic segur que s'han multiplicat per mil. Pot ser en un futur no tant llunyà, igual que d'una manera premonitòria ha fet el banc, programem l'ordinador per felicitar el natalici als amics, als coneguts i als amics dels amics. Així ens acostarem un poc més a l'anhelat món feliç.
Evidentment el banc no sap d'aquestes coses que formen part de la vida íntima de la persona. Però no és aquesta qüestió la que em va deixar intrigat. M'inquietava el fet que l'ens, que millor representa els mals del capitalisme, volguera ser còmplice de la previsible alegria que se suposa s'ha de tenir per ser un dia assenyalat. Em feia la impressió de viure en el món feliç d'Aldous Huxley o en la profètica novel·la 1984 de George Orwell. La maquinària del Gran Germà em felicitava l'aniversari, quina por!
Està clar que la imaginació m'havia portat a un present apocalíptic, que no em mereixia, ni jo ni els meus -això segur. Recuperat de l'impacte, vaig intentar veure les coses en positiu. En el meu cas, sabia que encara estaven per arribar les felicitacions de veritat. Sense voler fer un drama excessiu, vaig pensar en la gent que no li fan la pamplina en el seu dia. Els motius poden ser diversos: bé perquè els del seu entorn no li donen més importància a la data en qüestió, o bé perquè un no sempre ha de tenir un nombrós grup de gent que li done calor. No cal ser, ni molt menys, un ésser asocial i inadaptat per quedar-se sense regals. Això sí, toca't els collons (o els ovaris) si l'únic que se'n recorda del teu aniversari és el banc. És per anar a destruir personalment l'ordinador que t'ha enviat el missatge al mòbil.
Beneit feisbuc! Per als qui estem clavats en aquesta secta social, el panorama ha deixat de ser desolador en matèria de celebracions. La màquina ens recorda nom i dia, i després nosaltres decidim què fer. Em sap greu dir-ho, però jo no moc ni un dit per felicitar ningú. I mira que després m'ha fet una il·lusió bastant considerable rebre-les. Sóc així de sec per aquests assumptes. Per cert, es podria fer una estadística per saber -si és que serveix per alguna cosa- com han augmentat les felicitacions d'aniversari des de la irrupció d'aquesta xarxa social. Estic segur que s'han multiplicat per mil. Pot ser en un futur no tant llunyà, igual que d'una manera premonitòria ha fet el banc, programem l'ordinador per felicitar el natalici als amics, als coneguts i als amics dels amics. Així ens acostarem un poc més a l'anhelat món feliç.
2 comentaris:
i es que l'ordinador, a més de ser el vigilant imperturbable i autoritzat de la nostra intimitat, és el soma que ens adorm... i si pasem tant de temps amb aquesta màquina, com no hem d'acabar semblant-nos a ella??
Iep, julai! Ara et linke al meu blog. Ma que estem descoordinats en el tema digital, xè! Jo ni sabia que estaves per ací també...
Publica un comentari a l'entrada