Ha passat el temps i han deixat d'excitar-me els aeroports. Recorde que va ser en l'adolescència -quantes experiències!- quan vaig pujar per primera vegada a l'avió. Què emocionats estàvem, els de classe. Quina sensació més brutal de velocitat quan la màquina feia per enlairar-se. I les vistes, què? Acollonant veure la ciutat des de tan amunt. Pegat a la finestra, em passava el vol. Aleshores agafava l'avió molt puntualment i, cada vegada que ho feia, era tota una aventura.
Després va arribar l'hora del canvi de residència i de viatjar sol com una necessitat. Els aeroports em tensaven d'una manera inexplicable. No havia de fer tard al vol per estar atacat dels nervis. El desplaçament es feia angoixant donada la quantitat d'operacions que has de fer fins arribar a estar assegut còmodament a la butaca de l'avió. I quan per fi vaig tenir el procés controlat i ja em sentia com un executiu d'alta volada, que no s'immuta per agafar un avió més en la seua vida, em va entrar la por a volar. No era res preocupant, però tenia el seu què. Quan l'aeroplà girava per fer les maniobres o es disposava a enlairar-se o aterrar, jo vivia un calvari personal. A saber la paranoia que m'envaïa per no perdre l'emoció -per bé o per mal- a l'hora de volar.
Això, fins que miraculosament un bon dia vaig fer cas a les indicacions de les hostesses, que conviden a relaxar-se i gaudir del vol, i per art de màgia vaig perdre el temor a un aterratge forçós (en el millor dels casos, ehem). Ara els aeroports i els avions no em diuen gran cosa. Per sort, no ha deixat d'excitar-me tot allò que m'espera en la nova destinació, a la qual arribe en qüestió de minuts. I això sí que té el seu toc de màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada