El valor del mercat

Els mercats no perden vigència, malgrat els temps que corren. A mode d’exemple, Sineu celebra cada dimecres al dematí el seu mercat setmanal, des que va ser instaurat l'any 1306 pel rei Jaume II. És històricament un dels més importants que se celebren a Mallorca. Sineu també celebra cada primer diumenge de maig Sa Fira, tradicional mostra agrícola, ramadera i artesanal que atreu un gran nombre de visitants. Establerta l'any 1318 per privilegi del rei Sanç, és la fira més antiga de Mallorca. A més de les parades habituals del mercat setmanal del dimecres, a la fira s'hi exposen animals de races autòctones, maquinària agrícola i vehicles. Tot plegat és una clara mostra de la importància que tenen els mercats en la vida de les persones des de temps quasi immemorials.

I és que un mercat és el punt de trobada on conflueixen productors, venedors i compradors. Aquí es genera una part important de l’economia local, això sí, a petita escala. Tanmateix, suficient perquè molta gent pugui viure dels negocis que formen part del mercat. En certa manera, sosté l’agricultura i la ramaderia, ja que gran part dels productes de la zona troben el seu canal de distribució al mercat. El mateix productor, bé sigui a través de familiars o bé sigui a través de comerciants propers, s’encarrega de fer arribar els seus productes al client sense intermediaris. El negoci és, doncs, més just i pròxim. De la mateixa manera, l’economia domèstica se’n ressenteix menys si es compra al mercat ja que els preus es poden negociar i l’oferta s’adiu a les necessitats de les famílies. I tot això sense estendre’ns en comentar la qualitat i la frescor dels productes que hi podem trobar.

Al mercat també es guanya en valors socials. El tracte proper i personal només té cabuda, avui dia, en el petit comerç. En un món on es va perdent la proximitat en favor de les grans corporacions i les noves tecnologies, aquesta forma de compra-venda manté intacta una comunicació propera i una relació directa entre les parts que entren en contacte. De fet, el vincle de confiança que estableix el venedor amb els clients és gairebé una venda assegurada. Per la seva part, per al comprador, suposa una garantia a l’hora de reclamar en cas que ho requereixi. Aquest tracte diari o setmanal procura grans dosis d’humanitat.

És també al mercat on els més dèbils estan protegits en una economia de proporcions mundials. El petit comerç té futur aquí, per molt que guanyin terreny els hipermercats. També la vida al poble com a signe d’identitat local. Si es genera treball, s’evita el despoblament i, per tant, el procés de migració del camp a la ciutat. Però sobretot conservar els mercats, tal i com sempre s’han conegut, és preservar un senyal inequívoc d’ésser. Perquè els mercats són espais oberts on no només s’intercanvien productes sinó també maneres viure.

Anys i anys (i VI)

VI. MIQUEL

Per a Miquel, comptar amb 77 anys tenia un significat encisador. Perquè era una xifra que li semblava preciosa, màgica s’atreviria a dir. Per això aprofitava l’ocasió per fer un divertit joc de números. Sempre que li ho demanaven, deia que tenia 14 anys, és a dir, set més set. Era la manera de dir-li al món que se sentia jove, a pesar de l’edat. Vivia una etapa esplendorosa, envoltat de fills i néts.¬ L’última criatura li havia arribat el passat mes d’abril. Es tractava d’una xiqueta d’ulls verds que, igual que l’avi, li encantava somriure al món.

Feia poc més d’un any que Miquel havia sofert el sotrac més gran de la seua vida en faltar la dona. Aleshores va haver d’enfrontar-se al que, sens dubte, foren els mesos més difícils que havia viscut mai. La pèrdua d’un ésser volgut és irreparable, malgrat tot, estava segur que eixiria del forat, com ho havia fet tantes altres vegades. Tanmateix el moment no va ser fàcil: en la darrera etapa de la vida havia de mirar de cara a la mort massa sovint. Al seu voltant, en forma de comptagotes, alguns vells amics del poble començaven a dir-li adéu a aquest món, sense que ningú poguera evitar-ho. “Llei de vida”, es deia a si mateix, cada vegada que acudia a un soterrament. Així s’encoratjava.

Hi havia qui se n’anava però també, per sort, qui arribava. En aquest sentit, els fills i els néts havien estat tot un estímul per a continuar el camí amb força. Des que es va quedar sol a casa, la visita dels seus descendents es va tornar més freqüent que mai. Molts dies anava algun familiar a dinar o a sopar amb Miquel. Ell sempre aprofitava aquestes visites per fer memòria del passat. No volia anar-se’n d’un dia per a l’altre sense haver explicat als seus els moments més crucials de la seua existència. Tenia la necessitat de fer-los veure el món des dels ulls d’una persona que ha viscut la misèria de la postguerra, la duresa del treball a una edat precipitada o la senzillesa d’una vida sense excessos però igualment digna. Pensava que donant a conèixer una manera de viure que poc tenia a veure amb l’actual, en la qual mai falta de res, ajudaria els néts a entendre la gent que pateix i, així, els convertiria en millors persones.

Miquel també volia transmetre els coneixements que havia adquirit, durant gairebé una vida, de treball al camp. “La terra és una font de saviesa que hem d’aprendre a escoltar”, repetia mentre passejava pel terme acompanyat de xiquets. Amb vivacitat, botava d’un marge a un altre i els convidava a beure sense por de l’aigua de l’ullal que, en època de pluges, brollava vigorosa prop d’un dels seus horts de tarongers. Miquel no perdia l’oportunitat de sorprendre’ls a cada passa. Pretenia que els néts no deixaren mai d’estimar l’entorn que tant havia marcat la seua vida. I aprofitava per regar-los les orelles amb dites i expressions que permetien entendre tot allò que ocorria al voltant. La saviesa popular es pronuncia gràcies a les paraules heretades dels nostres avantpassats. És per això que es veia en l’obligació de passar el relleu i no deixar-les perdre.

Així, quan es trobava envoltat de joventut, se sentia més orgullós de tenir 77 anys. Feliç d’acostar-se als vuitanta, de mirar enrere i veure tot el treball fet, de recordar la gent que havia format part de la seua vida, Miquel es carregava de vitalitat per arribar als cent. Si feia el recompte, encara li quedaven anys i anys per complir. No volia perdre’s l’espectacle de veure créixer als homenets i les donetes que li donaven tanta estima.

Anys i anys (V)

V. CARME

Estava trista i no trobava un explicació clara al perquè de tot plegat. No entenia com d’un dia per a l’altre no podia deixar de qüestionar-se el futur. Trobava ridícul que, prop de complir el mig segle d’existència, tinguera els dubtes existencials més aviat propis d’un jove. En el fons, l’aturmentava acostar-se perillosament als cinquanta anys. Era una edat que sempre havia tingut com a referència, però que al mateix temps havia sentit llunyana. Ara, per això mateix, per veure-la propera, estava tan inquieta.

D’alguna manera, experimentava com tots s’havien fet grans al seu voltant. Sense anar més lluny, feia un parell de mesos que el fill menut de la família s’havia emancipat. Se n’havia anat a viure a l’estranger gràcies a una beca, senyal que res tornaria a ser igual. Amb la seua marxa, la casa havia perdut vida. I mira que s’havia anat fent la idea des de feia temps. Per ser exactes, des del moment en què el fill major se’n va anar a viure amb uns amics a la ciutat. Era un procés inevitable que l’avisava que just ara arribava el temps de la tranquil•litat, després de tants anys de maldecaps.

Al treball, també sonaven les flautes de la prejubilació. L’empresa volia treure’s de damunt els treballadors majors de 45 anys amb l’objectiu de rejovenir una empresa que, sens dubte, necessitava agafar aire fresc. La idea de deixar d’anar a treballar cada dia li provocava un regust agredolç. Per una part, s’alegrava de disposar de tooot el temps lliure del món per a les seues coses. Quan ho pensava, li’n venien un miler per fer. D’una altra banda, però, l’entristia abandonar el tracte diari que, durant anys i anys, havia mantingut amb els companys. Perdre’ls de vista, a ells i a una rutina que l’estabilitzava, li feia por. Però també, en aquella possible operació, hi havia un transfons psicològic que l’afectava profundament: retirar-se del món laboral representava una clara advertència de què es trobava en la recta final de la vida.

Si s’endinsava en els pensaments, Carme s’afligia cada vegada més. No obstant això, tenia clar que es tractava d’una etapa transitòria que acabaria assumint i que, per tant, no pagava la pena donar-li excessiva importància. Tot això ho va determinar un dia d’aquells en què hom es desperta amb una vitalitat inusitada. Arribava el moment de tornar a sentir-se forta i jove, després de patir tants mesos per culpa d’un assumpte que a tothom se li escapa de les mans, que no és cap altre que l’inexorable pas del temps. A partir d’ara, ho tenia decidit, no s’avergonyiria de la seua edat. En cap moment vacil•laria davant la pregunta, tal com li havia ocorregut en anteriors ocasions.

Li sonava tòpic i vergonyós, fins i tot, un mica adolescent, però sabia que necessitava un canvi en la vida. Així que començaria per ella mateixa, pel seu aspecte físic, que havia descuidat tant en l’última dècada. Sembla que la sensació d’estar envellint li venia de lluny. Segurament, per aquest motiu, s’havia deixat anar. I sense més, pensat i fet, Carme es va dirigir a la perruqueria per transformar el look amb només un parell de tisorades. La perruquera de tota la vida es va astorar quan li va demanar amb convicció que volia acabar amb aquella mitja melena, que li posava anys damunt. Necessitava escometre l’atreviment de tallar-se el cabell curt i donar-li un toc de color gràcies a un tint atrevit. El mateix color atrevit necessitava el seu vestuari, va pensar en mirar-se a l’espill.

De la perruqueria a la tenda de roba més moderna del poble. Carme estava decidida a renovar l’armari i, de passada, rejovenir-se per fora i per dins. Això sí, tenint present en no caure en l’infantilisme de qui vol ser el que no és. Perquè Carme era una dona de 47 anys, ni més ni menys. Quan somreia, lluïa arrugues vora els ulls. Unes arrugues que fan interessants als qui tenen quaranta i tants, però que sobretot els fan madurs i savis.

Anys i anys (IV)

IV. ARNAU

Vivia una època de canvis totalment inesperada. Feia setmanes que, de forma més o menys definitiva, havia posat fi a la relació que l’havia lligat amb qui ara havia passat a ser la seua ex. La primera i l’única ex que havia tingut mai. Encara no havia complit els vint quan es posar a eixir amb ella. Havien crescut junts... i ara devien continuar creixent separats. Ho tenia relativament assumit, però no tant com voldria. Li costava imaginar-se la nova vida que tenia per començar, cosa que l’esgotava. No tenia més remei, ho sabia de ben cert.

Sort que al final no es decidiren per hipotecar-se de per vida. Si és que en el fons es veia vindre que la corda s’acabaria trencant. Massa pressió a l’hora de prendre decisions tan serioses i determinants. Tal vegada s’estaven complicant l’existència quan no calia. I tot això, per no parlar de la situació laboral precària que vivien, que en realitat tampoc els permetia encadenar-se al banc. Arnau es repetia allò de “ens fem grans” per provar d’entendre què estava passant. Era un bàlsam realment tranquil·litzador.

De sobte, havia de deixar el pis de lloguer que compartia amb ella. Duia mesos buscant una feina que no arribava. No podia pagar-se la vida fora de casa, així que la solució era tornar a la llar familiar, li agradara o no. Tot això s’havia de produir en qüestió de dies, justament la setmana que complia anys. Això sí, tenia clar que no estava per celebracions: s’acostava als trenta, i això li causava una sensació de vertigen que s’aguditzava més encara amb aquesta situació. Preferia no pensar en els 28 i deixar passar el dia, com un més. Ja que les coses es precipitaven, intentaria viure-ho amb la màxima normalitat.

El dia de mudances va coincidir amb l’aniversari, que conscientment havia silenciat. Quan va fer el primer viatge, carregat de caixes de cartró, a casa dels pares es va trobar amb la sorpresa. Li digueren que no feia falta que descarregara els trastos, que ho podia fer a casa de la iaia. I l’acompanyaren fins allà. En obrir la porta d’aquell pis, que feia anys havia quedat deshabitat, va veure clar què passava. Tot estava en un perfecte ordre. Hi havia un sofà nou, l’antiga tele de casa, un microones i, en definitiva, una sèrie d’objectes que li donaven vida a l’habitatge. Arnau va entendre, sense paraules, que aquest era el lloc on s’havia d’instal·lar per refer vida, que viure a casa dels pares era part del passat. Ben mirat, tampoc tenia la vida tan traçada. Tot, igual que ara, penjava d’un fil. Només que, ara i ací, veia que era un bon moment per començar.

Anys i anys (III)

III. AGNÈS

Agnès celebrava l’aniversari acompanyada per les seues millors amigues en un sopar que donava peu a tota classe de converses. Complia anys sempre que arribava el fred més intens. I és que havia nascut a meitat novembre. Enguany celebraven els 17, amb la mirada posada en la majoria d’edat. Precisament aquest va ser el tema que va centrar la xerrada durant el sopar. Primer de tot, parlaren de la putada que era haver nascut a finals d’any i de com de llarga es faria l’espera per a gaudir de certs privilegis, com els que ja albiraven les que els quedaven un parell de mesos per ser adultes oficialment.

Es donava la circumstància que el pròxim mes de maig tindrien lloc les eleccions autonòmiques. El país es jugava el canvi de govern, i Agnès, que a diferència de la majoria d’amigues havia adquirit grans nocions de política en els darrers temps, es quedaria sense votar. Això li pareixia molt injust. També pensava en la llibertat de tenir carnet de conduir. I sobretot per a ella, que no havia tingut moto i que s’havia de moure sempre amb bici, la qual cosa reduïa les distàncies respecte un vehicle a motor. S’imaginava al volant del cotxe del seu avi ideant els caps de setmana. Però això encara ho veia lluny. No ocorria el mateix per a algunes de les amigues, que estaven a punt d’examinar-se del teòric per guanyar temps al temps.

Per a una xica de figura esvelta i sinuosa com la d’Agnès, feia anys que no havia sigut un problema entrar a determinats locals nocturns. I més, quan el criteri que segueixen els porters és tan arbitrari: si són xiques, i a més guapes, poden passar sense problema. Així que mai s’havia trobat amb una porta barrada. Clar que sempre tenia el neguit de si li demanarien el carnet d’identitat i quedaria delatada. Des d’aquell mateix dia, només li quedava un any perquè definitivament desapareixera aquest pensament que sovint la intranquil•litzava. Era un dels avantatges que va comentar quan totes departien sobre l’esdeveniment que suposava el fet de complir 18 anys.

En aquella nit de converses que anaven i venien, va eixir l’habitual referida al sexe oposat. Que si t’agrada aquest, que si et mira, que si és massa major... Ni recorden quan deixaren de fixar-se en els xics de classe, els que tenien la seua mateixa edat. Únicament tenien ulls per als qui ja anaven a la Universitat, o bé tenien un treball i un sou. A Agnès, en canvi, li agradava l’amiga que tenia asseguda al costat, que ni tenia un futur clar ni tenia un cotxe per a passejar-la.