III. AGNÈS
Agnès celebrava l’aniversari acompanyada per les seues millors amigues en un sopar que donava peu a tota classe de converses. Complia anys sempre que arribava el fred més intens. I és que havia nascut a meitat novembre. Enguany celebraven els 17, amb la mirada posada en la majoria d’edat. Precisament aquest va ser el tema que va centrar la xerrada durant el sopar. Primer de tot, parlaren de la putada que era haver nascut a finals d’any i de com de llarga es faria l’espera per a gaudir de certs privilegis, com els que ja albiraven les que els quedaven un parell de mesos per ser adultes oficialment.
Es donava la circumstància que el pròxim mes de maig tindrien lloc les eleccions autonòmiques. El país es jugava el canvi de govern, i Agnès, que a diferència de la majoria d’amigues havia adquirit grans nocions de política en els darrers temps, es quedaria sense votar. Això li pareixia molt injust. També pensava en la llibertat de tenir carnet de conduir. I sobretot per a ella, que no havia tingut moto i que s’havia de moure sempre amb bici, la qual cosa reduïa les distàncies respecte un vehicle a motor. S’imaginava al volant del cotxe del seu avi ideant els caps de setmana. Però això encara ho veia lluny. No ocorria el mateix per a algunes de les amigues, que estaven a punt d’examinar-se del teòric per guanyar temps al temps.
Per a una xica de figura esvelta i sinuosa com la d’Agnès, feia anys que no havia sigut un problema entrar a determinats locals nocturns. I més, quan el criteri que segueixen els porters és tan arbitrari: si són xiques, i a més guapes, poden passar sense problema. Així que mai s’havia trobat amb una porta barrada. Clar que sempre tenia el neguit de si li demanarien el carnet d’identitat i quedaria delatada. Des d’aquell mateix dia, només li quedava un any perquè definitivament desapareixera aquest pensament que sovint la intranquil•litzava. Era un dels avantatges que va comentar quan totes departien sobre l’esdeveniment que suposava el fet de complir 18 anys.
En aquella nit de converses que anaven i venien, va eixir l’habitual referida al sexe oposat. Que si t’agrada aquest, que si et mira, que si és massa major... Ni recorden quan deixaren de fixar-se en els xics de classe, els que tenien la seua mateixa edat. Únicament tenien ulls per als qui ja anaven a la Universitat, o bé tenien un treball i un sou. A Agnès, en canvi, li agradava l’amiga que tenia asseguda al costat, que ni tenia un futur clar ni tenia un cotxe per a passejar-la.
Es donava la circumstància que el pròxim mes de maig tindrien lloc les eleccions autonòmiques. El país es jugava el canvi de govern, i Agnès, que a diferència de la majoria d’amigues havia adquirit grans nocions de política en els darrers temps, es quedaria sense votar. Això li pareixia molt injust. També pensava en la llibertat de tenir carnet de conduir. I sobretot per a ella, que no havia tingut moto i que s’havia de moure sempre amb bici, la qual cosa reduïa les distàncies respecte un vehicle a motor. S’imaginava al volant del cotxe del seu avi ideant els caps de setmana. Però això encara ho veia lluny. No ocorria el mateix per a algunes de les amigues, que estaven a punt d’examinar-se del teòric per guanyar temps al temps.
Per a una xica de figura esvelta i sinuosa com la d’Agnès, feia anys que no havia sigut un problema entrar a determinats locals nocturns. I més, quan el criteri que segueixen els porters és tan arbitrari: si són xiques, i a més guapes, poden passar sense problema. Així que mai s’havia trobat amb una porta barrada. Clar que sempre tenia el neguit de si li demanarien el carnet d’identitat i quedaria delatada. Des d’aquell mateix dia, només li quedava un any perquè definitivament desapareixera aquest pensament que sovint la intranquil•litzava. Era un dels avantatges que va comentar quan totes departien sobre l’esdeveniment que suposava el fet de complir 18 anys.
En aquella nit de converses que anaven i venien, va eixir l’habitual referida al sexe oposat. Que si t’agrada aquest, que si et mira, que si és massa major... Ni recorden quan deixaren de fixar-se en els xics de classe, els que tenien la seua mateixa edat. Únicament tenien ulls per als qui ja anaven a la Universitat, o bé tenien un treball i un sou. A Agnès, en canvi, li agradava l’amiga que tenia asseguda al costat, que ni tenia un futur clar ni tenia un cotxe per a passejar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada