V. CARME
Estava trista i no trobava un explicació clara al perquè de tot plegat. No entenia com d’un dia per a l’altre no podia deixar de qüestionar-se el futur. Trobava ridícul que, prop de complir el mig segle d’existència, tinguera els dubtes existencials més aviat propis d’un jove. En el fons, l’aturmentava acostar-se perillosament als cinquanta anys. Era una edat que sempre havia tingut com a referència, però que al mateix temps havia sentit llunyana. Ara, per això mateix, per veure-la propera, estava tan inquieta.
D’alguna manera, experimentava com tots s’havien fet grans al seu voltant. Sense anar més lluny, feia un parell de mesos que el fill menut de la família s’havia emancipat. Se n’havia anat a viure a l’estranger gràcies a una beca, senyal que res tornaria a ser igual. Amb la seua marxa, la casa havia perdut vida. I mira que s’havia anat fent la idea des de feia temps. Per ser exactes, des del moment en què el fill major se’n va anar a viure amb uns amics a la ciutat. Era un procés inevitable que l’avisava que just ara arribava el temps de la tranquil•litat, després de tants anys de maldecaps.
Al treball, també sonaven les flautes de la prejubilació. L’empresa volia treure’s de damunt els treballadors majors de 45 anys amb l’objectiu de rejovenir una empresa que, sens dubte, necessitava agafar aire fresc. La idea de deixar d’anar a treballar cada dia li provocava un regust agredolç. Per una part, s’alegrava de disposar de tooot el temps lliure del món per a les seues coses. Quan ho pensava, li’n venien un miler per fer. D’una altra banda, però, l’entristia abandonar el tracte diari que, durant anys i anys, havia mantingut amb els companys. Perdre’ls de vista, a ells i a una rutina que l’estabilitzava, li feia por. Però també, en aquella possible operació, hi havia un transfons psicològic que l’afectava profundament: retirar-se del món laboral representava una clara advertència de què es trobava en la recta final de la vida.
Si s’endinsava en els pensaments, Carme s’afligia cada vegada més. No obstant això, tenia clar que es tractava d’una etapa transitòria que acabaria assumint i que, per tant, no pagava la pena donar-li excessiva importància. Tot això ho va determinar un dia d’aquells en què hom es desperta amb una vitalitat inusitada. Arribava el moment de tornar a sentir-se forta i jove, després de patir tants mesos per culpa d’un assumpte que a tothom se li escapa de les mans, que no és cap altre que l’inexorable pas del temps. A partir d’ara, ho tenia decidit, no s’avergonyiria de la seua edat. En cap moment vacil•laria davant la pregunta, tal com li havia ocorregut en anteriors ocasions.
Li sonava tòpic i vergonyós, fins i tot, un mica adolescent, però sabia que necessitava un canvi en la vida. Així que començaria per ella mateixa, pel seu aspecte físic, que havia descuidat tant en l’última dècada. Sembla que la sensació d’estar envellint li venia de lluny. Segurament, per aquest motiu, s’havia deixat anar. I sense més, pensat i fet, Carme es va dirigir a la perruqueria per transformar el look amb només un parell de tisorades. La perruquera de tota la vida es va astorar quan li va demanar amb convicció que volia acabar amb aquella mitja melena, que li posava anys damunt. Necessitava escometre l’atreviment de tallar-se el cabell curt i donar-li un toc de color gràcies a un tint atrevit. El mateix color atrevit necessitava el seu vestuari, va pensar en mirar-se a l’espill.
De la perruqueria a la tenda de roba més moderna del poble. Carme estava decidida a renovar l’armari i, de passada, rejovenir-se per fora i per dins. Això sí, tenint present en no caure en l’infantilisme de qui vol ser el que no és. Perquè Carme era una dona de 47 anys, ni més ni menys. Quan somreia, lluïa arrugues vora els ulls. Unes arrugues que fan interessants als qui tenen quaranta i tants, però que sobretot els fan madurs i savis.
Estava trista i no trobava un explicació clara al perquè de tot plegat. No entenia com d’un dia per a l’altre no podia deixar de qüestionar-se el futur. Trobava ridícul que, prop de complir el mig segle d’existència, tinguera els dubtes existencials més aviat propis d’un jove. En el fons, l’aturmentava acostar-se perillosament als cinquanta anys. Era una edat que sempre havia tingut com a referència, però que al mateix temps havia sentit llunyana. Ara, per això mateix, per veure-la propera, estava tan inquieta.
D’alguna manera, experimentava com tots s’havien fet grans al seu voltant. Sense anar més lluny, feia un parell de mesos que el fill menut de la família s’havia emancipat. Se n’havia anat a viure a l’estranger gràcies a una beca, senyal que res tornaria a ser igual. Amb la seua marxa, la casa havia perdut vida. I mira que s’havia anat fent la idea des de feia temps. Per ser exactes, des del moment en què el fill major se’n va anar a viure amb uns amics a la ciutat. Era un procés inevitable que l’avisava que just ara arribava el temps de la tranquil•litat, després de tants anys de maldecaps.
Al treball, també sonaven les flautes de la prejubilació. L’empresa volia treure’s de damunt els treballadors majors de 45 anys amb l’objectiu de rejovenir una empresa que, sens dubte, necessitava agafar aire fresc. La idea de deixar d’anar a treballar cada dia li provocava un regust agredolç. Per una part, s’alegrava de disposar de tooot el temps lliure del món per a les seues coses. Quan ho pensava, li’n venien un miler per fer. D’una altra banda, però, l’entristia abandonar el tracte diari que, durant anys i anys, havia mantingut amb els companys. Perdre’ls de vista, a ells i a una rutina que l’estabilitzava, li feia por. Però també, en aquella possible operació, hi havia un transfons psicològic que l’afectava profundament: retirar-se del món laboral representava una clara advertència de què es trobava en la recta final de la vida.
Si s’endinsava en els pensaments, Carme s’afligia cada vegada més. No obstant això, tenia clar que es tractava d’una etapa transitòria que acabaria assumint i que, per tant, no pagava la pena donar-li excessiva importància. Tot això ho va determinar un dia d’aquells en què hom es desperta amb una vitalitat inusitada. Arribava el moment de tornar a sentir-se forta i jove, després de patir tants mesos per culpa d’un assumpte que a tothom se li escapa de les mans, que no és cap altre que l’inexorable pas del temps. A partir d’ara, ho tenia decidit, no s’avergonyiria de la seua edat. En cap moment vacil•laria davant la pregunta, tal com li havia ocorregut en anteriors ocasions.
Li sonava tòpic i vergonyós, fins i tot, un mica adolescent, però sabia que necessitava un canvi en la vida. Així que començaria per ella mateixa, pel seu aspecte físic, que havia descuidat tant en l’última dècada. Sembla que la sensació d’estar envellint li venia de lluny. Segurament, per aquest motiu, s’havia deixat anar. I sense més, pensat i fet, Carme es va dirigir a la perruqueria per transformar el look amb només un parell de tisorades. La perruquera de tota la vida es va astorar quan li va demanar amb convicció que volia acabar amb aquella mitja melena, que li posava anys damunt. Necessitava escometre l’atreviment de tallar-se el cabell curt i donar-li un toc de color gràcies a un tint atrevit. El mateix color atrevit necessitava el seu vestuari, va pensar en mirar-se a l’espill.
De la perruqueria a la tenda de roba més moderna del poble. Carme estava decidida a renovar l’armari i, de passada, rejovenir-se per fora i per dins. Això sí, tenint present en no caure en l’infantilisme de qui vol ser el que no és. Perquè Carme era una dona de 47 anys, ni més ni menys. Quan somreia, lluïa arrugues vora els ulls. Unes arrugues que fan interessants als qui tenen quaranta i tants, però que sobretot els fan madurs i savis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada