Anys i anys (i VI)

VI. MIQUEL

Per a Miquel, comptar amb 77 anys tenia un significat encisador. Perquè era una xifra que li semblava preciosa, màgica s’atreviria a dir. Per això aprofitava l’ocasió per fer un divertit joc de números. Sempre que li ho demanaven, deia que tenia 14 anys, és a dir, set més set. Era la manera de dir-li al món que se sentia jove, a pesar de l’edat. Vivia una etapa esplendorosa, envoltat de fills i néts.¬ L’última criatura li havia arribat el passat mes d’abril. Es tractava d’una xiqueta d’ulls verds que, igual que l’avi, li encantava somriure al món.

Feia poc més d’un any que Miquel havia sofert el sotrac més gran de la seua vida en faltar la dona. Aleshores va haver d’enfrontar-se al que, sens dubte, foren els mesos més difícils que havia viscut mai. La pèrdua d’un ésser volgut és irreparable, malgrat tot, estava segur que eixiria del forat, com ho havia fet tantes altres vegades. Tanmateix el moment no va ser fàcil: en la darrera etapa de la vida havia de mirar de cara a la mort massa sovint. Al seu voltant, en forma de comptagotes, alguns vells amics del poble començaven a dir-li adéu a aquest món, sense que ningú poguera evitar-ho. “Llei de vida”, es deia a si mateix, cada vegada que acudia a un soterrament. Així s’encoratjava.

Hi havia qui se n’anava però també, per sort, qui arribava. En aquest sentit, els fills i els néts havien estat tot un estímul per a continuar el camí amb força. Des que es va quedar sol a casa, la visita dels seus descendents es va tornar més freqüent que mai. Molts dies anava algun familiar a dinar o a sopar amb Miquel. Ell sempre aprofitava aquestes visites per fer memòria del passat. No volia anar-se’n d’un dia per a l’altre sense haver explicat als seus els moments més crucials de la seua existència. Tenia la necessitat de fer-los veure el món des dels ulls d’una persona que ha viscut la misèria de la postguerra, la duresa del treball a una edat precipitada o la senzillesa d’una vida sense excessos però igualment digna. Pensava que donant a conèixer una manera de viure que poc tenia a veure amb l’actual, en la qual mai falta de res, ajudaria els néts a entendre la gent que pateix i, així, els convertiria en millors persones.

Miquel també volia transmetre els coneixements que havia adquirit, durant gairebé una vida, de treball al camp. “La terra és una font de saviesa que hem d’aprendre a escoltar”, repetia mentre passejava pel terme acompanyat de xiquets. Amb vivacitat, botava d’un marge a un altre i els convidava a beure sense por de l’aigua de l’ullal que, en època de pluges, brollava vigorosa prop d’un dels seus horts de tarongers. Miquel no perdia l’oportunitat de sorprendre’ls a cada passa. Pretenia que els néts no deixaren mai d’estimar l’entorn que tant havia marcat la seua vida. I aprofitava per regar-los les orelles amb dites i expressions que permetien entendre tot allò que ocorria al voltant. La saviesa popular es pronuncia gràcies a les paraules heretades dels nostres avantpassats. És per això que es veia en l’obligació de passar el relleu i no deixar-les perdre.

Així, quan es trobava envoltat de joventut, se sentia més orgullós de tenir 77 anys. Feliç d’acostar-se als vuitanta, de mirar enrere i veure tot el treball fet, de recordar la gent que havia format part de la seua vida, Miquel es carregava de vitalitat per arribar als cent. Si feia el recompte, encara li quedaven anys i anys per complir. No volia perdre’s l’espectacle de veure créixer als homenets i les donetes que li donaven tanta estima.