Va ser un gest adolescent que m'ha acompanyat mitja vida. Ni més ni menys. Era l'estiu de 1995. Tenia 14 anys, prop de complir els 15. Estava de viatge als Pirineus amb pares, germans i amics. Recorde que vàrem entrar a una tenda d'articles de muntanya amb la intenció de llogar crampons per a la neu. Em va sorprendre, tant abans com ara, que, a pesar de la calor de l'estiu, la neu restara perpètua a les ombries de l'alta muntanya.
En fi, m'imagine que, d'alguna manera, jo també vaig voler perpetuar aquell moment en la memòria. Vull pensar que no només m'impulsava una motivació estètica, pròpia de l'edat. El cas és que, quan estava a la tenda, em vaig comprar un tros de corda fina d'escalada que transformaria en una modesta polsera d'estiu. Li vaig fer un nus i el meu germà va segellar la relació de la corda amb el canell amb la simbòlica flama d'una mistera. Així el llaç es feia més consistent.
Passaren els anys, i també altres pulseres d'estiu, i aquell tros de corda es mantenia fidel a mi. Com qui no vol la cosa, vaig començar a donar-li importància a la qüestió. No em podia creure com resistia -24 hores diàries, 365 dies a l'any- les inclemències a les quals era sotmés de forma inconscient. Tot plegat, va prendre força en la meua ment. La polsera, que m'acompanyava en el camí de descobrir el món i qui sóc, adquiria una entitat pròpia que gairebé tocava la figura del talismà.
Em costa de creure els grans esdeveniments de la vida als quals ha assistit aquest tros de corda. M'il·lusiona pensar tots els quilòmetres que ha corregut, les persones que ha conegut, les converses que ha escoltat, les situacions que ha presenciat... Ha sigut còmplice de la intensitat amb què he viscut la meua darrera mitja part de vida.
Ha arribat l'estiu de 2010. Després de 15 anys, la polsera presentava un aspecte envellit. S'entén, són molt anys. Per això ja celebrava, en veu alta, el fet que haguera arribat a tan assenyalada data. Mitja vida amb mi.
Tinc 29 anys, prop de complir l'edat màgica que són els 30. Ho presentia, aquest podia ser l'últim estiu amb la seua companyia. I així ha sigut. Ha ocorregut camí d'un viatge, passades les sis de la matinada, hores abans de desembarcar a una illa inimaginable de la Mediterrània. No sé, tinc el presentiment que em volia advertir que ja havia passat el seu temps. Que m'allunye de l'adolescència i que m'acoste indefugiblement a l'edat adulta. O no... pot ser aquest no ha estat el missatge: m'ha volgut dir que he de conservar, almenys durant mitja vida més, l'esperit engrescador de quan només tenia 15 anys.
