Els sabors de Lima

La ciutat comença a descobrir-se a partir de grans artèries de circulació que la circumden. Ja no és la quilomètrica carretera Panamericana de dos modestos carrils. Ara les vies de comunicació s'entrellacen tot teixint nusos laberíntics.

Per a la nostra sorpresa, el bus ens deixa a una vora de la mateixa circumvalació. Travessem a peu un pont i toquem, a la fi, la ciutat. No hi ha dubte, des d'aquesta avinguda prendrem un taxi perquè ens aprope al centre de Miraflores. Pujar a un mini-bus amb les motxilles és missió impossible.

El taxista ens deixa a un punt neuràlgic del barri, a la plaça Kennedy. La següent preocupació és buscar un lloc on dormir, com ja és tot un clàssic. Deambulem primer en un sentit, i després en un altre. Moure's amb la closca de caragol a l'esquena entre una marabunta de gent, no és una tasca fàcil.

Tampoc ajuda als estímuls el bombardeig visual en forma de cartells de comerços, restaurants, fast-foods, hotels, quioscos... Estem atabalats, i el pitjor de tot és que no sabem on pegar. Hi ha criteris dispars, entre els qui preguntem, a l'hora d'aconsellar-nos una zona on trobar allotjaments de filosofia econòmica motxillera.

En un moment de desesperació, tot i que no ha passat massa temps des que hem iniciat la recerca, decidim asserenar-nos. L'equipatge pareix que guanye pes a cada passa que fem en direcció incerta. Mirem de reubicar-nos del tràngol. Descarreguem la llosa que arrosseguem, és a dir, les pertinences, en un banc.
Mentre em desfaig de la motxilla, em creue amb la mirada amable d'una jove. Em somriu de manera compassiva. En un acte reflex, socórrec a ella. Té cara de ser-nos d'ajut. I no m'equivoque, em respon encertadament a les preguntes que li formule.

Una vegada resolts els dubtes existencials del moment, és la xica qui em demana, amb segones, d'on sóc, doncs vesteixc amb una samarreta que du per lema "València, terra de foc". És la manera amb què proclame al món l'estima que professe al tros de terra d'on vinc.

La pregunta curiosa sobre la meua procedència, en realitat, dóna joc premeditat. La jove sense nom m'explica il·lusionada que sa mare va nàixer a Burjassot i que ella hi va anar quan era xicoteta. 

Aquesta anècdota casual, m'alegra l'episodi que començava a fer-se irresoluble i, fins i tot, desagradable. També, per un instant, em fa sentir prop de casa. Tan fàcil com compartir un espai mental per un moment.

Una vegada tenim l'allotjament aclarit, eixim a pegar una volta pel barri. La metròpoli de Lima compta amb més de 7 milions d'habitants, no abaste a entendre les dimensions de la ciutat. Si hem acabat a Miraflores, )s perquè no sempre és fàcil escapar de la condició de turista.

Tinc la impressió que ací es concentren més estrangers que al mateix centre. Es tracta d'un barri residencial i de serveis, habitat per gent d'estatus social de cert nivell. La zona ha viscut una gran transformació en els darrers temps. Molts edificis són de nova planta, moderns, acristallats, llampants. Es confonen amb hotels de luxe.

Té una primera línia de mar amb jardins ben mantinguts. S'assenta sobre un penya-segat sobre el qual es veu l'oceà en tota la seua magnitud. Nombrosos joves, d'imatge urbana cuidada, realitzen filigranes amb el monopatí. Imprimeixen cosmopolitisme comercial al lloc.

Hi ha un predomini evident de l'ètnia blanca, la qual cosa confirma que el que ja se sap, que els diners estan entre la gent de pell clara. Una mostra més d'aquest classisme ètnic és que les empleades de la llar -que igual passegen xiquets com gossos de raça- són de ascendència local amarronada.

Entre la fauna que serveix els veïns, també es troben els porters d'edificis i els guardes de seguretat, els quals s'encarreguen de vetllar les propietats. Tots sabem que els privilegis necessiten de vigilància atenta i constant si no es volen perdre amb facilitat.

Després de la contradictòria incursió a Miraflores, al dia següent tinc la irrefrenable curiositat d'escapar del barri benestant on m'instal·le momentàniament. Mitja hora de bus, i ja estic al centre. No vull quedar-me amb una sola imatge de Lima, com fan alguns turistes que es reclouen en aquesta fortalesa occidental.

La ciutat té fama d'insegura, però com en tots els llocs, a determinats carrers i a determinades hores del dia -o la nit, més bé-. Aquesta sensació de risc es veu constatada quan li demane a un jove com arribar a la plaça principal. Molt amablement, em diu que m'acompanyarà un tros ja que ell hi va prop.

De camí, contrastem informacions, intercanviem impressions. S'interessa perquè li conte coses del continent, mentre que jo aprofite perquè m'explique la vida de la ciutat. S'assegura que estic ben ubicat abans de marxar. Li agraeixc l'amfitrionatge espontani.

Camine per un carrer peatonal en ple bullici de diumenge. Quan vaig arribar a Lima estava content d'estar en una ciutat tan gran. Inexplicablement tenia ganes de veure llargues avingudes i cotxes. Però ara, a poc a poc, se me'n va anant el desig urbà.

M'he d'acostumar a aquest ritme per sentir-me còmode. Al centre hi ha gent de tota casta, però sobretot famílies d'origen humil que vénen a passar el diumenge lluny del barri, un dia diferent de la setmana.

Hi ha un desordre arquitectònic que va des d'edificis ministerials mastodòntics a palaus envellits de l'època colonial. També hi ha centres de poder d'aires imperials, i no gaire allunyat, edificis d'altures destinats a oficines.

En general, es pot dir que no regna la bellesa estètica per més que se li haja dona un evident rentat de cara. A més , per tractar-se d'una ciutat tan gran, té un centre històric bastant limitat. Que em perdone, si aquesta és la ràpida imatge que m'he endut en només un dia.

Del passeig, em quede en l'exposició de fotografia social que retrata la Lima més subterrània de la dècada dels 80 i 90. El muntatge és un recull de l'obra gràfica d'un reconegut fotoperiodista local de qui no recorde el nom. Les imatges em traslladen a una ciutat de contrastos.

Com els parapents que sobrevolen Miraflores, torne del centre després de fer una ullada a vista de pardal. He tingut un dia complet. Demà aniré al barri de Barranco, del qual me n'han parlat com una zona amb caràcter propi. Un lloc amb encant que paga la pena visitar.

Així ho faig. Cap al migdia, sense pressa, emprenc un itinerari que em porta al passeig marítim que recorre els penya-segats en els quals acaba la ciutat que dóna a l'oceà. Entenc que he arribat a Barranco perquè veig cases senyorials que foren construïdes a principi de segle passat, semblants a les que es troben al barri de El Terreno de Palma de Mallorca.

En aquesta franja de costa, s’instal·là la burgesia a estiuejar fa dècades. Els xalets adopten l’estil arquitectònic d’origen anglosaxó o nord-europeu, no ho sabria dir bé. En qualsevol cas, és patent el gust per l’estètica que aleshores tingueren.

D’aquestes històriques cases, hi ha que s’han conservat i han resistit el càstig del pas del temps, mentre que hi ha d’altres que han caigut en la desídia i ara presenten un aspecte fantasmagòric, de pel·lícula de terror. Amb tot, aquesta doble cara que ofereix decadència i ostentació confereix encant a la zona.

Barranco és també un barri amb història format per cases modestes i populars amb solera. Ara li trobe punts de contacte amb el poblat marítim del Cabanyal de València. Em sent còmode en aquesta part de la ciutat que mante essència. He deixat de veure cotxes tot-terreny, que en realitat pareixen concebuts per circular per l’asfalt.

Quan em propose de buscar un lloc on dinar, arribe fàcilment a un suculent menú a bon preu, tot un símptoma que estic entre els meus. L’atractiu també el trobe en els colors de modernitat que han aportat un grup d’artistes urbans. Algunes façanes s’han convertit en un autèntic llenç a l’aire lliure. Art al carrer perquè quede exposat a tot el públic que transita i habita el barri.

Està clar que Barranco m’ha deixat un bon sabor de boca. He oblidat l’elitisme de Miraflores i el gris del centre. Així, amb aquesta dolçor, li dic adéu a Lima aquell mateix dia. Avui em toca dormir al bus, un dia més. Demà, quan desperte, estaré lluny de la metròpoli.

Viatger de la nit

La ment i el cos s'acostumen al ritme que li marques. Si abans del viatge, un trajecte en bus de més de tres hores podia convertir-se en una situació insofrible, ara és un tràmit de curta durada. Com fer nit en la carretera mentre el teu transport avança centenars de quilòmetres a través d'un territori inaudit.

Tu estàs allargat, més o menys còmode, convenientment tapat amb el sac de dormir -les nits de l'altiplà són molt fredes, hivernals-, i el teu jo viatja en una nova condició natural, ara descoberta. No sé si és la butaca, per més abatible que siga, o l'estat d'alerta innat en què es viu el trajecte, que obligatòriament despertes cada ics hores.

Durant un lapse curt de temps, mires la foscor a través de la finestra que fa de paret i que al mateix temps és la via de contacte amb el món que travesses. La finestra, alhora, et protegeix de l'hostilitat nocturna que trobes a l'exterior.

Un poc atemorit, veus passar les muntanyes que es perfilen amb la llum tènue projectada per la lluna. El cel és un tamís negre puntejat per estrelles vives. Estàs esgotat, et veus poca cosa entre tanta immensitat.

Ets un viatger de la nit. Només vols dormir, que passe el temps, que et desperte el matí, quan el bus fa l'aturada final a la nova ciutat d'acollida. Tens tot el matí per descobrir-la, des de primera hora. Massa prompte, fins i tot. La nit quedarà en el record, com un passatge difús en moviment.

L'oceà desèrtic

Lima haurà d'esperar uns dies. M'arriben notícies de Ramón des d'Arequipa. Està literalment atrapat a la ciutat. Hi ha talls a la carretera que impossibiliten la comunicació terrestre entre el sud i la capital.

Els miners pressionen el Govern, d'aquesta manera, per tal que es garanteixquen millores laborals. Part del Perú, resta paralitzat. La sort és que la parella d'argentins i jo escapàrem d'Arequipa en diumenge, just el dia abans que s'iniciaren les protestes. Estem fora del perímetre de lluita.

No hi ha pressa, doncs, per retrobar-me amb el company de viatge. Tot arribarà. Continue la ruta amb Nacho i Bere. Estem il·lusionats en banyar-nos en l'oceà, com si parlàrem d'un ritual de caire iniciàtic, un bateig al Pacífic.

En poc més d'una hora, baixem a Pisco, la ciutat que l'any 2007 va ser arrasada per un feroç terratrèmol que va registrar 8,0 graus en l'escala sismològica. L'església, les cases reconstruïdes i els seus habitants són testimoni de la catàstrofe. Nosaltres, però, no ens quedarem a la ciutat ja que no ens desperta interès.

Des de la mateixa carretera Panamericana, que travessa el continent de nord a sud i de sud a nord, agafem un taxi per dirigir-nos al municipi de Paracas. Compartim vehicle amb una parella formada per un irlandès benplantat i una canadenca de forts trets asiàtics.

Aquest poblet mariner i turístic, enclau de grans hotels de màxim luxe, és la porta d'entrada a la Reserva Nacional Paracas, un paratge protegit en el qual el desert acarona la mar amb fermesa.


Després de dos mesos recorrent les muntanyes i l'altiplà del continent, segueixc un curs natural i flueixc com un riu que desemboca al gran oceà. Es marca un punt d'inflexió que, d'alguna manera, és un avís de què em trobe en l'última etapa del viatge. No m'alarme, queda temps.

En qualsevol cas, sentir l'olor de mar és un impacte que em transporte indistintament de la immediatesa a la nostàlgia, sentiments que s'arremolinen en les ones que moren en tocar terra.

Abandone la lírica inspirada en horitzons oberts mentre ens colem en els complexos hotelers ubicats pertinentment arran de mar. Mer materialisme. No tenen tantes estrelles com el cel, però sí formen part d'un món que pertany a una altra galàxia.

Els habiten una casta social que té vacances tot l'any, que és capaç de cometre l'atreviment de pagar 300 dòlar per dormir a un llit, com ho fem cada nit gran part dels mortals. Ni sobrant-nos per dalt i per baix, malbarataríem diners en aquesta obscenitat, coincidim els amics argentins i jo.

Ens despertem a les vuit del matí sense necessitat d'alarma -què poc costa matinar i gitar-se a bona hora quan estàs de viatge!-. Una hora més tard, ben aprovisionats, ens posem  a caminar a vora mar cap a la Reserva. De lluny endevinem la caseta dels guardes del parc, que controlen l'entrada dels visitants.

Fem com que no l'hem vist i continuem la nostra travessa pel desert. Per contra, ells sí que ens han divisat. Un guarda muntat en moto corre a interceptar-nos. Demanem disculpes per haver passat per alt el control i li abonem l'entrada a la Reserva, que té fixat un preu mòdic.

Per arribar a la platja de la qual ens han parlat, encara tenim una hora llarga de camí a peu. Anem terra endins perquè hem de travessar una xicoteta península. Perdem de vista la mar i ens submergim en un paisatge marcià. Si haguera de rodar unes imatges que simularen el planeta veí, ací trobaria una localització perfecta.

La terra té un color rogenc que transporta a una altra dimensió. La carretera que caminem a penes està transitada. Requirim a base d'autostop els pocs cotxes que la recorren. Però no hi ha sort. Així que ens ressignem al destí i avancem metres mentre aguardem el moment. Encara que ens desplacem per un paisatge monòton i esgotador, la travessa no deixa de ser suggeridora. Els colors del sòl són fantàstics i inversemblants.

Quan menys ho esperem, passa un cotxe que, una vegada més, pot ser l'esperança d'arribar amb rapidesa a la platja que anhelem. Per si de cas, fem dit. I sí, ens para l'Escarabat, és a dir, el Volkswagen Beatle blanc. Està ocupat per una parella benparida de joves. Ell és de Lima, i ella, de Santiago de Xile.

Ens conten orgullosos que estan fent el viatge de noces pel Perú amb el cotxe de la mare d'ell. Els felicitem per la bona nova i, per descomptat, els agraïm encaridament que hagen tingut la consideració d'estalviar-nos recorregut a peu.

Després de fer unes voltes per un camí de terra que sovint es desdibuixa, arribem on suposem deu estar la platja de La Mina, que és com es diu el lloc. Descendim una senda senyalitzada i descobrim el racó. Quedem fascinats en veure que tenim tota la platja -que no és excessivament gran- per nosaltres. Bé, sí, per nosaltres i per les aus que busquen allà menjar.

Ens instal·lem, agafem calor com les sargantanes i, com ha de ser, fem el nostre pirmer bany al Pacífic. L'aigua està gelada, no obstant això, ens deixem dur per les diferents tonalitats de blau. Refrescats, dinem els entrepans que guardem la motxilla. Amb la panxa mig plena, decideixc pegar una volta curta pels voltants de la platja. El paisatge, ja ho he dit, és extraterrestre. La diferència és que ací hi ha aigua, molta aigua, l'origen de la vida.

Per fer la tornada, no hi ha cotxe que ens acoste a casa. Un tant desil·lusionats, ens carreguem d'energia i ens diem que com a mínim el camí es val la passejada que ens espera. La soledat va apoderant-se de les nostres ànimes. La travessa del desert es complica.

Quan portem una hora caminada aproximadament, irromp un vehicle salvador. S'atura a la nostra petició d'autostop. Hi ha passatgers que omplin l'interior de l'automòbil. Entenem divertits que el lloc que hem d'ocupar està a la part de darrere de la pick-up. Ens mirem còmplices i pugem d'un bot.

Quan el cotxe arranca, no podem deixar de riure la sort. A mesura que agafem velocitat per la carretera sorprenentment rectilínia, sentim poderosa la llibertat. L'aire ens ve de tots els costats. El sol s'amaga a la nostra esquena. Traiem la càmera de fotos de la motxilla desitjosos de plasmar el moment. Aquesta pot ser una bona postal per il·lustrar un viatge que mai saps on i quan et sorprendrà.

De sobte, el desert

La tornada del canó del Colca implica sorpreses, canvi de plans que no desvirtuen el viatge però  que el modifiquen temporalment. Ramón i jo seguim la tònica que ve donant-se les dues últimes setmanes, sense cap mala història.

Prenem camins divergents que, dies després, confluiran a Lima. Ell anirà directament a la ciutat, mentre que jo em perdré, amb la inestimable companyia de la parella argentina, Nacho i Bere, per terres d'Ica.

Agafem un bus nocturn de 12 hores de travessa. Ja no m'inquieta gaire la idea de dormir en la carretera. Aviat m'envaeix la son. Ha sigut una jornada intensa, amenitzada de notes viatgeres. L'esgotament del dia arriba just a temps.

Si bé dormir en marxa no proporciona un descans reparador, l'intent es veu agreujat encara més de la mà d'una parella de dones que s'amotinen contra la conducció periciosa del xofer. A la una de la matinada, em desperten els crits histèrics de les passatgeres, les quals profetitzen un accident de trànsit. "Así no llegamos, nos matamos!", amenacen.

Amb aquest temor, òbric sobtadament els ulls. M'afanye a mirar a través de la finestra i observe un paisatge que em confon. Recorrem una carretera sinuosa, de corbes tancades. A cada gir, el bus es balanceja a banda i banda. M'he contagiat fugaç de la por de les senyores. He de dir, però, que també estic gaudint d'aquesta sensació de terror, similar a la que s'experimenta en un parc d'atraccions.

La foscor de la lluna contribueix a incrementar l'angoixa del moment. La lluna permet observar amb claredat per on ens movem. Estem circulant penya-segats que donen a la mar. Què dic, mar... És el primer contacte visual que tinc amb l'oceà Pacífic. Quina carta de presentació més terrible!

La terra sobre la qual rodem és d'aspecte llunar: seca, àrida, rocosa, inerta. S'accentua la percepció d'estar explorant un territori dessolat. Som astronautes a bord d'una nau espacial descontrolada.

Afortunadament l'episodi de pànic dura el que dura i em concilie ràpid amb el món dels somnis. El llum del dia m'interromp el dormir. Ara bé, no decideixc traure'm les lleganyes fins que arribem a Ica, la destinació del dia.

Prop de la terminal, comprem provisions i, acte seguit, pugem a un taxi per anar al pròxim oasi de Huacachina. Són les nou del matí quan trobem allotjament. Lluny dels molestos sorolls de cotxes i clàxons -ací són de pitada fàcil-, ens resguardem en la tranquil·litat del desert.

L'hospedatge, de preu popular, té piscina. Ens desposseïm de roba, només banyador i xancles, i gaudim d'una jornada de descans estiuenca. No trobe a faltar el fred de les muntanyes.

Quan el sol i la calor comencen a esvair-se, m'aventure en un passeig per les dunes que envolten l'oasi de palmeres i llac. El monticle que em dispose a conquerir supera els 200 metres d'altitud. Si ja costa caminar per la platja, només cal imaginar-se l'esforç que requereix escalar una duna gegant, com mai havia vist.

Quan vaig estar al Sàhara, em vaig quedar a les portes del desert. Les dunes no eren més altes que les dels muntanyars del poble costaner de ma mare. Per això, quan avance per la cresta de la duna, pareix que estiga fent el cim d'un nevat andí.

Arribat al que crec el punt més alt, es descobreix un horitzó desèrtic sense fi. Espectacular! Des d'ací dalt, l'oasi sembla una maqueta de joguet. A només unes desenes de quilòmetres, queda l'oceà, des d'on començ a pondre's el sol. Les muntanyes de sorra mostren un desert que no esperava trobar.

Aprofitant que la temperatura baixa miraculosament conforme s'amaga el sol, un grup de joves s'ha enfilat amb les taules a practicar sandboard, la versió càlida del snowboard. Ben a prop, una parella d'enamorats s'abraça mentre contempla la posta. Espere que finalitze el moment màgic i em llance emocionat duna avall.

Córrec, bote, vole. A pesar de la vertical, res m'atura en la baixada. Els peus s'enfonsen en la sorra, em retenen i em donen seguretat. En qüestió de minuts, ja estic en l'hostal. Tinc el cor accelerat. Sope, repose, intente llegir però caic en un somni profund que mai aconseguiré recordar.

Dins el canó

Arribem a Arequipa de matinada, després de fer nit al bus. Ja va sent una constant, això. Ens deixem aconsellar pel taxista a l’hora de trobar hostal. Desdejunem al mercat i passegem la ciutat amb l’ànim de buscar-li possibilitats. El que més ens crida l’atenció són els tres nevats de què s’envolta. Hi ha un que destaca sobre la resta. És el Misti, un volcà de perfecta forma cònica, amb la caputxa blanca de neu. Em recorda molt al Fujiyama, la mítica muntanya japonesa.

Més enllà de places i carrers, a Arequipa tenim la mirada posada en el Canó del Colca. Així que el mateix dia fem les indagacions necessàries per arribar a aquesta vall. Ens gitem prompte a fi d’alçar-nos a una hora prudent. Abans de dormir, Ramón em comunica les seues intencions— es quedarà a la ciutat i jo partiré amb Bere i Nacho, la parella argentina amb qui hem fet colla.

El matí següent ens plantem en la terminal a l’hora que se suposava partia el bus cap al Colca. Però no es correspon, hem d’esperar una llarga estona carregats de paciència. Sis hores de trajecte, amb canvi de bus inclòs, no em pareixen tant a aquestes altures del viatge. Arribem a Cavanaconde a meitat vesprada. Sopem i dormim sense allargar-ho massa.

A les vuit del matí iniciem la marxa en direcció al mirador. Allà tenim el primer contacte amb el canó, que fins ara s’havia ocultat a la nostra vista. És un tallant de magnitud desproporcionada. El riu, que circula en la profunditat, es divisa minúscul. Les parets de les muntanyes que tanquen la vall són imponents. Tenen una vertical gegantina. És difícil contindre el vertigen en guaitar l’abisme.

A la dreta del mirador apareix el sender que intuïm ens conduirà al fons del paratge. Endevinem una baixada llarga i dura. Superar el desnivell requerirà d’ esforç. D’una altra banda, motiva la idea de salvar les dimensions colossals que des d’ací es contemplen. Una vegada estudiat el que ens espera, reprenem la marxa.

Al principi el sender transcorre en certa horitzontalitat per la part més elevada del penya-segat. Fins que comença a baixar metres per una pendent que sembla impossible. El zig-zag del camí finalment ens davalla al riu. El travessem gràcies un pont penjant. Ara ens toca fer una suau pujada per arribar al primer poblet situat a l’altra vessant de la vall.

El camí és exigent a trams, però en general es du bé. El paisatge és més verd, ja no és tan agrest. Recorrem diferents nuclis habitats. Estem a hores de camí de qualsevol gran civilització. No em veig allunyat de les comunitats rurals que camine, experimente un sentiment d’acollida. La gent que salude al meu pas respon amb un somriure, no em sent aliè al lloc. Uns veïns estan muntant una Creu de Maig a l’eixida del poble. Conversem amb ells amablement, transmeten felicitat.

Queda menys perquè arribem a l’allotjament on farem nit. No és una intuïció, ho avistem. Només hem de baixar la senda que serpenteja cap al riu. Ens deixem caure i fem una entrada triomfal al nou refugi. Sorprèn el muntatge de cabanes, gespa, flors i piscines que hem trobat en un racó que podia ser perfectament inhòspit.

Per molts pocs diners, dormirem en un complex de pinzellades hawaianes. No tenim llum a l’habitació ni els voltants, però tampoc el necessitem si la lluna està plena. Imagine que em trobe en una urbanització de luxe en les Muntanyes Rocoses nord-americanes, això sí, sense disposar d’un compte corrent de milions de dòlars. Pot semblar excessiu el muntatge, tanmateix, m’agrada.

Després de sopar, no em retire directe a l’habitació. Puge a una gran roca que delimita un part de la piscina i observe amb calma l’enclavament on hem vingut a parar. La lluna il·lumina els plecs de les muntanyes, les quals s’alcen grandioses. Al cel només brillen les estrelles més potents, la claror tapa les dèbils.

M’empetiteix el canó, m’abraça. He d’alçar el rostre per escodrinyar tots els racons que abasta la mirada. És cert que he de recordar-me com de privilegiat sóc per estar allà. Tants llocs, tantes experiències, en un curt interval de temps, poden provocar insensibilitat cap allò que t’envolta. Intensifique el sentit de la bellesa i m’aboque a la meditació. És clar, a la meua manera. En aquest estat harmoniós, repasse moments, situacions i persones que em creen benestar.

Dorm amb la dolça i potent remor del riu. En despertar, em trobe carregat d’energia. La parella d’amics argentins decideix fer jornada de repòs a la vora de la piscina. Jo, emocionat com estic d’estar en un paratge d’aquestes dimensions, no puc romandre quiet. En la vida ordinària, quan estic prop de casa, no sé si m’haguera llançat a caminar sol, durant hores, amb la facilitat que ho faig ara. Es veu que el viatge desperta el meu costat més salvatge.

Així que, sense pensar-m’ho massa, em trec de la mànega una nova ruta. En el sender em trobe amb una jove local que m’aconsella sobre quin és el millor itinerari a seguir. Fem un tros de camí junts. Aprofite per esbrinar-li la vida amb la naturalitat –això vull creure jo- que m’ha donat treballar en programes de televisió de testimonis.

Em conta que és infermera, que s’instal·larà dues setmanes en l’ambulatori de la comunitat de Malata, que ve del poble gran de Cavanaconde i que fa el recorregut pel canó més sovint del que voldria. Em desitja sort en la meua passejada en solitari i ens acomiadem.

Trobe una tenda i m’aprovisione de pa, una llauna de tonyina i un parell d’advocats. Serà el meu esmorzar i dinar. Menjaré de camí, quan el cos m’ho demane. Òmplic la botella de plàstic d’un sequiol que du aigua transparent del desgel dels cims més alts de la vall. Bec de la canaleta com he sentit dir, de viva veu, que feien els nostres iaios abans que la química agressiva irrompera al camp.

La ruta que he improvisat em du a Tapay, el poble més elevat de la zona. La senda es fa costeruda, no té pèrdua. Toque la meta de la jornada, l'assaboreixc i emprenc la davallada cap a l'allotjament. En un dels trams més complicats -la senda presenta una gran inclinació, és pedregosa i estreta-, em cedeixen el pas una parella d'ancians que tindran més de 70 anys.


Em quede sorprès de la fortalesa que mostren en ser capaços de realitzar, a la seua edat, un camí tan tortuós. Supose que ni s'ho plantegen, deuen fer aquest trajecte des que tenen ús de raó. Com qui passa hores al bus, tren o cotxe per anar al treball, i no veu l'esforç que du a terme cada dia.

Els rajos de sol no cauen sobre la piscina, amb tot, no renuncie a un purificador bany. La nit arriba aviat. Descanse satisfet a l'hamaca abans de sopar. Em gronxe com si estiguera al bressol. El paradís deu estar ple d'hamaques que pengen d'arbre a arbre. No ha de ser necessàriament una platja de sorra fina i blanquinosa i aigua color turquesa.

Pot estar amagat entre muntanyes. És més, estic convençut que al paradís no s'arriba fàcilment, té un camí esgotador, d'aquells que et fan suar fins l'extenuació. Com el que m'espera demà quan haja de salvar la pujada que mai acaba, per més que m'enganye pensant que ja no queda res.

L'agitació cusquenya

90 dies de permís a Perú. Tan fàcil com que el funcionari de torn estiga de bon humor i et concedeixca el màxim temps de permanència al país. Així de fàcil travessem la frontera, la qual sempre incomoda. Serà perquè veiem de forma clara la mà de l'Estat?

Venim del Titikaka bolivià, canviem de bus a Puno, a la part peruana del llac, i fem carretera a Cusco. El trenc d'alba ens desperta a la terminal d'autobusos. Amb els amics que hem fet a l'Illa del Sol, busquem un allotjament cèntric. Ens deixem aconsellar, no són hores de complicar-se l'existència. Desdejunem i ens llancem al carrer mig endormiscats. Haurà de transcórrer part del matí perquè tornem a un estat normal de consciència.

La ciutat és preciosa, sens dubte, la més elegant i polida que hem visitat. Estem sorpresos de conèixer una realitat fins ara desconeguda. L'entramat urbà és un bonic conjunt de carrers adecentats i esglésies barroques de l'època colonial. La gent desprèn la modernitat que havíem oblidat a Bolívia. És clar, Cusco és una capital turística que es mostra perfecta als ulls del visitant. En qualsevol cas, el canvi de frontera denota les seues particularitats.

De l'austeritat i l'escassesa anterior, passegem el mercat realment bocabadats de tot allò que podem trobar. Mengem pels ulls -estem famolencs, s'ha de dir- la diversitat de fruites i verdures que s'ofereixen en les nombroses parades que atapeeixen el carrer. Impacta tant de colorit tropical. Estem visquent una benvinguda al país que fa goig.

Els dies a la ciutat s'omplin també de vida social. De la soledat del primer mes, a la interacció amb persones de diversa procedència: Veneçuela, Alemanya i molt d'Argentina. Tot s'agita a Cusco, fins i tot, la nocturnitat que teníem arraconada. Recorde amb un somriure juganer la nit que, des de l'habitació, vàrem veure nítidament el símbol de Batman dibuixat en els llums de la ciutat. Ens férem un fart de riure: Cusco és Gotham!

Després d'una setmana agitada, el dia de comiat de Cusco sona urbanita. L'encarregada de l'hostal ens desperta massa prompte -a les nou i mitja del matí!- per l'hora que hem anat a dormir. Hem de desallotjar l'habitació molt abans del que desitjaríem. Ens trobem desemparats pels carrers de la ciutat fins que arriba el moment de marxar a una altra banda del país.

Per sort, ens acompanyen una parella d'argentins que fan el mateix recorregut que nosaltres. La vesprada passa així més amena. Quan toquem el bus per fer camí nocturn a Arequipa, arriba el descans. No sobrevisc al minut deu de l'emocionant pel·lícula de Van Damme amb què ens castiguen. La nit es farà curta malgrat la incomoditat de dormir sobre rodes.

Descobrint la ciutat sagrada

De tan sentir-ne parlar és inevitable no anar al Machupicchu, quan només està a unes hores de Cusco, la ciutat peruana en la qual ens instal·larem una setmaneta. Organitze l’excursió, content del preu aconseguit, i m’embarque en l’aventura. Sense cap tipus de mal rotllo, Ramón i jo separem momentàniament els nostres camins. Ell anirà a la Vall Sagrada mentre jo vaig cap aquesta meravella perduda en els Andes.

A la tornada, li demanaré al xofer que em baixe a Urubamba, on Ramón m’esperarà a la plaça. Com que no disposem de mòbil per actualitzar-nos, a partir de les vuit de la vesprada, cada hora en punt, ens trobarem davant l’església. Farem nit a aquest poble que està a una hora de Cusco per tal d’aprofitar millor el temps i allargar així més l’aventura. És el pacte, res pot fallar.

Pensat i fet, arriba el dia de partir al Machupicchu. Porte la motxilla xicoteta amb un poc de roba de recanvi i abric. A les set i mitja del matí, estic puntual al lloc acordat amb l’agència. Allà ens recull un mini-bus. Tinc il·lusió pel que està per vindre, i això es transmet.

Només pujar al vehicle faig amistat amb una parella argentina molt autèntica. Ells i dues xiques més que s’asseuen a la meua vora –així funciona l’atzar- seran els companys de viatge. Així que fàcilment queda trencada la inicial soledat que podia acompanyar-me. He vençut la timidesa i he exprimit l’empatia com un instint de supervivència.

El trajecte en bus es fa un tant esgotador. Inexplicablement eixim tard de la ciutat. Promet ser un dia llarg. Fem un port que ens puja a 5.000 metres per després baixar als 2.000 del poble més proper al Machupicchu, al qual es pot arribar per carretera.

El fet de baixar d’altitud provoca un canvi en el paisatge, que presenta una major vegetació més tropical. Em recorda el pas per Coroico, a Bolívia. En el darrer tram ens movem per una estreta carretera sense asfaltar que s’arrapa a la paret de la muntanya. A l’altra banda, s’albira el riu a molts metres de profunditat. Acollona, per què no dir-ho.

A partir de les sis de la vesprada, comença a enfosquir a ritme accelerat. Poc abans que ens embolcalle la foscor, inciem el camí cap al poble que queda als peus d’una de les set meravelles del món. Només s’hi pot accedir en tren. Nosaltres, valents, caminarem sense pressa però sense pausa unes dues hores i mitja.

La nit cau prompte, la lluna està quasi nova, a penes es mostra. Sols comptem amb la llum de la llanterna. Seguim la via del tren sense possibilitat de pèrdua. S’endevinen les muntanyes que travessem. S’escolta potent el riu que voregem.

De llum es veuen l’enllumenat d’Aguas Calientes. És estrany trobar civilització després d’endinsar-nos tant en la natura. És una vila un poc artificiosa, com de cartró-pedra, preparada per al turisme. Tot són serveis per al visitant que s’ubica enmig del no-res, una bombolla de luxe occidental entre boscos muntanyosos subtropicals.

El Machupicchu és un reclam que atrau gent de tot el món. S’ha de notar la infraestructura. Per sort, el pas per Aguas Calientes és ràpid: sopar i dormir. Res que faça desagradable l’estada.

De company d’habitació, m’ha tocat un xicon belga simpàtic, amb virtuts de comercial. Com que no tinc alarma, ell em despertarà, ni més ni menys, a les quatre de la matinada. Sí, a les quatre, l’hora que me’n vaig a dormir un dissabte de festa. Poquíssimes vegades m’he alçat tan prompte. L’ocasió ho requereix així, el guia ens espera a les sis del matí a la porta d’accés. Coses de turistes, no cal pegar-li voltes.

Ja? Passen de les quatre... D’acord, em vist i comence a fer camí en l’obscuritat. Per una qüestió d’intensificar l’aventura, decidisc fer sol la pujada d’una hora llarga al Machupicchu, únicament acompanyat de la llum del frontal. He de superar un desnivell de 400 metres a través d’una senda que té molts trams d’escales de pedra irregulars. Se sent l’esforç a aquestes hores del matí –de la nit?-.

En aquestes latituds també es fa prompte de dia. El crepuscle trau el cap, les primeres llums del dia comencen a aparèixer rere les muntanyes. El cel es pinta de tots els colors possibles, la gamma és immensament rica i variada. Immortalitze el moment amb la càmera. Estic emocionat, em trobe a les portes del Machupicchu. Em sent un explorador que està a punt de fer el màxim descobriment de la seua esforçada carrera.

A l’entrada, coincidisc amb els amics argentins i ens sumem al grup liderat pel guia turístic. Durant un parell d’hores recorrem el conjunt històric sota les explicacions de l’entès. És impossible no quedar-se bocabadat, en estat catatònic, quan fas les primeres passes pel Machupicchu. No és un somni, ni una imatge en tres dimensions generada per la ment. És ben real, estic dins la foto que tantes vegades he admirat. Reconec l’espai: he estat ací abans?, en una altra vida?

Al principi de l’itinerari no tinc son, malgrat l’hora que m’he alçat. Estic excitat.  A poc a poc, però, m’envaeix l’esgotament i em cansen les paraules buides, farcides d’anècdotes, del guia. Em sent alliberat una vegada acaba el discurs.

El temps és or, vull recórrer tant com puga aquest entorn privilegiat, d’embruix.  A més de la ciutadella, passege per dos camins d’accés a la ciutat sagrada. Cansat però enèrgic, conscient de com és tot d’irrepetible, apure el temps al màxim.

No imaginava que podria captivar-me tant el Machupicchu. No és només el conjunt arqueològic perfectament conservat perquè durant segles va estar ocult per la vegetació, és l’enclavament on se situa allò que ho fa màgic.

Seguint d’anar sempre el més lluny possible, seguisc la senda que em condueix a la Porta del Sol. Es contempla una panoràmica extensa del lloc. Interiorment faig el meu particular comiat. El amics del dia es preocupen per com estic excedint-me en l’hora, doncs el mini-bus ens espera d’ací tres, molt lluny d’on em trobe aleshores.

Observe tranquil.lament la vista per última vegada i, ara sí, arranque a la carrera. Durant la baixada és quan més temps puc retallar. Em concentre en la senda per tal de perfilar la tècnica. Sóc conscient que superar el desnivell de prop 700 metres amb rapidesa és clau per assegurar-me la tornada un poc més calmada.

Al principi sembla un joc divertit però, a poc a poc, els músculs de les cames van debilitant-se pel sobreesforç. Siga com siga, tinc la ment forta com per superar aquest primer repte. A la fi arribe al riu, la qual cosa significa que a partir d’ara el camí ja no presenta una pendent accentuada. Faig uns estiraments, menge unes galetes, bec, i respire més alleugerit.

Una altra vegada em veig resseguint una vida del tren. Aquestes màquines, no sé per què, em transporten al passat. És un bon moment per gaudir de la soledat, envoltat d’un paisatge que transmet serenitat. Camine de manera quasi automàtica sense sentir l’esgotament físic. Se m’activen els cinc sentits. Entre en una fase de meditació difícil d’interrompre.

El riu que vorege manifesta diferents estats d’ànim. Hi ha trams que el llit s’estreta i s’agita com una fera salvatge que només vol escapar. En altres moments, s’eixampla i desprén una bondat palpable. La força que exemplifica el riu em fa sentir en total comunió amb la natura.

Al contrari del que podia pensar, no he trobat tanta gent ni al Machupicchu ni al camí de baixada. Això ha permès que el dia haja tingut el sentit espiritual que li he conferit. Tinc els ulls plens de bellesa. Estic exultant, soprés perquè una vegada més es demostra que fer el camí és tan interessant com arribar a la destinació. Si no hi ha sacrifici, si no poses de la teua part, no té sentit anar enlloc.

A vegades em bullen mil pensaments mil pensaments al cap, mentre que en altres ocasions camine amb la menten blanc, totalment abstret. Torne a la realitat quan mire el rellotge i calcule el temps de què dispose. També necessite aturar-me a vora riu, relaxar-me i assaborir l’entorn. Mastegar-ho tot bé, en definitiva.

Vaig endevinant el final del camí i em pren l’alegria de saber que arribe a hora, just quan fa parada el tren que connecta Aguas Calientes amb Hidroeléctrica, el lloc enmig del no-res on ens espera el vehicle que ens durà a la ciutat. Entre els passatgers que davallen del tren, es troben alguns companys d’excursió. Celebre amb ells l’arribada a temps. Em confessen divertits que tenien els seus dubtes de què poguera dur a terme la gesta. Em sent vencedor d’una competició mental en la qual jo era l’únic rival.

Dine al bus com puc. Intente dormir però em costa. Repasse la joranada i el que queda per vindre: trobaré aquesta nit Ramón a la plaça d’Urubamba? És una qüestió que m’inquieta però tal vegada no tant com deuria. Al capdavall he tingut un dia tan complet que allò que succeeixca queda en un plànol secundari. Poques vegades es descobreix una ciutat sagrada oculta als invasors.