Descobrint la ciutat sagrada

De tan sentir-ne parlar és inevitable no anar al Machupicchu, quan només està a unes hores de Cusco, la ciutat peruana en la qual ens instal·larem una setmaneta. Organitze l’excursió, content del preu aconseguit, i m’embarque en l’aventura. Sense cap tipus de mal rotllo, Ramón i jo separem momentàniament els nostres camins. Ell anirà a la Vall Sagrada mentre jo vaig cap aquesta meravella perduda en els Andes.

A la tornada, li demanaré al xofer que em baixe a Urubamba, on Ramón m’esperarà a la plaça. Com que no disposem de mòbil per actualitzar-nos, a partir de les vuit de la vesprada, cada hora en punt, ens trobarem davant l’església. Farem nit a aquest poble que està a una hora de Cusco per tal d’aprofitar millor el temps i allargar així més l’aventura. És el pacte, res pot fallar.

Pensat i fet, arriba el dia de partir al Machupicchu. Porte la motxilla xicoteta amb un poc de roba de recanvi i abric. A les set i mitja del matí, estic puntual al lloc acordat amb l’agència. Allà ens recull un mini-bus. Tinc il·lusió pel que està per vindre, i això es transmet.

Només pujar al vehicle faig amistat amb una parella argentina molt autèntica. Ells i dues xiques més que s’asseuen a la meua vora –així funciona l’atzar- seran els companys de viatge. Així que fàcilment queda trencada la inicial soledat que podia acompanyar-me. He vençut la timidesa i he exprimit l’empatia com un instint de supervivència.

El trajecte en bus es fa un tant esgotador. Inexplicablement eixim tard de la ciutat. Promet ser un dia llarg. Fem un port que ens puja a 5.000 metres per després baixar als 2.000 del poble més proper al Machupicchu, al qual es pot arribar per carretera.

El fet de baixar d’altitud provoca un canvi en el paisatge, que presenta una major vegetació més tropical. Em recorda el pas per Coroico, a Bolívia. En el darrer tram ens movem per una estreta carretera sense asfaltar que s’arrapa a la paret de la muntanya. A l’altra banda, s’albira el riu a molts metres de profunditat. Acollona, per què no dir-ho.

A partir de les sis de la vesprada, comença a enfosquir a ritme accelerat. Poc abans que ens embolcalle la foscor, inciem el camí cap al poble que queda als peus d’una de les set meravelles del món. Només s’hi pot accedir en tren. Nosaltres, valents, caminarem sense pressa però sense pausa unes dues hores i mitja.

La nit cau prompte, la lluna està quasi nova, a penes es mostra. Sols comptem amb la llum de la llanterna. Seguim la via del tren sense possibilitat de pèrdua. S’endevinen les muntanyes que travessem. S’escolta potent el riu que voregem.

De llum es veuen l’enllumenat d’Aguas Calientes. És estrany trobar civilització després d’endinsar-nos tant en la natura. És una vila un poc artificiosa, com de cartró-pedra, preparada per al turisme. Tot són serveis per al visitant que s’ubica enmig del no-res, una bombolla de luxe occidental entre boscos muntanyosos subtropicals.

El Machupicchu és un reclam que atrau gent de tot el món. S’ha de notar la infraestructura. Per sort, el pas per Aguas Calientes és ràpid: sopar i dormir. Res que faça desagradable l’estada.

De company d’habitació, m’ha tocat un xicon belga simpàtic, amb virtuts de comercial. Com que no tinc alarma, ell em despertarà, ni més ni menys, a les quatre de la matinada. Sí, a les quatre, l’hora que me’n vaig a dormir un dissabte de festa. Poquíssimes vegades m’he alçat tan prompte. L’ocasió ho requereix així, el guia ens espera a les sis del matí a la porta d’accés. Coses de turistes, no cal pegar-li voltes.

Ja? Passen de les quatre... D’acord, em vist i comence a fer camí en l’obscuritat. Per una qüestió d’intensificar l’aventura, decidisc fer sol la pujada d’una hora llarga al Machupicchu, únicament acompanyat de la llum del frontal. He de superar un desnivell de 400 metres a través d’una senda que té molts trams d’escales de pedra irregulars. Se sent l’esforç a aquestes hores del matí –de la nit?-.

En aquestes latituds també es fa prompte de dia. El crepuscle trau el cap, les primeres llums del dia comencen a aparèixer rere les muntanyes. El cel es pinta de tots els colors possibles, la gamma és immensament rica i variada. Immortalitze el moment amb la càmera. Estic emocionat, em trobe a les portes del Machupicchu. Em sent un explorador que està a punt de fer el màxim descobriment de la seua esforçada carrera.

A l’entrada, coincidisc amb els amics argentins i ens sumem al grup liderat pel guia turístic. Durant un parell d’hores recorrem el conjunt històric sota les explicacions de l’entès. És impossible no quedar-se bocabadat, en estat catatònic, quan fas les primeres passes pel Machupicchu. No és un somni, ni una imatge en tres dimensions generada per la ment. És ben real, estic dins la foto que tantes vegades he admirat. Reconec l’espai: he estat ací abans?, en una altra vida?

Al principi de l’itinerari no tinc son, malgrat l’hora que m’he alçat. Estic excitat.  A poc a poc, però, m’envaeix l’esgotament i em cansen les paraules buides, farcides d’anècdotes, del guia. Em sent alliberat una vegada acaba el discurs.

El temps és or, vull recórrer tant com puga aquest entorn privilegiat, d’embruix.  A més de la ciutadella, passege per dos camins d’accés a la ciutat sagrada. Cansat però enèrgic, conscient de com és tot d’irrepetible, apure el temps al màxim.

No imaginava que podria captivar-me tant el Machupicchu. No és només el conjunt arqueològic perfectament conservat perquè durant segles va estar ocult per la vegetació, és l’enclavament on se situa allò que ho fa màgic.

Seguint d’anar sempre el més lluny possible, seguisc la senda que em condueix a la Porta del Sol. Es contempla una panoràmica extensa del lloc. Interiorment faig el meu particular comiat. El amics del dia es preocupen per com estic excedint-me en l’hora, doncs el mini-bus ens espera d’ací tres, molt lluny d’on em trobe aleshores.

Observe tranquil.lament la vista per última vegada i, ara sí, arranque a la carrera. Durant la baixada és quan més temps puc retallar. Em concentre en la senda per tal de perfilar la tècnica. Sóc conscient que superar el desnivell de prop 700 metres amb rapidesa és clau per assegurar-me la tornada un poc més calmada.

Al principi sembla un joc divertit però, a poc a poc, els músculs de les cames van debilitant-se pel sobreesforç. Siga com siga, tinc la ment forta com per superar aquest primer repte. A la fi arribe al riu, la qual cosa significa que a partir d’ara el camí ja no presenta una pendent accentuada. Faig uns estiraments, menge unes galetes, bec, i respire més alleugerit.

Una altra vegada em veig resseguint una vida del tren. Aquestes màquines, no sé per què, em transporten al passat. És un bon moment per gaudir de la soledat, envoltat d’un paisatge que transmet serenitat. Camine de manera quasi automàtica sense sentir l’esgotament físic. Se m’activen els cinc sentits. Entre en una fase de meditació difícil d’interrompre.

El riu que vorege manifesta diferents estats d’ànim. Hi ha trams que el llit s’estreta i s’agita com una fera salvatge que només vol escapar. En altres moments, s’eixampla i desprén una bondat palpable. La força que exemplifica el riu em fa sentir en total comunió amb la natura.

Al contrari del que podia pensar, no he trobat tanta gent ni al Machupicchu ni al camí de baixada. Això ha permès que el dia haja tingut el sentit espiritual que li he conferit. Tinc els ulls plens de bellesa. Estic exultant, soprés perquè una vegada més es demostra que fer el camí és tan interessant com arribar a la destinació. Si no hi ha sacrifici, si no poses de la teua part, no té sentit anar enlloc.

A vegades em bullen mil pensaments mil pensaments al cap, mentre que en altres ocasions camine amb la menten blanc, totalment abstret. Torne a la realitat quan mire el rellotge i calcule el temps de què dispose. També necessite aturar-me a vora riu, relaxar-me i assaborir l’entorn. Mastegar-ho tot bé, en definitiva.

Vaig endevinant el final del camí i em pren l’alegria de saber que arribe a hora, just quan fa parada el tren que connecta Aguas Calientes amb Hidroeléctrica, el lloc enmig del no-res on ens espera el vehicle que ens durà a la ciutat. Entre els passatgers que davallen del tren, es troben alguns companys d’excursió. Celebre amb ells l’arribada a temps. Em confessen divertits que tenien els seus dubtes de què poguera dur a terme la gesta. Em sent vencedor d’una competició mental en la qual jo era l’únic rival.

Dine al bus com puc. Intente dormir però em costa. Repasse la joranada i el que queda per vindre: trobaré aquesta nit Ramón a la plaça d’Urubamba? És una qüestió que m’inquieta però tal vegada no tant com deuria. Al capdavall he tingut un dia tan complet que allò que succeeixca queda en un plànol secundari. Poques vegades es descobreix una ciutat sagrada oculta als invasors.