De sobte, el desert

La tornada del canó del Colca implica sorpreses, canvi de plans que no desvirtuen el viatge però  que el modifiquen temporalment. Ramón i jo seguim la tònica que ve donant-se les dues últimes setmanes, sense cap mala història.

Prenem camins divergents que, dies després, confluiran a Lima. Ell anirà directament a la ciutat, mentre que jo em perdré, amb la inestimable companyia de la parella argentina, Nacho i Bere, per terres d'Ica.

Agafem un bus nocturn de 12 hores de travessa. Ja no m'inquieta gaire la idea de dormir en la carretera. Aviat m'envaeix la son. Ha sigut una jornada intensa, amenitzada de notes viatgeres. L'esgotament del dia arriba just a temps.

Si bé dormir en marxa no proporciona un descans reparador, l'intent es veu agreujat encara més de la mà d'una parella de dones que s'amotinen contra la conducció periciosa del xofer. A la una de la matinada, em desperten els crits histèrics de les passatgeres, les quals profetitzen un accident de trànsit. "Así no llegamos, nos matamos!", amenacen.

Amb aquest temor, òbric sobtadament els ulls. M'afanye a mirar a través de la finestra i observe un paisatge que em confon. Recorrem una carretera sinuosa, de corbes tancades. A cada gir, el bus es balanceja a banda i banda. M'he contagiat fugaç de la por de les senyores. He de dir, però, que també estic gaudint d'aquesta sensació de terror, similar a la que s'experimenta en un parc d'atraccions.

La foscor de la lluna contribueix a incrementar l'angoixa del moment. La lluna permet observar amb claredat per on ens movem. Estem circulant penya-segats que donen a la mar. Què dic, mar... És el primer contacte visual que tinc amb l'oceà Pacífic. Quina carta de presentació més terrible!

La terra sobre la qual rodem és d'aspecte llunar: seca, àrida, rocosa, inerta. S'accentua la percepció d'estar explorant un territori dessolat. Som astronautes a bord d'una nau espacial descontrolada.

Afortunadament l'episodi de pànic dura el que dura i em concilie ràpid amb el món dels somnis. El llum del dia m'interromp el dormir. Ara bé, no decideixc traure'm les lleganyes fins que arribem a Ica, la destinació del dia.

Prop de la terminal, comprem provisions i, acte seguit, pugem a un taxi per anar al pròxim oasi de Huacachina. Són les nou del matí quan trobem allotjament. Lluny dels molestos sorolls de cotxes i clàxons -ací són de pitada fàcil-, ens resguardem en la tranquil·litat del desert.

L'hospedatge, de preu popular, té piscina. Ens desposseïm de roba, només banyador i xancles, i gaudim d'una jornada de descans estiuenca. No trobe a faltar el fred de les muntanyes.

Quan el sol i la calor comencen a esvair-se, m'aventure en un passeig per les dunes que envolten l'oasi de palmeres i llac. El monticle que em dispose a conquerir supera els 200 metres d'altitud. Si ja costa caminar per la platja, només cal imaginar-se l'esforç que requereix escalar una duna gegant, com mai havia vist.

Quan vaig estar al Sàhara, em vaig quedar a les portes del desert. Les dunes no eren més altes que les dels muntanyars del poble costaner de ma mare. Per això, quan avance per la cresta de la duna, pareix que estiga fent el cim d'un nevat andí.

Arribat al que crec el punt més alt, es descobreix un horitzó desèrtic sense fi. Espectacular! Des d'ací dalt, l'oasi sembla una maqueta de joguet. A només unes desenes de quilòmetres, queda l'oceà, des d'on començ a pondre's el sol. Les muntanyes de sorra mostren un desert que no esperava trobar.

Aprofitant que la temperatura baixa miraculosament conforme s'amaga el sol, un grup de joves s'ha enfilat amb les taules a practicar sandboard, la versió càlida del snowboard. Ben a prop, una parella d'enamorats s'abraça mentre contempla la posta. Espere que finalitze el moment màgic i em llance emocionat duna avall.

Córrec, bote, vole. A pesar de la vertical, res m'atura en la baixada. Els peus s'enfonsen en la sorra, em retenen i em donen seguretat. En qüestió de minuts, ja estic en l'hostal. Tinc el cor accelerat. Sope, repose, intente llegir però caic en un somni profund que mai aconseguiré recordar.