Un diumenge de pluja

Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.

Per les immenses ganes de veure ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que siga ràpida.

He dinat després de llançar-me a l’art de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres muntanyes.

Mentre em decidisc quina pel·lícula puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben desemparades en aquest món fred.

I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a per vosaltres!

Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.

Números de telèfon

No sé què li ha passat al mòbil però se m’han trasbalsat tots els números de telèfon que havia acumulat des dels temps que va arribar a les meues mans aquesta eina de comunicació sense la qual no sabem, ni podem, ni volem, viure.

He hagut de revisar l’agenda de contactes per fer una tria dels números que a dia d’avui em poden ser útils. Perquè n’hi ha molts que, agrade o no, mai més em faran paper. No per res personal, ni molt menys, sinó perquè la distància física o temporal ens ha acabat allunyant de forma diametral. Tot i que, estic segur, si la vida ens tornara a situar un davant l’altre ens naixeria una abraçada fraternal.

I parlaríem dels moments compartits, d’una època que va passar per no tornar. Ho faríem amb complaença, amb un mig somriure que tindria tant d’agre com de dolç. I ens diríem: quins temps aquells, com ens ho passàvem de bé. Ens acomiadaríem amb un punt de tristor, amb el dubte si aquella trobada casual potser seria l’última. Va com va. De nou, caminaríem cadascú en la seua pròpia direcció, sense mirar massa enrere, que davant dels ulls on passen les coses.

Torne a la configuració de l’agenda telefònica que em toca reelaborar forçosament. M’és complicat passar de llarg determinats contactes, malgrat tindre la certesa que difícilment els marcaré en el mòbil. Per uns instants tinc una angoixosa sensació que m’obliga a firmar actes de defunció d’amistats que un dia es varen viure intenses.

Aquesta operació de reorganitzar l’agenda s’està convertint en un sentit exorcisme que tracta de foragitar els fantasmes del passat, aquells que m’acompanyaren en un moment donat de la vida. Passar pàgina és un acte necessari per tal d’afrontar noves situacions amb energies renovades. A vegades necessites traure-li pes a la motxilla per fer el camí més lleuger d’equipatge.

No puc defugir les coses com vénen i si ara l’ocasió requereix mirar de cara els temps que vàrem ser, ho faré sense que em tremole la mà. M’envalentone, pose el cap fred i actue com un buròcrata diligent. Al capdavall, poc importa si han quedat reduïts a un mer número de telèfon. Tot el vàrem viure plegats pesarà molt més que una seqüència xifrada de nou dígits.

Moltes nits

Acumule moltes nits de marxa a l'esquena. Porte arribant tard a casa des de l'època en què era estudiant d'institut. He vist nits de tots els colors, amb mil finals possibles. He viscut nits absurdes però també d'intenses. M'he mogut en ambients alternatius i, menys habitual, comercials. He assistit a mil concerts i, quan ha calgut, he anat de discoteca. Més d'una nit he begut més alcohol del que haguera desitjat. M'he alçat a hora de dinar i també he anat a treballar havent dormit un parell d'hores. Moltes vegades he estat dels últims en abandonar el vaixell amb la sensació que alguna cosa estava per ocórrer. He estat, en resum, cronista de la nocturnitat.

M'he gastat molts diners en bars sense entendre si aquesta inversió revertia en la meua persona. Quan han aparegut els primers raigs del dia, m'he espolsat les espardenyes i m'he ocultat a casa. He creat una cambra obscura per tal de recuperar-me de la nit. He conegut gent que ni recorde, personatges que només pots trobar-te quan es fa fosc. A vegades m'he avorrit per no saber què fer ni on anar però, per damunt de tot, m'ho he passat bé. No havia d’existir cap motiu concret perquè la festa fóra una festa.

He viscut situacions kafkianes de final imprevisible. He constatat també que la nit és una jungla. Entrada la foscor, algunes feres ixen a passejar. He conegut la seua part més obscura, quan el patetisme aflora a altes hores de la matinada. I és quan determinada fauna nocturna necessita marcar territori, sense cap respecte per res ni per ningú. Per sort, també m'he trobat gent simpàtica, oberta i agradable, i no només imbècils insuportables. La nit me n’ha donat de tots els gustos: des de porters de discoteca que es comporten com primats amb desig d'imposar-se al grup fins a persones encantadores que, sense motiu aparent, lliuren la seua amistat en un acte inusitat de germanor espontani.

Explorem la nit com si fóra el nostre hàbitat natural. La pilotem tant que hem acostumat el cos i la ment a nous horaris. Per sort, amb el pas dels anys, ens aboquem a un estil de vida més normal -més humà, podríem dir-. Anem abandonant un món que genera molt de desgast físic i psíquic. Tant ens n’allunyem d’aquest món, que ha estat tan nostre, que la nit queda com una anècdota difícil de trobar, però que sovint es té la necessitat de ser buscada. Darrere els dies més insospitats, sempre s'amaga una nit en la qual pots deixar-te caure.

Canvi de companyia

Feia un temps que em fregava les mans esperant el dia que finalitzara la permanència amb la companyia telefònica amb qui he romàs durant anys. Deu ser un equivalent –molt menor, és clar- a l’adveniment de la data en què deixes de pagar el cotxe o la casa amb què t’has hipotecat. Tenia intenció de deixar Orange –ja he dit el nom- perquè amb la connexió d’internet al mòbil i la tarifa plana en trucades, se m’havien incrementat les factures de manera desorbitada. Cal dir que també disposava d’un servei telefònic com mai havia tingut. Però ara, en aquests temps d’escassesa, només vull pagar pel consum realitzat.

He decidit passar-me a una petita operadora que ofereix uns preus molt competitius. Presa la determinació, efectue via internet el canvi de companyia sense dilació. Aquesta simple operació desencadena unes conseqüències impossibles de calcular, un efecte papallona de magnituds desproporcionades. D’immediat, s’activen els ressorts de defensa de la gran companyia de la qual provinc en relació a la meua idea d’abandonar-la per una altra. Un exèrcit armat de teleoperadores es posa en contacte amb mi a la desesperada. Anteriorment havia advertit la intenció de continuar amb ells, però no m’havien ofert res especialment atractiu perquè canviara d’idea.

Ara que el canvi ja és evident, les comercials –perquè totes les que m’atenen són dones- despleguen tot l’armament de què disposen per tal de convèncer-me que m’he de quedar on estava. L’argumentari és implacable amb tant de descompte. Pagaré un 40 per cent menys del preu final de cada factura. A més a més, em regalen 500 megues més de dades. I per si no és suficient, em bonifiquen 45 euros per mantindre la tarifa. Davant aquesta artilleria, és impossible dir que no.

Superat el tràmit, em pare a pensar de tot el que ha succeït les últimes hores en relació amb el meu telèfon mòbil. Feia temps que no tenia aquesta activitat. I, de sobte, tot era sonar requerint la meua atenció, com si fóra algú important que ha de negociar amb els proveïdors per tal de trobar la millor oferta. Allò ben cert és que, per moments, m’he convertit en un autèntic tauró dels negocis de la telecomunicació.

Ara bé, de l’enviament massiu de currículums que he fet darrerament, no he rebut cap resposta. El mòbil s’ha quedat esperant que algú s’interessara pel meu treball o que, com a mínim, li donaren les gràcies per l’interès. I això no ha passat. Així que, per a la pròxima, quan necessite apujar-me l’autoestima laboral, iniciaré la portabilitat a una nova companyia de telèfons. Almenys algú em farà cas i tocaré la glòria per segons.

Quan deixàrem de berenar

Recorde l’època en què acabava l’escola a les cinc en punt de la vesprada i tots els companys de classe, que també eren amics, corríem cap a casa famolencs per berenar. Ens entreteníem el temps just de camí. Tocàvem la porta de casa –aleshores no dúiem mai claus- i la mare ens obria casa de bat a bat. Deixàvem la motxilla pesada de llibres i llibretes en qualsevol racó i anàvem corrents a la cuina desitjosos de saber què ens tocava de berenar.

No sé si ha sigut una hàbit alimentari adquirit o simplement una qüestió de paladar, però jo sempre era de menjar salat, mai m’ha perdut el dolç. Això és, un bon tros de pa comprat al forn més proper de casa acompanyat d’algun embotit. El companatge admetia variacions, però després de córrer els dies de la setmana, sempre acabaves repetint el tipus d’entrepà sense que això fóra cap trauma. Un platet o un tovalló a la falda evitaven “fer motllera” en menjar pa a mos redó.

Per aquells temps la televisió generalista també estava pensada per als xiquets. Vèiem sèries o dibuixos animats mentre berenàvem en aquell horari infantil. Cert és que no existien els canals monotemàtics d’ara, als quals pots tindre enganxat al xiquet les hores del dia en que no va a l’escola i està despert.

Berenar era el gran moment de relax de la jornada, un lapse de temps gràcies al qual reprenies forces per continuar la vesprada amb energia desbordant. Perquès, després d’aquest àpat sagrat, eixíem al carrer a buscar els amics, si és que no havien estat convidats a casa a compartir el moment. Berenar era també el gran menjar reservat per als de la nostra edat. La gent gran, si ho feia, era amb una quantitat i discreció desconcertant. Mai vaig entendre el per què.

Les èpoques passen amb els anys i els jocs de carrer van quedant enrere per a tots de la mateixa manera. Augmenten les obligacions i cada vegada els horaris ens fan més esclaus. D’una altra part, també s’evapora la figura de la mare preocupada perquè el seu fill s’alimente bé i tinga un creixement correcte. Tot i que, cal dir-ho, hem crescut en alçada tot el que havíem de créixer i ara només podem fer-ho de forma diametral, la qual cosa no és ni estètica ni saludable.

El cas és que berenar, amb el temps, acaba convertint-se en una qüestió menor. Ja no és el ritual inexcusable i apetitós de la vesprada. Ara apareix amb intermitència. Potser és una reminiscència dels anys en què no paràvem de créixer. I si em pare a pensar no tinc ni idea de quan vaig deixar de berenar. Probablement això va ocórrer en els temps de canvi, quan van començar-me a eixir-me pèls a la barba, quan superes la virginitat...

Ho veig amb la nostàlgia del primer bes, com una pèrdua irrevocable de la innocència. Pareix que això de berenar cada dia és cosa de xiquets. Assumim que mai més ho serem, per més que de vegades ens esforcem a recuperar una edat màgica.

Faig tard

Cansat de no arribar en punt al lloc acordat, hui m’he despertat abans d’hora perquè no em torne a passar això de fallar amb la puntualitat. M’he vestit ràpidament, he desdejunat sense encantar-me i he preparat la motxilla amb antelació per tal d’eixir de casa sense entrebancs. He estat mirant el rellotge amb més fixació que mai. He controlat el temps per domesticar-lo i que no acabe dominant-me com sempre fa. Moltes vegades em sent víctima d’ell. Quan menys me n’adone, ja me l’ha tornat a jugar.

Deu minuts abans del que solc eixir de casa, sempre amb presses, he travessat la porta per baixar al carrer. He pujat al cotxe, més seré que mai, i quan he posat la clau i li he donat contacte, m’ha aparegut la llumeta que adverteix que el cotxe està en reserva de gasoil. No fotes, no me’n recordava d’això! Hauré de passar-me per la gasolinera a donar-li la dosi d’aliment al vehicle, no siga cosa que em deixe tirat a meitat trajecte. Ups, s’activa el marcador del compte enrere, jo que pensava que tindria un matí tranquil.

Ara que ja tinc el dipòsit mig ple de gasoil, puc dirigir-me -ara sí, amb pressa- al lloc on he quedat. No vaig tan mal, només vaig just de temps. Així i tot, vaig contrarellotge. Però, per fi, arribaré a hora, en punt. És el meu objectiu del dia i no puc fallar. La carretera per la qual transite és una comarcal d’un sol carril. No sóc jo dels qui van avançant perquè sí. I resulta que la circulació va lenta perquè quatre o cinc cotxes davant meu hi ha un camió amb un gran tràiler que porta la marxa que pot. Comença a envair-me el nerviosisme. La carretera té massa corbes i canvis de rasant com per fer maniobres arriscades d’avançament.

Respire fort. Intente que no se m’apodere un malestar que em fa sentir culpable per anar tard un dia més. Em console pensant que hui no ho fet tan malament, que han sigut coses del destí. Però aquest malestar que em castiga, no deixa de tenallar-me. Potser això de la puntualitat és un do innat que només algunes persones adquireixen des de ben menudes. Perquè, en general, hi ha un acord tàcit entre els humans per no arribar mai a l’hora en punt. Hi ha algú que parla, per afegir llenya al foc, de societats puntuals i impuntuals. Al final som producte de les circumstàncies. A la pròxima, intentaré no fer tard. Ara bé, no assegure res.

El tren del poble

La ciutat em crida per fer unes gestions. Però hui m’he quedat sense cotxe amb què anar-hi. No em queda més remei que agafar el trenet que, des de temps immemorials, connecta alguns pobles de la Ribera i l’Horta amb el Cap-i-casal. Com que el tren passa cada tres quarts d’hora, consulte l’horari abans d’eixir de casa no siga cosa que arribe confiat a l’estació i em toque esperar el que no està escrit. Ara que ja he fet els meus càlculs i tinc clar quin tren agafaré, em plante a l’estació a l’hora prevista. Tot ho tinc sota control.

Puge al vagó i em trobe amb un vell desconegut, que tenia quasi oblidat. Parle d’aquest vell tren amb qui he compartit tantes hores de viatge a la ciutat. Quan era xicotet i anava amb ma mare a comprar-me roba o qualsevol cosa o, sobretot, quan era estudiant i connectava el poble amb la Universitat, ens unia un gran vincle que es pareixia més que res al vell binomi d’amor i odi. Recorde amb especial èmfasi els dies d’examen i com apurava la lliçó quan el sol encara no havia eixit. Crec que he aprovat més d’un examen gràcies a les repassades d’ultimíssima hora.

Tot i que la distància a recórrer és curta, el trajecte es fa llarg per la gran quantitat de parades que efectua en cada poble, urbanització o llogaret. Per això, els qui vivim prop del pas d’aquest trenet que es converteix en metro quan s’enfonsa en l’urb, ens ha acompanyat al llarg de les nostres vides. I sí, el trajecte es fa llarg, però estem agraïts que, quan més ho necessitem, ens transporte còmodament al cor de la ciutat. No podem demanar molt més.

Del poble estant, sentim parlar de trens d’alta velocitat que connecten la gran capital del Regne d’Espanya amb les províncies, i ens costa d’imaginar com pot ser un viatge a 300 quilòmetres per hora, que des de la perifèria s’endinsa cap a la meseta fins arribar al centre on es prenen gran part de les decisions que ens afecten com a ciutadans. Si necessàriament les grans infraestructures han de dibuixar una forma radial i els trens ultraveloços o les autovies han de passar per Madrid, la gent de províncies acatem allò que ens diuen des del centre, que per alguna cosa són els qui manen.

Nosaltres, que sempre hem viatjat humilment en un trenet de comarques que no té mai pressa per arribar a la destinació final, ens sentim poca cosa enmig del que anomenen progrés. Mai ens toca res quan reparteixen el pastís, només les molles, perquè vivim massa lluny de les esferes de poder, perquè som insignificants als seus ulls. Mentre recollim passatgers dels pobles veïns, amb la paciència que ens han inculcat des de ben menuts, ens imaginem com es deu sentir algú que viatja en primera classe i que tarda en recórrer 300 quilòmetres el mateix que tu en fas 30. Assegut en aquest trenet de segona regional, te n’adones que hi ha classes i classes.

No t'has equivocat

A vegades escolte una veu que em diu: “Lluc, t’equivocares...”. Faig per ignorar-la, però sovint ressona en el meu interior i no puc exorcitzar-la com voldria. A vegades li done credibilitat, molt al meu pesar. Però moltes vegades m’impose a ella i li dic: “Tu què sabràs de passions i il·lusions juvenils! Eres massa racional com per entendre res! Què fàcil és parlar quan estàs amb la merda fins al coll! Ara no vols recordar quan feia allò que m’agradava i com ho gaudia... Ets una egoista, no vols ajudar-me, només vols enfonsar-me! Vés a fer la mà!”. I m’enfade, és clar que m’enfade, prou em costa sobreposar-me a la situació com perquè vinga a donar-me lliçons que no van enlloc.

En aquesta nòria que es diu vida, en la qual puges i abaixes amb la mateixa rapidesa, has de saber posar-te al teu lloc. Igual que reps bufetades, també reps afalacs. Cada senyal, compta en la lluita de la supervivència. Entendre que has de deixar-te portar per les contradiccions, et permet viure amb l’existència més tranquil·la. No sé si em vaig equivocar per haver escollit el camí més complicat i tortuós. Però sé que, mentre el caminava, em realitzava en una professió que mai ha estat fàcil. Lamentar-se quan és tard, a més d’inútil, és totalment contraproduent. En termes moderns, de loser. Potser hauria d’haver escoltat els consells de familiars i amics en el seu moment, però per què anava a pensar jo en una altra cosa si la vida em somreia!

Mai vaig viure per damunt de les meues possibilitats, ara que està tan de moda la frase. Això no se’m pot recriminar. Vaig fer allò que em dictava el cor. Jugava amb foc i era conscient que podia cremar-me. Els somnis d’adolescent no es poden esvair perquè els temps t’imposen la seua realitat. M’he nodrit d’experiències i aprenentatges que em serviran per tota la vida. He crescut en l’adversitat i m’he fet fort. Quan s’acabava una etapa, lluitava per crear-ne una de nova. És cert que era una època en què era més fàcil moure’s lliurement. Però i què! Li plante cara a la vida i ja està. Per alguna raó, m’inspira tant allò de “tot arriba”. No tinc cap déu: crec en mi i en els meus.

No hi ha dubte que tornaré a escoltar la maleïda veu. I, si cal, li escopiré una i mil vegades. “No m’he equivocat. T’has equivocat tu, per derrotista. Deixa’m en pau, no tens res a fer. Treballe per trobar un lloc al món, com ho fa tanta gent. Així que deixa de sermonejar-me i si vols dir-me alguna cosa que siga en clau positiva. De negativitat, ja m’arriba per moltes bandes. No sigues tu –jo, al capdavall- qui em faça la traveta. I t’ho torne a repetir: no em vaig equivocar, he fet el que sentia. I prou”.

Russafa és el meu barri

Encara no havia complert els 18 anys d’edat quan vaig arribar a Russafa. Era el meu últim any d’institut i sabia que el curs vinent m’esperava una nova vida. Començaria a estudiar una carrera universitària i m’instal·laria en la ciutat durant els pròxims cinc anys. Russafa seria el meu barri.

L’any 1998 Russafa no deixava de ser un bonic barri de l’Eixample, només que amb un inconfusible aire decadent. Feia l’aspecte que els qui decideixen sobre quins barris s’han de degradar i quins han de lluir un bon aspecte, s’hagueren posat d’acord en deixar perdre una part del barri. Aleshores els edificis estaven per pintar i el gris dominava les façanes; els negocis de venda al per major, instal·lats als baixos comercials, inundaven els contenidors de fem amb enormes caixes de cartró; hi havia un anar i vindre constant de furgonetes de càrrega i descàrrega; la immigració s’havia vist atreta pel barri fins al punt que sobretot la comunitat magrebina havia pres determinades cantonades com un espai de convivència.

Russafa era considerat, a ulls de la immensa majoria d’habitants de la ciutat, un barri d’acollida immigrant. Això mai va ser un problema per als qui vivíem allà, per al nostre dia a dia. Que m’oferiren haixix cada vegada que em dirigia a casa, no era un fet que traumatitzara la meua joventut. Perquè més enllà del “trapicheo” de droga blana, no existia cap més conflicte per a una ment benestant. Potser sí que es trobava a faltar la desídia en què es tractava el barri des de la màxima institució local. La falta de zones verdes o d’una escola pública sí que era motiu de queixa per part del veïnat.

Passaren els cinc anys d’estudis universitaris i la vida em va portar a diferents latituds. Ara bé, mai vaig perdre contacte amb el barri. Cada vegada que anava a València, em quedava a dormir a Russafa, amb la qual cosa assistia bocabadat als canvis que experimentaven els quatre carrers de referència en què m’havia criat a la ciutat. A cada nova visita, em sobrevenia la sorpresa.

Hi havia una desaparició progressiva dels baixos comercials dedicats a la venda al per major. Aquests baixos estaven sent substituïts en molts casos per negocis d’hostaleria. Els bars i els restaurants s’havien convertit en el nou ingredient amb el qual agitar la vida –nocturna- del barri. Era també un reclam per a joves dissenyadors i artistes en general, cansats de veure com el turisme s’apoderava del centre històric de la ciutat.

Ara per ara, Russafa està en el punt de mira de tot aquell que respire modernitat, ni que siga en forma de fals “postureo”. El barri ha canviat, i molt, en l’última dècada. És un lloc on tot el món li fa gràcia viure. Està de moda, per dir-ho clar i ras. Però corre el perill que, com li ha passat al Carme, es despersonalitze, que s’ofegue d’èxit.

Un barri ha d’estar dotat d’espais de convivència totes les hores del dia. No només quan cau la nit. La gent gran, amb denominació d’origen de Russafa, no baixa a fer-se canyes a les terrasses. Necessita els seus espais de quotidianitat. Quan desapareix un antic comerç i és substituït per un bar amb horaris més bé nocturns, es perd un part de la vida real del barri.

Més de 15 anys després del meu desembarcament a la ciutat, me n’adone que Russafa sempre ha tingut personalitat pròpia i que, com la vida mateixa, ha anat fluctuant sobre la seua trajectòria. Potser ara és moment, abans que la bola es faça massa gran, de reflexionar quin model de barri volem els veïns. Tant els qui acaben d’arribar com els qui estan de tota la vida, hem de reivindicar que no tot es mou per modes passatgeres. Estimem Russafa perquè és el nostre barri.

Amb la meua gent

Sóc de la generació que es va criar entre cintes de cassette regravades. Encara conserve a la vella habitació un parell de capses de sabates que contenen la banda sonora de la meua adolescència. Sóc de la generació que traficava amb cintes TDK o Maxell i que, quan encara no s’havia inventat el terme, piratejava les cançons de la ràdio amb un play/rec poc precís però igualment eficaç. Els de la meua edat, i no es vanitat d’una època, lluitàvem en condicions adverses –escassa tecnologia, resumiríem- per aconseguir la música del moment com si es tractara del trofeu més preat d’un veterà melòman en una gran fira del disc plena de clàssics.

Sóc d’aquells que s’acombaiava amb el germà gran i els amics perquè el dugueren en cotxe als concerts que eventualment es programaven als pobles del voltant. Recorde que ma mare em diagnosticava, amb una fina ironia, que patia una estranya malaltia que es deia “concertitis”. Els d’aquella època tenim l’insigne honor d’haver estat testimonis actius de l’esclosió d’una escena musical que ara viu un dels moments més dolços. Em referisc a la nostra escena, la que parla en valencià, tal com ho fan els nostres iaios. Una escena que, agrade o no, sempre ha nadat a contracorrent.

Ningú ens ha regalat mai res. Per això, té tant de valor que grups com La Gossa Sorda la peten al Viña Rock, a Villarrobledo, província d’Albacete, o els il·lustríssims Obrint Pas s’acomiaden del seu públic, de la seua gent, a la ciutat que els ha vist créixer, amb un “tot venut” des de les primeres hores que es posaren a la venda les entrades per a la triple actuació al Teatre Principal de València. Un escenari, per cert, vetat a la nostra música. Ells, i tants altres, no han sonat mai als grans mitjans de comunicació del País Valencià, però els grups que s’expressen en la nostra llengua tenen el mèrit de tindre un públic fidel, igual que ho són ells al seu poble. Tenen força pròpia, i això no es paga amb diners.

Mires enrere, una vegada més, i et veus amb una dessuadora ampla provant a fer passos de ball skatalític mentre s’escolta pels amplis Gramoxone Ska Band. Mires enrere i et reconeixes amb la il·lusió de qui vivia el naixement d’un panorama fins aleshores desconegut. I allò ben cert és que sabíem que estàvem assistint a l’origen d’una moguda que mai tindria posat el focus mediàtic. Poc importava si a cada concert que se celebrava, a cada maqueta que fèiem circular, construíem una escena pròpia, que duia impresos els nostres noms i cognoms.

Passat el temps, res és tan diferent. Potser tu, que ja no tens els anys d’anar pegant bacs ací i allà. La música cantada en valencià continua sent subterrània. Encara no sona als mitjans de comunicació ni es programa en grans esdeveniments públics, posem per cas les Falles o la Fira de Juliol de València. Ens hem acostumat, però, a no necessitar ningú. Sabem fer la feina de recerca de bandes amb les eines modernes que ens ofereix internet, o bé el treball de camp que et proporciona participar en festivals de música cantada en la nostra llengua. Continuem bastint i enfortint les estructures de l’escenari. I seguirem. Perquè, com canta Obrint Pas, som un poble en moviment.

En terra hostil

Anar a la platja de Gandia és saber que, d’una manera o una altra, te’ls trobaràs de cara. Com qui entra en un territori neutral on conviuen integrants de diferents tribus, els quals mantenen una postura distant per tal d’evitar el conflicte en què sobtadament poden veure’s immersos si la situació es tensa. Ja va dir l’actual alcalde Arturo Torró, sense cap tipus de complex, que Gandia és la platja de Madrid, després que la inimitable Esperanza Aguirre es banyara els peus en aquestes aigües mediterrànies, tal com ho va fer Fraga a Palomares.

Torró, que és un gran amant del turisme de masses i del negoci que això comporta, no va tindre cap problema en “ofrenar noves glòries a Espanya”, una vegada més, com qui obsequia el trofeu de guerra amb part del botí conquistat.  S’ha de dir també que el pes demogràfic dels madrilenys a la platja de la capital saforenca és innegable i fins i tot, segons es mire, està bé que s’hagen interessat per la nostra costa. Ara bé, una altra cosa és que els donem una benvinguda tan escandalosa com aquella que es retrata en la mítica pel·lícula de postguerra de Berlanga. Millor pot anar la cosa si no es creuen que vivim d’ells, que després adopten un clar paper de colons desvanits.

Molts valencians hem experimentat en les nostres pròpies carns en més d’una ocasió que els veïns de la metròpoli central no sempre desembarquen a casa nostra en so de pau. Alguns baixen del cotxe carregats de maletes plenes d’arrogància i incultura. Per sort, perquè solc ocupar un altre temps-espai, aparentment allunyat de grans nuclis turístics, em mantinc sa i estalvi d’aquesta fauna. És clar que no sempre es pot viure al marge d'allò que succeeix al costat de casa i, tard o d'hora, t'enfrontes amb una de les realitats que t'envolten.

Aquesta vegada m’ha tocat viure-ho en primera persona després de decidir que passaria tres dies de les festes de Pasqua en un festival de pop espanyol que s’ha celebrat per primera vegada a un complex hoteler de la platja de Gandia. Per a mi i els qui m’acompanyaven, ha estat molt d’anar per casa, això sí. I és que dormíem en llit conegut. No obstant això, entre els cèlebres moments de pàrquing i l'efusiva música en directe als concerts, he tingut temps de constatar que allà estàvem tots: valencians i madrilenys, principalment. I que sovint les ganes de tindre la festa en pau amb una sana convivència, no està precisament a l’ordre del dia. Perquè, per a molts d’ells, no deixa de ser un sacrilegi que et dirigeixques lliurement en valencià a qui et trobes davant teu. Pareix que abans de parlar amb algú hages de demanar la procedència de l’interlocutor no siga cas que erres el tir en la diana geogràfica.

Per més bàsic que siga el motiu de l’apel·lació, poden deixar-te anar un àgil i eficaç inhibidor “no te entiendo” sense interessar-se el més mínim en provar si són capaços o no de comunicar-se amb una altra llengua que té poc a veure amb el suahili, per parlar d'un idioma de difícil comprensió oral. Resulta desagradable saber que tens com a companys de festa una gent que tendeix a convertir la platja de Gandia en terra hostil. Prou problemes tinc jo com perquè vinguen a ratllar-me amb paranoies de xiquets malcriats. A més, xe!, estic de festa a ma casa i ningú m’ha de dir com he de parlar.

La memòria de La Punta

M’he despertat amb ganes d’aprofitar el matí abans que siga massa tard. Sense perdre el temps, que és com es fan les coses, desdejune ràpidament i isc al carrer. Avui m’he alçat amb vitalitat, vull perdre’m per la ciutat pedalejant sobre la meua estimada bicicleta, una companya incansable que sempre em porta allà on em propose. Abans d’eixir de casa, cavil·le què vull fer exactament i arribe a la ràpida conclusió que, com que és estiu, pot ser una bona idea anar a la platja. Beneïdes ciutats que viuen a vora mar!

En compte de dirigir-me a la Malvarrosa, que ja me la conec massa, avui tiraré cap a l’altra banda del riu Túria. Aniré a Pinedo, a investigar nous camins que em permeten escapar d’avingudes i cotxes. Com qui deambula de forma erràtica per un laberint, prove d’endevinar les sendes que em porten a la mar. Busque l’eixida d’aquest entramat urbà que m’apressa en els seus braços forts de ciment. Deixe enrere els mastondòntics -i inservibles- edificis que composen la Ciutat de les Arts i les Ciències i, per fi, tope amb el carril bici que intuïsc m’obrirà el camí a la destinació que m’he fixat.

En aquesta escapatòria per tal d’allunyar-me del desenvolupament urbanístic creat en època de vaques grosses, he d’esquivar diferents obstacles. Pedalege fort per pujar el pont a través del qual sortege les vies del tren. Agafe una altura mínima que em permet observar un estrany paisatge de la perifèria de la ciutat. L’horta de València, que tant ha nodrit el folklore local, és una realitat fefaent que resisteix indeleble. M’aferre a la idea romàntica que es necessitaran un parell de generacions perquè s’esborre l’estil de vida mil·lenari que ha marcat a foc tantes famílies valencianes, orgulloses del seu patrimoni.

Davant aquest contrast, que deixa la petjada d’un passat bucòlic i un present esfereïdor –sota l’asfalt està l’horta, no hi ha dubte-, detinc la marxa. Des que tinc un telèfon mòbil en condicions, no em costa res immortalitzar el moment amb una foto. Un ciclista que passa al meu costat, no pot contindre’s quan veu què pretenc fotografiar i m’espeta: “Tio, que açò ja no és bonic!”. I és cert, no és bonic com un dia ho va ser, assumisc. Però ara la meua voluntat és una altra: no pretenc fer un retrat paisatgista amable, ans el contrari, vull mostrar els plans depredadors que fa més de deu anys castigaren aquesta zona del terme de València, la qual vivia d’esquenes a la vida urbana.

Tant si la foto acaba penjada a l’Instagram com si no, perseguisc recordar la lluita que no fa tant de temps va posar d’empeus els veïns de La Punta. Mire enrere i trobe les imatges de l’època en què jo era un innocent estudiant universitari, àvid de contagiar-se dels diferents fronts que aleshores tenien oberts els moviments socials. Màquines excavadores, protegides per un fort cordó policial d’antiavalots, es trobaven de front amb la resistència de persones de totes les edats. Un combat cos a cos, amb una balança descompensada, que acabaria cedint a favor de Goliat. No obstant això, la lluita titànica que varen mantindre els veïns de La Punta va ser el focus d’atenció, durant un temps, per part de l’opinió pública.

Les imatges d’alqueries centenàries enderrocades, així com de desallotjaments forçosos de persones d’avançada edat, autèntics aborígens de la pedania, que arribaven a les pantalles de les nostres cases, eren colpidores. La voracitat d’un pla urbanístic, que ningú entenia i que a dia d’avui no s’ha desenvolupat, ens transportava a un altre món. Pensàvem en Palestina, les deportacions, l’ocupació i la construcció de nous assentaments de colons. Perdre pam a pam el territori, malgrat l’obstinació i la fermesa dels vells pobladors de la Punta.

I ara, entrat el segle XXI, tots aquests records de lluita em condueixen a paral·lelismes del present. Parle de les persones que s’aferren a sa casa, l’únic bé que els queda, davant el degoteig constant de desnonaments. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. Malgrat que La Punta resta esquarterada, l’essència d’aquest tros de terme resisteix, encara que siga a pedaços.

Quan el poble va a la ciutat

S’han cremat les falles, s’han acabat les festes per excel·lència del Cap i Casal. I com és tradició, durant els dies previs a la Cremà, milers de valencians dels pobles ens hem armat de paciència, hem agafat el tren que teníem més prop de casa i hem desembarcat en la capital per recórrer els seus carrers sense pressa però sense pausa. En l’intent, ens hem deixat la goma de les sabates en l’asfalt de les avingudes sense reparar en l’esforç de caminar desenes de quilòmetres. Ens hem embriagat de la festa allà on anàvem, amb la il·lusió de qui arriba per primera volta. No ens cansem de mascletaes, de ninots, de castells de focs, de gent.

Hem gaudit de la festa amb la humilitat de qui se sent convidat però que alhora sap que, d’alguna manera, també està a sa casa. Perquè aquesta ciutat que a vegades ens rep de forma hostil, la sentim tan nostra com el carrer del poble on vivim... Oh València, estàs tan prop i tan lluny al mateix temps, que sovint la nostra relació es fa difícil d’entendre. A vegades t’estimem fins l’infinit, i a vegades et detestem fins a límits insospitats. Ens podríem sentir còmodes a l’aixopluc dels teus braços forts, però també notem que ens estrenyen i no ens deixen respirar tal com som. Les directrius polítiques que s’emanen des de la ciutat són incomprensibles als nostres ulls nets.

Si te la poses al paladar, València et deixa un gust agredolç. A grans trets, està manca de sinceritat en les seues paraules. La sensibilitat només s’amaga en racons molt concrets, invisibilitzats pel poder. Quan reivindica la llicència de capital dels valencians no convenç, perquè ho fa amb la credibilitat de qui parla un altre idioma. També en un sentit estricte: només per falles es vesteix de folklore mal entès. Quan t’acostes a l’Estació del Nord o puges a un metro que va als pobles del voltant, sents que el vertader alè d’aquesta terra viu fora de la perifèria urbana. I és que la fractura entre la gent de poble i de ciutat, a València, és més que evident.

Als valencians de soca-rel no ens confonen velles indumentàries, música de banda i banderetes penjades per a l’ocasió. El sentiment de ser part d’un col·lectiu no s’exerceix només un dies assenyalats. Es manifesta amb accions i gestos. Quan els capitosts decideixen tancar mitjans de comunicació o línies d’ensenyament en l'idioma propi, es demostra amb fets. L'orgull de ser valencià, en un món antagonista a la cultura i la llengua pròpia, és gairebé una qüestió de supervivència. Tots els dies de l'any.

Tot és temps

La meua nòvia i jo som part integrant de la nefasta xifra que situa a més de la meitat dels jove en situació d’atur. Tot i que pensant-ho bé, tal vegada no estem inclosos en aquesta estadística, sinó en aquella que es refereix a la població en general major d’edat, la qual tampoc deixa de mostrar dades alarmants. És cert que, malgrat que no en som conscients, fa un temps deixàrem de ser joves per a les estadístiques oficials. I és que la vida precària que sempre hem portat, no ens permet entreveure que hem abandonat l’edat en què l’Estat ens considera joves. Deu ser perquè, des que ens introduírem en el mercat laboral, ens hem vists abocats a fer de busca-vides. Ara, però, amb l’agreujant que el treball és, sinó inexistent, escàs.

Doncs bé, actualment tots dos ens trobem en una tessitura un tant asfixiant. No tenim diners, cert, però disposem de tot el temps del món, que és precisament una qüestió que m’angoixava l’existència quan treballava de sol a sol. Vull dir, quan entrava a les nou del matí a l’oficina –amb dues molestes hores per dinar- i eixia a les set de la vesprada, quasi a hora de pensar en què sopar, com qui diu.

Ara, en canvi, sense obligacions laborals, tot és tan diferent que poc importa si estem a principi o final de setmana. Només els dinars familiars o les quedades amb els amics, ens recorden si s’acosten o no els dies festius. És clar que, amb aquesta llibertat absoluta de moviment però no de consum, arriba imposat el debat de com gestionar el temps de lliure elecció de què disposes, que és gairebé tot. No hem d’enganyar-nos.

Sóc una persona a qui la casa se li cau damunt quan considere que ultrapasse un temps límit encaixat entre quatre parets. La sola de les sabates em crema arribat un moment i necessite escapar allà on el sostre és el cel obert. Qualsevol excusa és bona per eixir al carrer. En canvi, la meua parella té l’habilitat de trobar coses interessants a fer a casa –i no parle de neteja- i, d’aquesta manera, s’inventa mil creacions possibles per dur a terme amb les mans o l’ordinador. Jo, a vegades, intente apassionar-me amb alguna nova inventiva fins que la inconstància o la desídia em supera.

És en aquest punt en què un entén que no pot estar sempre a la intempèrie o clausurat a casa, quan arriba el conflicte personal. Ja sabem que en la justa mesura està l’equilibri. I no és que a ella no li agrade eixir a passejar o practicar esport, és que creu que a casa també es pot aprofitar molt bé el temps. I jo, a poc a poc, vaig fent l’esforç d'organitzar-me els dies i les setmanes amb suficients dosis d'emoció. Així, si afegisc diferents ingredients, puc satisfer la necessitat de no estar-me quiet. Ara que governe més que mai de cada minut de la meua vida, he de ser capaç de valorar el temps com el bé més preat del món.

Un engany impossible d'evitar

He vingut a fer nit a la ciutat. Feia temps que no m'acostava a València. M'havia quedat absorvit per la dinàmica del poble, que no és que siga trepidant, però que, com a totes bandes, si es busca, sempre trobes joc. Qui m'ha d'obrir casa, ha eixit un moment a fer una compra urgent. Duc una motxilla pesada. No és qüestió de fer voltes pel barri i deixar-me l'esquena en l'intent. Sense més remei, decidisc seure una estona en un banc que es troba just davant el portal, un lloc perfecte per esperar l'arribada de les claus i la persona que m'acull.

Com que la zona té moviment propi, no trec el mòbil a mirar el twitter, per exemple. M'entretinc observant el grup de magribins que fa més vida al carrer que a casa. Un instant després de situar-me al lloc, rep una visita inesperada al banc on m'instal·le momentàniament. És un senyor d'avançada edat que busca recer en l'esgotador camí a casa. D'immediat, amb el desvergonyiment que donen els anys, entaula conversa amb mi. Comença parlant-me en castellà, però jo, sabedor que és oriünd, em matinc en la llengua pròpia, tot esperant que es passe a l'idioma de la ciutat. I així ho fa. M'explica que ve de missa i que ha de fer aturades constants perquè les cames no li permeten avançar si no descansa en els bancs que troba al llarg de l'itinerari; els té estudiats. L'home es dirigeix a mi amb la proximitat de qui vol ser escoltat. La gent gran m'inspira respecte. D'alguna manera, són els caps de la tribu moderna, de la qual tots formem part, a qui hem de parar atenció i escoltar amb interès.

"La vellea és un engany". L'home es lamenta amb aquesta frase lapidària, que tot d'una em deixa trasbalsat. Per treure-li ferro a l'assumpte, retruque amb un tranquil·litzador: "Tots hem de passar per ahí, són etapes de la vida". Ell replica amb humor: "I si no arribes, és perquè t'has quedat pel camí, i malament!". Aprofita que hem establert certa confiança per confessar-me que té 90 anys i que ha viscut coses bones, roïns i regulars, sense necessitat de concretar res. S'expressa amb sentències. Pareix que vulga transmetre-li a un desconegut, com sóc jo, una lliçó exprés de la vida. Entenc que pretén passar el relleu a les generacions que encara tenim gran part de vida per davant. S'aferra a aquest món ni que siga a través d'un jove anònim amb qui, per moments, comparteix banc.

 

Dóna la conversa per acabada i s'alça com pot. S'acomiada vehement. El veig marxar amb tranquil·litat. La irrupció d'aquesta persona m'ha fet pensar en el pas dels anys, una vegada més. I això que és un tema que mire d'esvair dels meus pensaments. No és que em preocupe en excés, però la veritat és que no m'agrada adonar-me'n que tothom es fa gran a cada any que passa: jo, i els qui m'envolten. En els meus trenta-i-pocs, un número més o menys no té tanta importància. Supose que el vertigen de l'edat arribarà un dia. Segurament hauré madurat la idea i no tindrà el mateix impacte que si ho medite ara. Al capdavall, si envellim és perquè vivim. I això, encara que sovint ho parega, no és cap engany. Ho sabem des del dia que ens pariren.

Dijous universitari

He matinat per agafar l’Euromed a primera hora del matí. Una altra vegada torne a circular pel corredor mediterrani malgrat que el centralisme s’enteste a fer-me creure que he de mirar cap al Quilòmetre Zero de la Porta del Sol. Per algun motiu senzill d’endevinar, la meua mirada sempre es posa mar endins o bé em demana recórrer la Mediterrània cap al nord. La brúixola que marca el meu bategar assenyala unes coordenades que trobe tan naturals com el parlar.

Camine a pas accelerat mentre mire el rellotge de reüll. A vegades pense que gaudisc de l’excitació d’anar amb el temps just per la vida. Per fi, l’estació de tren Joaquim Sorolla es deixa veure des d’aquest carrer poc transitat. Concentrat com estic de ser àgil en imprimir els bitllets, passar el control de seguretat i trobar ràpid el seient, els sorolls de la ciutat passen desapercebuts. A aquestes hores, només els més matiners preparen el cafè desvetllador a la cuina del pis que ocupen.

El sol encara no ha aparegut per l’horitzó, però se’l pressent per la claror que va desprenent el cel. El matí demana pas a una nit que va obrint-se a cada minut que passa. Mantinc un caminar decidit; res pot aturar-me quan vaig a contrarellotge. De l’altra part de la vorera del carrer pel qual em desplace a bon ritme, m’arriba la veu elevada de tres joves que pareix que, a diferència de mi, no tinguen son. No entenc què fan jugant a aquestes hores del matí amb un carretó que s’hauran trobat en alguna obra. El divertiment que porten em descol·loca en un moment del dia en què tot són cares llargues. La ment em demana una explicació davant aquest desficaci matiner.

Sense deixar de caminar a pas valent, lligue caps més ràpid del que imaginava. Resulta que hui és divendres, per tant, anit va ser dijous. Oh sí, dijous universitari! Probablement la nit més salvatge de la setmana. Sobretot per als qui som de poble i trobem un món nou a la ciutat, amb total llibertat. I aquestes tres xiques, que juguen a transportar-se amb el carretó, són més de poble que dir-ho. Ho percep per la simple –i trista- raó que parlen en valencià a València. A la “capi”, que és com moltes voltes anomenem la gent de les comarques, amb afecte i aversió, la nostra ciutat de referència, és estrany escoltar la joventut expressar-se en llengua pròpia. I és ara quan pense com he perdut la noció d’allò que significava una nit de dijous en la meua vida universitària.

En aquest dia del mig de la setmana començaven les nits boges per a una joventut –la meua d'aleshores- que vivia quasi tant en la foscor com en la claror. Perquè eren els temps –per cert, que han durat anys i anys- en què alçar-se a hora de dinar era un hàbit consumat del cap de setmana. Que reunir un nombre elevat d’amics per engrescar-se no requeria ni tan sols de mòbil. I és que funcionàvem com una manada de cadells que aprenien amb el joc. Anàvem amunt i avall, de concert en concert, a la discoteca quan calia, de sopar ací i allà, amb aquells i amb els altres. Ens desvivíem per tindre una nit plena sense que el rellotge condicionara l’hora de tocar el llit. Érem joves i inconscients i sabíem sense saber-ho que havíem d’exprimir la nit com una forma d’aprenentatge. Perquè era a les hores que la gent normal dorm, quan passen les coses. Bé, les nostres coses.

I així corria el calendari, una setmana rere l’altra, que no caducaven les ganes per explorar les hores fosques del dia. Fins que arriba una època que s’activa no sé quin mecanisme del rellotge biològic que comença a donar-te una altra perspectiva del temps. A poc a poc, de forma gradual, com qui es desintoxica d’una substància addictiva, vas canviant prioritats. I arriba el dia que no recordes quan va ser l’última vegada que celebrares el teu particular dijous universitari.

Lleó o girafa

He pres una posició còmoda al sofà, una vegada acabat de dinar, disposat a retindre alguna cosa del concurs de preguntes i respostes de més alt nivell de la televisió. N’encerte una de cada deu, no obstant això, m’obstine a participar des de casa. Vull provar si, per art d’infusió, em convertisc en un dels savis concursants que s’atreveixen a participar del joc.

No canvie de postura i em mantinc subjecte al sofà, que és on millor puc estar a aquestes hores, tal dia com avui. Tampoc canvie de canal. Diuen que els documentals de La 2 són un dels millors sedants que existeixen per fer la becadeta de després de dinar. Tinc els músculs tan relaxats que no gose moure un dit, no siga cosa que perda la posició privilegiada que he trobat.

El documental que programen explica amb tot tipus de detall l’estratègia de caça dels lleons. Analitza cada moviment que fan davant la pressa i, fins i tot, empra la infografia per exposar, amb una gran claredat, la disposició amb què se situen les lleones moments abans de llançar-se a l’atac. Res és fortuït, no hi ha moviments en fals. Si la caça acaba amb èxit és perquè la tàctica ha funcionat com déu mana i s’ha executat amb mestratge.

Veient les lleones en acció, se me n’ha anat l’ensopiment a què m’abocava la digestió d'un dinar copiós. Estic estorat de veure com de complex és el món animal. A la vegada que no perd de vista les posicions que prenen els felins en la caça, comence a adonar-me’n que, en aquest combat per la supervivència, no tinc una perspectiva clara d’allò que ocorre a la pantalla del televisor. Se m’obri un interrogant que no em veig capaç de resoldre.

Qualsevol persona, de racionalitat crítica, ha de saber situar-se davant les situacions més insospitades. Sempre s’ha de prendre part per no caure en la passivitat. I, veges tu, ara mateix estic desafiant el meu sentit de la moral aplicat a un fet remot. Estic instal·lat en la dicotomia: d’una banda, vull que les protagonistes del documental, que és una manada de lleones, tinguen per menjar. Però, de l’altra banda, no tinc cap desig que acaben abatent la girafa a qui han posat en el punt de mira. Un animal, per cert, que tots concebem amb una simpatia heredada des del temps d'infantesa.

Les lleones són majestuoses, intel·ligents, astutes i implacables. Les girafes transmeten puresa, innocència, senzillesa i bondat. En conjunt, ambdós animals revelen una sèrie de virtuts que em situen en un dilema de difícil escapatòria. És cert que posar-me al costat del més dèbil, la pressa, és una postura simple. Perquè la veritat és que el mateix dret té la girafa de menjar-se les fulles més tendres de l’arbre, com que les lleones s’alimenten d’un cos d’aquesta talla.

És difícil mantindre’m equidistant en la batalla per la supervivència, d’uns i altres. Em decante per pensar que, acabe com acabe aquesta lluita, té un desenllaç feliç assegurat. Predadors i presses estan concebus per caçar i escapar. No seré jo qui des del meu còmode sofà impartisca lliçons de justícia a qui només vol viure.