Quan el poble va a la ciutat

S’han cremat les falles, s’han acabat les festes per excel·lència del Cap i Casal. I com és tradició, durant els dies previs a la Cremà, milers de valencians dels pobles ens hem armat de paciència, hem agafat el tren que teníem més prop de casa i hem desembarcat en la capital per recórrer els seus carrers sense pressa però sense pausa. En l’intent, ens hem deixat la goma de les sabates en l’asfalt de les avingudes sense reparar en l’esforç de caminar desenes de quilòmetres. Ens hem embriagat de la festa allà on anàvem, amb la il·lusió de qui arriba per primera volta. No ens cansem de mascletaes, de ninots, de castells de focs, de gent.

Hem gaudit de la festa amb la humilitat de qui se sent convidat però que alhora sap que, d’alguna manera, també està a sa casa. Perquè aquesta ciutat que a vegades ens rep de forma hostil, la sentim tan nostra com el carrer del poble on vivim... Oh València, estàs tan prop i tan lluny al mateix temps, que sovint la nostra relació es fa difícil d’entendre. A vegades t’estimem fins l’infinit, i a vegades et detestem fins a límits insospitats. Ens podríem sentir còmodes a l’aixopluc dels teus braços forts, però també notem que ens estrenyen i no ens deixen respirar tal com som. Les directrius polítiques que s’emanen des de la ciutat són incomprensibles als nostres ulls nets.

Si te la poses al paladar, València et deixa un gust agredolç. A grans trets, està manca de sinceritat en les seues paraules. La sensibilitat només s’amaga en racons molt concrets, invisibilitzats pel poder. Quan reivindica la llicència de capital dels valencians no convenç, perquè ho fa amb la credibilitat de qui parla un altre idioma. També en un sentit estricte: només per falles es vesteix de folklore mal entès. Quan t’acostes a l’Estació del Nord o puges a un metro que va als pobles del voltant, sents que el vertader alè d’aquesta terra viu fora de la perifèria urbana. I és que la fractura entre la gent de poble i de ciutat, a València, és més que evident.

Als valencians de soca-rel no ens confonen velles indumentàries, música de banda i banderetes penjades per a l’ocasió. El sentiment de ser part d’un col·lectiu no s’exerceix només un dies assenyalats. Es manifesta amb accions i gestos. Quan els capitosts decideixen tancar mitjans de comunicació o línies d’ensenyament en l'idioma propi, es demostra amb fets. L'orgull de ser valencià, en un món antagonista a la cultura i la llengua pròpia, és gairebé una qüestió de supervivència. Tots els dies de l'any.