La memòria de La Punta

M’he despertat amb ganes d’aprofitar el matí abans que siga massa tard. Sense perdre el temps, que és com es fan les coses, desdejune ràpidament i isc al carrer. Avui m’he alçat amb vitalitat, vull perdre’m per la ciutat pedalejant sobre la meua estimada bicicleta, una companya incansable que sempre em porta allà on em propose. Abans d’eixir de casa, cavil·le què vull fer exactament i arribe a la ràpida conclusió que, com que és estiu, pot ser una bona idea anar a la platja. Beneïdes ciutats que viuen a vora mar!

En compte de dirigir-me a la Malvarrosa, que ja me la conec massa, avui tiraré cap a l’altra banda del riu Túria. Aniré a Pinedo, a investigar nous camins que em permeten escapar d’avingudes i cotxes. Com qui deambula de forma erràtica per un laberint, prove d’endevinar les sendes que em porten a la mar. Busque l’eixida d’aquest entramat urbà que m’apressa en els seus braços forts de ciment. Deixe enrere els mastondòntics -i inservibles- edificis que composen la Ciutat de les Arts i les Ciències i, per fi, tope amb el carril bici que intuïsc m’obrirà el camí a la destinació que m’he fixat.

En aquesta escapatòria per tal d’allunyar-me del desenvolupament urbanístic creat en època de vaques grosses, he d’esquivar diferents obstacles. Pedalege fort per pujar el pont a través del qual sortege les vies del tren. Agafe una altura mínima que em permet observar un estrany paisatge de la perifèria de la ciutat. L’horta de València, que tant ha nodrit el folklore local, és una realitat fefaent que resisteix indeleble. M’aferre a la idea romàntica que es necessitaran un parell de generacions perquè s’esborre l’estil de vida mil·lenari que ha marcat a foc tantes famílies valencianes, orgulloses del seu patrimoni.

Davant aquest contrast, que deixa la petjada d’un passat bucòlic i un present esfereïdor –sota l’asfalt està l’horta, no hi ha dubte-, detinc la marxa. Des que tinc un telèfon mòbil en condicions, no em costa res immortalitzar el moment amb una foto. Un ciclista que passa al meu costat, no pot contindre’s quan veu què pretenc fotografiar i m’espeta: “Tio, que açò ja no és bonic!”. I és cert, no és bonic com un dia ho va ser, assumisc. Però ara la meua voluntat és una altra: no pretenc fer un retrat paisatgista amable, ans el contrari, vull mostrar els plans depredadors que fa més de deu anys castigaren aquesta zona del terme de València, la qual vivia d’esquenes a la vida urbana.

Tant si la foto acaba penjada a l’Instagram com si no, perseguisc recordar la lluita que no fa tant de temps va posar d’empeus els veïns de La Punta. Mire enrere i trobe les imatges de l’època en què jo era un innocent estudiant universitari, àvid de contagiar-se dels diferents fronts que aleshores tenien oberts els moviments socials. Màquines excavadores, protegides per un fort cordó policial d’antiavalots, es trobaven de front amb la resistència de persones de totes les edats. Un combat cos a cos, amb una balança descompensada, que acabaria cedint a favor de Goliat. No obstant això, la lluita titànica que varen mantindre els veïns de La Punta va ser el focus d’atenció, durant un temps, per part de l’opinió pública.

Les imatges d’alqueries centenàries enderrocades, així com de desallotjaments forçosos de persones d’avançada edat, autèntics aborígens de la pedania, que arribaven a les pantalles de les nostres cases, eren colpidores. La voracitat d’un pla urbanístic, que ningú entenia i que a dia d’avui no s’ha desenvolupat, ens transportava a un altre món. Pensàvem en Palestina, les deportacions, l’ocupació i la construcció de nous assentaments de colons. Perdre pam a pam el territori, malgrat l’obstinació i la fermesa dels vells pobladors de la Punta.

I ara, entrat el segle XXI, tots aquests records de lluita em condueixen a paral·lelismes del present. Parle de les persones que s’aferren a sa casa, l’únic bé que els queda, davant el degoteig constant de desnonaments. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. Malgrat que La Punta resta esquarterada, l’essència d’aquest tros de terme resisteix, encara que siga a pedaços.