En terra hostil

Anar a la platja de Gandia és saber que, d’una manera o una altra, te’ls trobaràs de cara. Com qui entra en un territori neutral on conviuen integrants de diferents tribus, els quals mantenen una postura distant per tal d’evitar el conflicte en què sobtadament poden veure’s immersos si la situació es tensa. Ja va dir l’actual alcalde Arturo Torró, sense cap tipus de complex, que Gandia és la platja de Madrid, després que la inimitable Esperanza Aguirre es banyara els peus en aquestes aigües mediterrànies, tal com ho va fer Fraga a Palomares.

Torró, que és un gran amant del turisme de masses i del negoci que això comporta, no va tindre cap problema en “ofrenar noves glòries a Espanya”, una vegada més, com qui obsequia el trofeu de guerra amb part del botí conquistat.  S’ha de dir també que el pes demogràfic dels madrilenys a la platja de la capital saforenca és innegable i fins i tot, segons es mire, està bé que s’hagen interessat per la nostra costa. Ara bé, una altra cosa és que els donem una benvinguda tan escandalosa com aquella que es retrata en la mítica pel·lícula de postguerra de Berlanga. Millor pot anar la cosa si no es creuen que vivim d’ells, que després adopten un clar paper de colons desvanits.

Molts valencians hem experimentat en les nostres pròpies carns en més d’una ocasió que els veïns de la metròpoli central no sempre desembarquen a casa nostra en so de pau. Alguns baixen del cotxe carregats de maletes plenes d’arrogància i incultura. Per sort, perquè solc ocupar un altre temps-espai, aparentment allunyat de grans nuclis turístics, em mantinc sa i estalvi d’aquesta fauna. És clar que no sempre es pot viure al marge d'allò que succeeix al costat de casa i, tard o d'hora, t'enfrontes amb una de les realitats que t'envolten.

Aquesta vegada m’ha tocat viure-ho en primera persona després de decidir que passaria tres dies de les festes de Pasqua en un festival de pop espanyol que s’ha celebrat per primera vegada a un complex hoteler de la platja de Gandia. Per a mi i els qui m’acompanyaven, ha estat molt d’anar per casa, això sí. I és que dormíem en llit conegut. No obstant això, entre els cèlebres moments de pàrquing i l'efusiva música en directe als concerts, he tingut temps de constatar que allà estàvem tots: valencians i madrilenys, principalment. I que sovint les ganes de tindre la festa en pau amb una sana convivència, no està precisament a l’ordre del dia. Perquè, per a molts d’ells, no deixa de ser un sacrilegi que et dirigeixques lliurement en valencià a qui et trobes davant teu. Pareix que abans de parlar amb algú hages de demanar la procedència de l’interlocutor no siga cas que erres el tir en la diana geogràfica.

Per més bàsic que siga el motiu de l’apel·lació, poden deixar-te anar un àgil i eficaç inhibidor “no te entiendo” sense interessar-se el més mínim en provar si són capaços o no de comunicar-se amb una altra llengua que té poc a veure amb el suahili, per parlar d'un idioma de difícil comprensió oral. Resulta desagradable saber que tens com a companys de festa una gent que tendeix a convertir la platja de Gandia en terra hostil. Prou problemes tinc jo com perquè vinguen a ratllar-me amb paranoies de xiquets malcriats. A més, xe!, estic de festa a ma casa i ningú m’ha de dir com he de parlar.