Amb la meua gent

Sóc de la generació que es va criar entre cintes de cassette regravades. Encara conserve a la vella habitació un parell de capses de sabates que contenen la banda sonora de la meua adolescència. Sóc de la generació que traficava amb cintes TDK o Maxell i que, quan encara no s’havia inventat el terme, piratejava les cançons de la ràdio amb un play/rec poc precís però igualment eficaç. Els de la meua edat, i no es vanitat d’una època, lluitàvem en condicions adverses –escassa tecnologia, resumiríem- per aconseguir la música del moment com si es tractara del trofeu més preat d’un veterà melòman en una gran fira del disc plena de clàssics.

Sóc d’aquells que s’acombaiava amb el germà gran i els amics perquè el dugueren en cotxe als concerts que eventualment es programaven als pobles del voltant. Recorde que ma mare em diagnosticava, amb una fina ironia, que patia una estranya malaltia que es deia “concertitis”. Els d’aquella època tenim l’insigne honor d’haver estat testimonis actius de l’esclosió d’una escena musical que ara viu un dels moments més dolços. Em referisc a la nostra escena, la que parla en valencià, tal com ho fan els nostres iaios. Una escena que, agrade o no, sempre ha nadat a contracorrent.

Ningú ens ha regalat mai res. Per això, té tant de valor que grups com La Gossa Sorda la peten al Viña Rock, a Villarrobledo, província d’Albacete, o els il·lustríssims Obrint Pas s’acomiaden del seu públic, de la seua gent, a la ciutat que els ha vist créixer, amb un “tot venut” des de les primeres hores que es posaren a la venda les entrades per a la triple actuació al Teatre Principal de València. Un escenari, per cert, vetat a la nostra música. Ells, i tants altres, no han sonat mai als grans mitjans de comunicació del País Valencià, però els grups que s’expressen en la nostra llengua tenen el mèrit de tindre un públic fidel, igual que ho són ells al seu poble. Tenen força pròpia, i això no es paga amb diners.

Mires enrere, una vegada més, i et veus amb una dessuadora ampla provant a fer passos de ball skatalític mentre s’escolta pels amplis Gramoxone Ska Band. Mires enrere i et reconeixes amb la il·lusió de qui vivia el naixement d’un panorama fins aleshores desconegut. I allò ben cert és que sabíem que estàvem assistint a l’origen d’una moguda que mai tindria posat el focus mediàtic. Poc importava si a cada concert que se celebrava, a cada maqueta que fèiem circular, construíem una escena pròpia, que duia impresos els nostres noms i cognoms.

Passat el temps, res és tan diferent. Potser tu, que ja no tens els anys d’anar pegant bacs ací i allà. La música cantada en valencià continua sent subterrània. Encara no sona als mitjans de comunicació ni es programa en grans esdeveniments públics, posem per cas les Falles o la Fira de Juliol de València. Ens hem acostumat, però, a no necessitar ningú. Sabem fer la feina de recerca de bandes amb les eines modernes que ens ofereix internet, o bé el treball de camp que et proporciona participar en festivals de música cantada en la nostra llengua. Continuem bastint i enfortint les estructures de l’escenari. I seguirem. Perquè, com canta Obrint Pas, som un poble en moviment.