Pocs temes troben tant de consens com la pràctica de tir a l’exclòs social. Fes l’experiment: planteja un tema de discussió, reuneix un grup de progres i fatxes –o no tant-, i tots coincidiran perillosament a l’hora de descarregar artilleria pesada contra la gent que viu al barri més marginal de la ciutat.
Se sentiran insultats per les condicions -lamentables alhora que farcides de luxe- en què conten que viuen. Se sentiran agredits perquè ells són els únics capaços d’arriscar en el perniciós negoci de la droga. Se sentiran prepotents en afirmar que l’autoexclusió és l’única opció de futur que tenen. Enfrontaran dos móns, sense cap equidistància, que no s’assemblen ni amb l’edulcorant més potent. Fugiran de buscar solucions que ens aproximen perquè –diuen- no hi ha res a fer. Ni ganes.
I mentre comenten que el rival a abatre és el més miserable de l’escala social -a qui, per cert, tenen localitzat en un decadent barri o poblat-, s’oblidaran que l’enemic no viu gaire lluny de les seues acomodades cases. S’encendran tant en la conversa que passaran per alt que, qui els puteja cada dia, està on sempre ha estat: en el barri alt o cèntric de la ciutat. Des d’on ens observen i es complauen de no ser ells els qui, en aquestes converses acalorades, estan en el punt de mira.
