Pocs temes troben tant de consens com la pràctica de tir a l’exclòs social. Fes l’experiment: planteja un tema de discussió, reuneix un grup de progres i fatxes –o no tant-, i tots coincidiran perillosament a l’hora de descarregar artilleria pesada contra la gent que viu al barri més marginal de la ciutat.
Se sentiran insultats per les condicions -lamentables alhora que farcides de luxe- en què conten que viuen. Se sentiran agredits perquè ells són els únics capaços d’arriscar en el perniciós negoci de la droga. Se sentiran prepotents en afirmar que l’autoexclusió és l’única opció de futur que tenen. Enfrontaran dos móns, sense cap equidistància, que no s’assemblen ni amb l’edulcorant més potent. Fugiran de buscar solucions que ens aproximen perquè –diuen- no hi ha res a fer. Ni ganes.
I mentre comenten que el rival a abatre és el més miserable de l’escala social -a qui, per cert, tenen localitzat en un decadent barri o poblat-, s’oblidaran que l’enemic no viu gaire lluny de les seues acomodades cases. S’encendran tant en la conversa que passaran per alt que, qui els puteja cada dia, està on sempre ha estat: en el barri alt o cèntric de la ciutat. Des d’on ens observen i es complauen de no ser ells els qui, en aquestes converses acalorades, estan en el punt de mira.
1 comentari:
Aquests debats són molt delicats i si és ben cert el que dius, crec que és molt fàcil opinar quan s'està més a prop dels barris rics als que et refereixes que no pas als altres.
No podem caure en la demagògia d'uns però tampoc podem caure nosaltres en missatges tan simplistes com dir-li a qui té un problema real al seu barri que culpe a altres barris, quan el que vol és una solució.
Si existeixen problemes s'han d'afrontar des de l'òptica que es vulga, millor si és la nostra, però s'ha de reconèixer que hi ha problemes.
Després aprofundim i mirem qui o què és el culpable real. Però tot plegat és molt complicat.
Publica un comentari a l'entrada