Passen pocs minuts de les cinc de la matinada. Per alguns acaba la nit, per a mi dissortadament comença el dia. També li deu ocórrer el mateix a un grupet de dones que entra al metro i comença a explicar-se, com un vell record del passat, les vacances. Una d’elles, que té accent cubà –o si més no, d’aquelles terres o illes tropicals-, es queixa del dolor de peu que ha hagut de suportar aquests dies de festa. Això sí, asegura que no ha fet res de feina: únicament s’ha dedicat a descansar, que no és poc. L’altra, que té accent andalús o extremeny –per citar dues regions que fa anys patiren el fenomen migratori- se solidaritza amb certa ironia i sentencia: “Nos tendrían que llamar María Dolores”.
La conversa, que ha despertat el meu interès, continua distesa entre aquesta parella de dones d’avançada edat laboral. Fins que escolte una veu metàl·lica que m’avisa del nom de l’estació en què he de baixar i deixe que cadascú se’n vaja amb els seus dolors a la feina. Tanmateix ha de transcórrer el guió que s’escriu de les nostres vides i que ens aboca a les obligacions, així com a l’aparició progresiva de dolències. Com més va, més n’acumulem. M’ho va fent saber la gent del meu entorn que va acusant-se del desgast físic, propi de l’edat i el pas dels anys. Em fa mal l’esquena, tinc desgast en una articulació, m’ha reaparegut una lesió que no acaba de curar-se, cada vegada em fa mal el cap més sovint… Són frases que adverteixen que ens fem grans.
Hi ha també altres dolències que vulneren la part més íntima de la persona i que, com és lògic, no s’expliquen obertament. Aquests mals no coneixen d’edats, però he detectat que afecten sobretot les persones que es troben en època d’inestable existencialisme. Es poden manifestar de moltes formes: a través d’una relació de parella complicada, després de viure una situació d’injustícia flagrant al treball, per la desaparició sobtada o no d’algú, quan experimentes una baixada d’autoestima i una pujada d’inseguretat pels dubtes que genera no saber què serà de la teua vida en aspectes de treball, residència, ingressos econòmics... El cúmul de circumstàncies –o una tota sola- pot desembocar en diferents símptomes que creen un estat de malestar general. Quan la gola s’ennuega de tristesa, sents una opressió al pit que et dificulta la respiració, el cor s’entumeix i no palpita al seu ritme, arriben una sèrie de dolències que solen disminuir amb el temps, que ho cura quasi tot.
El dolor posa a prova la resistència del cos i la ment. La vida consisteix també en aprendre a conviure amb el dolor. Assimilar la seva existència per enfortir-se de cada situació. Per això, em mereixen màxim respecte aquestes dones del metro que, malgrat les dificultats, s’alcen del llit amb la foscor i combaten tot allò que depara la vida. És l’actitud.
