Una maleta de records

Encara mantens intacte el record de la nit en què travessares la porta d'una casa aleshores insòlita. Per més que t'esforçares no podies ocultar el posat tímid i seriós que sol envair-te en trobar-te en un espai nou, amb persones per força desconegudes. A poc a poc, hora a hora, jorn rere jorn, vas desprenent-te de la pàtina que tenyeix una mirada clara envers allò que t'envolta.

L'habitació, la cuina, el menjador, el bany, són ara estances de la quotidianitat: saps on està el sucre, què tens a la nevera, quina és la teua tovalla, on seus a taula, com és el coixí sobre el qual dorms. Passes de l'estranyesa a una rutina que no ho és, però que té aparença.

Amb les persones experimentes una sensació similar. Els gestos, la veu, el rostre, els codis amb què comuniqueu. Tot pren una familiaritat veloç que t'apropa fins al punt de sentir-te part de la vida que cada dia es genera a aquella casa.

T'ocorre el mateix amb l'idioma. Al principi paraves l'orella al màxim i t'havies d'esforçar molt per seguir la conversa. Però com que tot és qüestió de temps, voluntat i predisposició -que prenguen nota els castellanomilitants-, la llengua que m'era aliena comença a adoptar una sèrie de formes i matisos que em faciliten l'enteniment.

Fins i tot em llance a una piscina que s'emplena i m'atrevisc a flirtejar amb el nou idioma. Sents que va tot va tan ràpid que t'imagines estrenant vida a aquella casa, amb aquelles persones, amb una llengua d'adopció.

Ja sabem, però, que res és per sempre, i despertes d'un somni que es diu viatge. Toca acomiadar-te dels amics que t'han fet sentir part d'una família. Pareix que te'n vages de cap de setmana, que dilluns tornaràs a jugar amb una rutina que t'ha semblat atractiva.

Però no, la realitat és la que és. No saps si passaran anys o mesos per tornar a veure les persones que tan bé t'han fet sentir. Vols pensar que en breu es produirà la retrobada, tens aquesta certesa. Mamprens el camí de tornada amb aquest auguri.

Vas lleuger d'equipatge. La companyia de baix cost amb què voles no permet sobrepassar-te d'uns determinats quilos. Per això te'n vas com véns. No t'endús res material de record per por al sobrepès. Camines còmode, tranquil, content.

La ment et bull perquè no deixes de repassar els dies anteriors: revius tants moments que carregues una maleta que pesa més de 20 quilos de records. Al control de l'aeroport ningú et dirà res per aquest excés d'equipatge. El dus ben endins, et pertany.

Si vole lluny

Navegues sense rumb per internet, com tantes vegades fas, i sense adonar-te'n aterres al planeta Ryanair. Temptes la curiositat i examines vols des d'on habites cap alguna part. Penses en qui pot acollir-te en la improvisada destinació, i és així com ho veus tot més possible, quan fa només una estona no esperaves res de l'assumpte que ara et corprèn.

Et pega un pujó en comprovar que amb tan sols 30 euros vas i tornes. Contactes desitjós amb l'amic i et respon que, per ell, cap problema, que tens casa i llit a disposar. Ara bé, la pega és que treballa matí i vesprada, però que no passa res, que en acabar es poden fer mil plans.

Et recordes que ja no és estiu, que la gent té feina i no agafa vacances per aquestes dates. Amb tot, t'anima la idea de marcar-te un viatge per la patilla, per tan mòdic preu. T'autoconvences -saps fer-ho bé això- que és el millor que pots fer, que si no es estàs perdent una oportunitat de viure experiències, ara que disposes de temps per a tu i per als altres.

Total, què són 30 euros? Dos sopars fora de casa? Això està fet. A més, és tan fàcil que ni tansevol t'has de moure de la cadira: traus la cartera de la butxaca i tires de targeta. Molt bé, valent! Et dius, i et reforces en allò que ja és una realitat.

En només un parell de setmanes voles cap a la ciutat d'acollida. Coincideix que l'amic pot recollir-te a l'aeroport, ja que ha acabat prompte de la jornada laboral. Quant de temps sense vore'ns, quantes coses tenim per contar-nos... però es fa tard, és hora de dormir.

Al matí següent es perfila davant meu una ciutat per descobrir. Compte amb la companyia de la càmera de fotos i un mapa amb el qual orientar-me. No m'importa gaire perdre'm, no tinc pressa ni busque res en concret, però tampoc vull fer voltes en cercle. Així que periòdicament desplegue el mapa per tal de reubicar-me.

Amb la càmera de fotos aguditze la vista: em fixe en els detalls, busque la imatge, m'entretinc en els racons que considere més singulars de la marató fotogràfica que m'he inventat i que em té com a únic participant. I així passe les hores fins que el sol s'amaga rere l'horitzó, cau la temperatura sobtadament i la falta de llum em porta al recer de casa.

He estat moltes hores voltant sense direcció per carrers desconeguts. He escoltat els sorolls de la ciutat, he intentat copsar converses alienes, he caminat de forma mecànica amb la ment en blanc, i també he pensat molt: a voltes el passat llunyà, a voltes en el passat més recent, a voltes en el futur immediat, en allò que vull fer en tornar a la meua vertadera casa.

Certament em costa sentir-me en la soledat, a pesar que em moc en territori estrany. Fa uns anys em trobava a tothora envoltat d'amics i més amics. Sempre hi havia algú disposat a engrescar-se sense motiu aparent. Llavors se'm feia difícil imaginar situacions en solitari.

Amb els anys, en el meu entorn, s'han incrementat les obligacions de tipus laboral o fins i tot prematrimonial. Cada vegada es compliquen més les quedades col·lectives. No em queda més que acostumar-me a caminar acompanyat de pensaments.

Per això viatjar tot sol no em crea sensació de pànic. Bé, tampoc cal exagerar, quan arribe a la meua provisional casa sempre puc contar-li a l'amic com m'ha anat el dia. Aquest fet quotidià i necessari em dóna ales per continuar volant lluny amb la imaginació.

Aniversari programat

Ja va sent costum això de què el primer en felicitar-me l'aniversari siga una màquina programada pel banc. És la suposada part humana d'un organisme que -no ens enganyem- únicament entén de números, mai de persones. L'ordinador encarregat de recordar-me el canvi d'any no té la més mínima idea que, en realitat, no vaig nàixer el 10 si no el 11. Equivocacions numèriques, ara difícils de resoldre.

Com no podia ser d'una altra manera, -valga el tòpic-, afegesc un 1 a la xifra d'edat, senyal inequívoca que el temps suma molt més que resta. I ací estem, -no importa el lloc-, amb un any més de vida viscuda -i que valga la redundància-.

Enguany m'havia fet el propòsit de ser conseqüent amb el tema de les felicitacions via facebook. Perquè tots els anys em quede amb la contradictòria percepció de ser felicitat per diversa gent, a qui jo no sol felicitar, si no és de viva veu. Em pareix injust que se'm regalen paraules no correspostes en el dia del meu ego.

Per això tenia la intenció premeditada de traure la data d'aniversari del perfil. Finalment, part deixadesa, part curiositat, ha quedat tal com estava. Ara ja és tècnicament tard com per canviar-ho. Entenc que els gestos tenen valor per si mateix. Això sí, sempre i quan siguen teclejats per persones i no per màquines.

***A mode d'epíleg, he de dir que cada felicitació rebuda - alguna en persona, alguna per telèfon, únicament una via sms, una quarantena via facebook, una desena via whatsapp- m'han commogut. I és que sou de puta mare, i ho sabeu!

Aire de setembre

Setembre ha sigut un mes intens, molt intens. Feia un temps que rumiava un canvi de coordenades, un canvi de residència per això de provar sort en altres latituds. I al capdavall aquesta idea primigènia ha pres cos i s'ha convertit en una determinació d'una dimensió encara incalculable.

Setembre no ha estat només el comiat d'un estiu memorable, sinó també d'una etapa que m'ha permés madurar a ritmes forçats. Ho veig ara més clar amb la perspectiva del temps. He viscut cinc anys determinants de la meua vida, que van dels 25 als 30, amb canvi de desena inclosa.

Durant aquest important lapsus temporal, he conegut tanta gent com llocs de treball. Així que l'adaptació a noves tessitures ha estat una constant, tant pel que fa a la vida privada com laboral. He experimentat els canvis poden ser esgotadors al temps que il·lusionants i espontanis.

Potser per aquest motiu, per la necessitat de viure en un món en moviment incessant, he decidit imprimir-li un nou aire a la vida. Així que setembre ha estat l'anunci d'un canvi. De dir-li a la gent -no a tota, vos tinc a la llista- amb qui he compartit grans moments que ha sigut una sort trobar-nos ara i ací, en un món que no deixa de moure's.