Aniversari programat

Ja va sent costum això de què el primer en felicitar-me l'aniversari siga una màquina programada pel banc. És la suposada part humana d'un organisme que -no ens enganyem- únicament entén de números, mai de persones. L'ordinador encarregat de recordar-me el canvi d'any no té la més mínima idea que, en realitat, no vaig nàixer el 10 si no el 11. Equivocacions numèriques, ara difícils de resoldre.

Com no podia ser d'una altra manera, -valga el tòpic-, afegesc un 1 a la xifra d'edat, senyal inequívoca que el temps suma molt més que resta. I ací estem, -no importa el lloc-, amb un any més de vida viscuda -i que valga la redundància-.

Enguany m'havia fet el propòsit de ser conseqüent amb el tema de les felicitacions via facebook. Perquè tots els anys em quede amb la contradictòria percepció de ser felicitat per diversa gent, a qui jo no sol felicitar, si no és de viva veu. Em pareix injust que se'm regalen paraules no correspostes en el dia del meu ego.

Per això tenia la intenció premeditada de traure la data d'aniversari del perfil. Finalment, part deixadesa, part curiositat, ha quedat tal com estava. Ara ja és tècnicament tard com per canviar-ho. Entenc que els gestos tenen valor per si mateix. Això sí, sempre i quan siguen teclejats per persones i no per màquines.

***A mode d'epíleg, he de dir que cada felicitació rebuda - alguna en persona, alguna per telèfon, únicament una via sms, una quarantena via facebook, una desena via whatsapp- m'han commogut. I és que sou de puta mare, i ho sabeu!