Si vole lluny

Navegues sense rumb per internet, com tantes vegades fas, i sense adonar-te'n aterres al planeta Ryanair. Temptes la curiositat i examines vols des d'on habites cap alguna part. Penses en qui pot acollir-te en la improvisada destinació, i és així com ho veus tot més possible, quan fa només una estona no esperaves res de l'assumpte que ara et corprèn.

Et pega un pujó en comprovar que amb tan sols 30 euros vas i tornes. Contactes desitjós amb l'amic i et respon que, per ell, cap problema, que tens casa i llit a disposar. Ara bé, la pega és que treballa matí i vesprada, però que no passa res, que en acabar es poden fer mil plans.

Et recordes que ja no és estiu, que la gent té feina i no agafa vacances per aquestes dates. Amb tot, t'anima la idea de marcar-te un viatge per la patilla, per tan mòdic preu. T'autoconvences -saps fer-ho bé això- que és el millor que pots fer, que si no es estàs perdent una oportunitat de viure experiències, ara que disposes de temps per a tu i per als altres.

Total, què són 30 euros? Dos sopars fora de casa? Això està fet. A més, és tan fàcil que ni tansevol t'has de moure de la cadira: traus la cartera de la butxaca i tires de targeta. Molt bé, valent! Et dius, i et reforces en allò que ja és una realitat.

En només un parell de setmanes voles cap a la ciutat d'acollida. Coincideix que l'amic pot recollir-te a l'aeroport, ja que ha acabat prompte de la jornada laboral. Quant de temps sense vore'ns, quantes coses tenim per contar-nos... però es fa tard, és hora de dormir.

Al matí següent es perfila davant meu una ciutat per descobrir. Compte amb la companyia de la càmera de fotos i un mapa amb el qual orientar-me. No m'importa gaire perdre'm, no tinc pressa ni busque res en concret, però tampoc vull fer voltes en cercle. Així que periòdicament desplegue el mapa per tal de reubicar-me.

Amb la càmera de fotos aguditze la vista: em fixe en els detalls, busque la imatge, m'entretinc en els racons que considere més singulars de la marató fotogràfica que m'he inventat i que em té com a únic participant. I així passe les hores fins que el sol s'amaga rere l'horitzó, cau la temperatura sobtadament i la falta de llum em porta al recer de casa.

He estat moltes hores voltant sense direcció per carrers desconeguts. He escoltat els sorolls de la ciutat, he intentat copsar converses alienes, he caminat de forma mecànica amb la ment en blanc, i també he pensat molt: a voltes el passat llunyà, a voltes en el passat més recent, a voltes en el futur immediat, en allò que vull fer en tornar a la meua vertadera casa.

Certament em costa sentir-me en la soledat, a pesar que em moc en territori estrany. Fa uns anys em trobava a tothora envoltat d'amics i més amics. Sempre hi havia algú disposat a engrescar-se sense motiu aparent. Llavors se'm feia difícil imaginar situacions en solitari.

Amb els anys, en el meu entorn, s'han incrementat les obligacions de tipus laboral o fins i tot prematrimonial. Cada vegada es compliquen més les quedades col·lectives. No em queda més que acostumar-me a caminar acompanyat de pensaments.

Per això viatjar tot sol no em crea sensació de pànic. Bé, tampoc cal exagerar, quan arribe a la meua provisional casa sempre puc contar-li a l'amic com m'ha anat el dia. Aquest fet quotidià i necessari em dóna ales per continuar volant lluny amb la imaginació.