No t'has equivocat

A vegades escolte una veu que em diu: “Lluc, t’equivocares...”. Faig per ignorar-la, però sovint ressona en el meu interior i no puc exorcitzar-la com voldria. A vegades li done credibilitat, molt al meu pesar. Però moltes vegades m’impose a ella i li dic: “Tu què sabràs de passions i il·lusions juvenils! Eres massa racional com per entendre res! Què fàcil és parlar quan estàs amb la merda fins al coll! Ara no vols recordar quan feia allò que m’agradava i com ho gaudia... Ets una egoista, no vols ajudar-me, només vols enfonsar-me! Vés a fer la mà!”. I m’enfade, és clar que m’enfade, prou em costa sobreposar-me a la situació com perquè vinga a donar-me lliçons que no van enlloc.

En aquesta nòria que es diu vida, en la qual puges i abaixes amb la mateixa rapidesa, has de saber posar-te al teu lloc. Igual que reps bufetades, també reps afalacs. Cada senyal, compta en la lluita de la supervivència. Entendre que has de deixar-te portar per les contradiccions, et permet viure amb l’existència més tranquil·la. No sé si em vaig equivocar per haver escollit el camí més complicat i tortuós. Però sé que, mentre el caminava, em realitzava en una professió que mai ha estat fàcil. Lamentar-se quan és tard, a més d’inútil, és totalment contraproduent. En termes moderns, de loser. Potser hauria d’haver escoltat els consells de familiars i amics en el seu moment, però per què anava a pensar jo en una altra cosa si la vida em somreia!

Mai vaig viure per damunt de les meues possibilitats, ara que està tan de moda la frase. Això no se’m pot recriminar. Vaig fer allò que em dictava el cor. Jugava amb foc i era conscient que podia cremar-me. Els somnis d’adolescent no es poden esvair perquè els temps t’imposen la seua realitat. M’he nodrit d’experiències i aprenentatges que em serviran per tota la vida. He crescut en l’adversitat i m’he fet fort. Quan s’acabava una etapa, lluitava per crear-ne una de nova. És cert que era una època en què era més fàcil moure’s lliurement. Però i què! Li plante cara a la vida i ja està. Per alguna raó, m’inspira tant allò de “tot arriba”. No tinc cap déu: crec en mi i en els meus.

No hi ha dubte que tornaré a escoltar la maleïda veu. I, si cal, li escopiré una i mil vegades. “No m’he equivocat. T’has equivocat tu, per derrotista. Deixa’m en pau, no tens res a fer. Treballe per trobar un lloc al món, com ho fa tanta gent. Així que deixa de sermonejar-me i si vols dir-me alguna cosa que siga en clau positiva. De negativitat, ja m’arriba per moltes bandes. No sigues tu –jo, al capdavall- qui em faça la traveta. I t’ho torne a repetir: no em vaig equivocar, he fet el que sentia. I prou”.