Faig tard

Cansat de no arribar en punt al lloc acordat, hui m’he despertat abans d’hora perquè no em torne a passar això de fallar amb la puntualitat. M’he vestit ràpidament, he desdejunat sense encantar-me i he preparat la motxilla amb antelació per tal d’eixir de casa sense entrebancs. He estat mirant el rellotge amb més fixació que mai. He controlat el temps per domesticar-lo i que no acabe dominant-me com sempre fa. Moltes vegades em sent víctima d’ell. Quan menys me n’adone, ja me l’ha tornat a jugar.

Deu minuts abans del que solc eixir de casa, sempre amb presses, he travessat la porta per baixar al carrer. He pujat al cotxe, més seré que mai, i quan he posat la clau i li he donat contacte, m’ha aparegut la llumeta que adverteix que el cotxe està en reserva de gasoil. No fotes, no me’n recordava d’això! Hauré de passar-me per la gasolinera a donar-li la dosi d’aliment al vehicle, no siga cosa que em deixe tirat a meitat trajecte. Ups, s’activa el marcador del compte enrere, jo que pensava que tindria un matí tranquil.

Ara que ja tinc el dipòsit mig ple de gasoil, puc dirigir-me -ara sí, amb pressa- al lloc on he quedat. No vaig tan mal, només vaig just de temps. Així i tot, vaig contrarellotge. Però, per fi, arribaré a hora, en punt. És el meu objectiu del dia i no puc fallar. La carretera per la qual transite és una comarcal d’un sol carril. No sóc jo dels qui van avançant perquè sí. I resulta que la circulació va lenta perquè quatre o cinc cotxes davant meu hi ha un camió amb un gran tràiler que porta la marxa que pot. Comença a envair-me el nerviosisme. La carretera té massa corbes i canvis de rasant com per fer maniobres arriscades d’avançament.

Respire fort. Intente que no se m’apodere un malestar que em fa sentir culpable per anar tard un dia més. Em console pensant que hui no ho fet tan malament, que han sigut coses del destí. Però aquest malestar que em castiga, no deixa de tenallar-me. Potser això de la puntualitat és un do innat que només algunes persones adquireixen des de ben menudes. Perquè, en general, hi ha un acord tàcit entre els humans per no arribar mai a l’hora en punt. Hi ha algú que parla, per afegir llenya al foc, de societats puntuals i impuntuals. Al final som producte de les circumstàncies. A la pròxima, intentaré no fer tard. Ara bé, no assegure res.