Quan deixàrem de berenar

Recorde l’època en què acabava l’escola a les cinc en punt de la vesprada i tots els companys de classe, que també eren amics, corríem cap a casa famolencs per berenar. Ens entreteníem el temps just de camí. Tocàvem la porta de casa –aleshores no dúiem mai claus- i la mare ens obria casa de bat a bat. Deixàvem la motxilla pesada de llibres i llibretes en qualsevol racó i anàvem corrents a la cuina desitjosos de saber què ens tocava de berenar.

No sé si ha sigut una hàbit alimentari adquirit o simplement una qüestió de paladar, però jo sempre era de menjar salat, mai m’ha perdut el dolç. Això és, un bon tros de pa comprat al forn més proper de casa acompanyat d’algun embotit. El companatge admetia variacions, però després de córrer els dies de la setmana, sempre acabaves repetint el tipus d’entrepà sense que això fóra cap trauma. Un platet o un tovalló a la falda evitaven “fer motllera” en menjar pa a mos redó.

Per aquells temps la televisió generalista també estava pensada per als xiquets. Vèiem sèries o dibuixos animats mentre berenàvem en aquell horari infantil. Cert és que no existien els canals monotemàtics d’ara, als quals pots tindre enganxat al xiquet les hores del dia en que no va a l’escola i està despert.

Berenar era el gran moment de relax de la jornada, un lapse de temps gràcies al qual reprenies forces per continuar la vesprada amb energia desbordant. Perquès, després d’aquest àpat sagrat, eixíem al carrer a buscar els amics, si és que no havien estat convidats a casa a compartir el moment. Berenar era també el gran menjar reservat per als de la nostra edat. La gent gran, si ho feia, era amb una quantitat i discreció desconcertant. Mai vaig entendre el per què.

Les èpoques passen amb els anys i els jocs de carrer van quedant enrere per a tots de la mateixa manera. Augmenten les obligacions i cada vegada els horaris ens fan més esclaus. D’una altra part, també s’evapora la figura de la mare preocupada perquè el seu fill s’alimente bé i tinga un creixement correcte. Tot i que, cal dir-ho, hem crescut en alçada tot el que havíem de créixer i ara només podem fer-ho de forma diametral, la qual cosa no és ni estètica ni saludable.

El cas és que berenar, amb el temps, acaba convertint-se en una qüestió menor. Ja no és el ritual inexcusable i apetitós de la vesprada. Ara apareix amb intermitència. Potser és una reminiscència dels anys en què no paràvem de créixer. I si em pare a pensar no tinc ni idea de quan vaig deixar de berenar. Probablement això va ocórrer en els temps de canvi, quan van començar-me a eixir-me pèls a la barba, quan superes la virginitat...

Ho veig amb la nostàlgia del primer bes, com una pèrdua irrevocable de la innocència. Pareix que això de berenar cada dia és cosa de xiquets. Assumim que mai més ho serem, per més que de vegades ens esforcem a recuperar una edat màgica.