Dijous universitari

He matinat per agafar l’Euromed a primera hora del matí. Una altra vegada torne a circular pel corredor mediterrani malgrat que el centralisme s’enteste a fer-me creure que he de mirar cap al Quilòmetre Zero de la Porta del Sol. Per algun motiu senzill d’endevinar, la meua mirada sempre es posa mar endins o bé em demana recórrer la Mediterrània cap al nord. La brúixola que marca el meu bategar assenyala unes coordenades que trobe tan naturals com el parlar.

Camine a pas accelerat mentre mire el rellotge de reüll. A vegades pense que gaudisc de l’excitació d’anar amb el temps just per la vida. Per fi, l’estació de tren Joaquim Sorolla es deixa veure des d’aquest carrer poc transitat. Concentrat com estic de ser àgil en imprimir els bitllets, passar el control de seguretat i trobar ràpid el seient, els sorolls de la ciutat passen desapercebuts. A aquestes hores, només els més matiners preparen el cafè desvetllador a la cuina del pis que ocupen.

El sol encara no ha aparegut per l’horitzó, però se’l pressent per la claror que va desprenent el cel. El matí demana pas a una nit que va obrint-se a cada minut que passa. Mantinc un caminar decidit; res pot aturar-me quan vaig a contrarellotge. De l’altra part de la vorera del carrer pel qual em desplace a bon ritme, m’arriba la veu elevada de tres joves que pareix que, a diferència de mi, no tinguen son. No entenc què fan jugant a aquestes hores del matí amb un carretó que s’hauran trobat en alguna obra. El divertiment que porten em descol·loca en un moment del dia en què tot són cares llargues. La ment em demana una explicació davant aquest desficaci matiner.

Sense deixar de caminar a pas valent, lligue caps més ràpid del que imaginava. Resulta que hui és divendres, per tant, anit va ser dijous. Oh sí, dijous universitari! Probablement la nit més salvatge de la setmana. Sobretot per als qui som de poble i trobem un món nou a la ciutat, amb total llibertat. I aquestes tres xiques, que juguen a transportar-se amb el carretó, són més de poble que dir-ho. Ho percep per la simple –i trista- raó que parlen en valencià a València. A la “capi”, que és com moltes voltes anomenem la gent de les comarques, amb afecte i aversió, la nostra ciutat de referència, és estrany escoltar la joventut expressar-se en llengua pròpia. I és ara quan pense com he perdut la noció d’allò que significava una nit de dijous en la meua vida universitària.

En aquest dia del mig de la setmana començaven les nits boges per a una joventut –la meua d'aleshores- que vivia quasi tant en la foscor com en la claror. Perquè eren els temps –per cert, que han durat anys i anys- en què alçar-se a hora de dinar era un hàbit consumat del cap de setmana. Que reunir un nombre elevat d’amics per engrescar-se no requeria ni tan sols de mòbil. I és que funcionàvem com una manada de cadells que aprenien amb el joc. Anàvem amunt i avall, de concert en concert, a la discoteca quan calia, de sopar ací i allà, amb aquells i amb els altres. Ens desvivíem per tindre una nit plena sense que el rellotge condicionara l’hora de tocar el llit. Érem joves i inconscients i sabíem sense saber-ho que havíem d’exprimir la nit com una forma d’aprenentatge. Perquè era a les hores que la gent normal dorm, quan passen les coses. Bé, les nostres coses.

I així corria el calendari, una setmana rere l’altra, que no caducaven les ganes per explorar les hores fosques del dia. Fins que arriba una època que s’activa no sé quin mecanisme del rellotge biològic que comença a donar-te una altra perspectiva del temps. A poc a poc, de forma gradual, com qui es desintoxica d’una substància addictiva, vas canviant prioritats. I arriba el dia que no recordes quan va ser l’última vegada que celebrares el teu particular dijous universitari.