L'oceà desèrtic

Lima haurà d'esperar uns dies. M'arriben notícies de Ramón des d'Arequipa. Està literalment atrapat a la ciutat. Hi ha talls a la carretera que impossibiliten la comunicació terrestre entre el sud i la capital.

Els miners pressionen el Govern, d'aquesta manera, per tal que es garanteixquen millores laborals. Part del Perú, resta paralitzat. La sort és que la parella d'argentins i jo escapàrem d'Arequipa en diumenge, just el dia abans que s'iniciaren les protestes. Estem fora del perímetre de lluita.

No hi ha pressa, doncs, per retrobar-me amb el company de viatge. Tot arribarà. Continue la ruta amb Nacho i Bere. Estem il·lusionats en banyar-nos en l'oceà, com si parlàrem d'un ritual de caire iniciàtic, un bateig al Pacífic.

En poc més d'una hora, baixem a Pisco, la ciutat que l'any 2007 va ser arrasada per un feroç terratrèmol que va registrar 8,0 graus en l'escala sismològica. L'església, les cases reconstruïdes i els seus habitants són testimoni de la catàstrofe. Nosaltres, però, no ens quedarem a la ciutat ja que no ens desperta interès.

Des de la mateixa carretera Panamericana, que travessa el continent de nord a sud i de sud a nord, agafem un taxi per dirigir-nos al municipi de Paracas. Compartim vehicle amb una parella formada per un irlandès benplantat i una canadenca de forts trets asiàtics.

Aquest poblet mariner i turístic, enclau de grans hotels de màxim luxe, és la porta d'entrada a la Reserva Nacional Paracas, un paratge protegit en el qual el desert acarona la mar amb fermesa.


Després de dos mesos recorrent les muntanyes i l'altiplà del continent, segueixc un curs natural i flueixc com un riu que desemboca al gran oceà. Es marca un punt d'inflexió que, d'alguna manera, és un avís de què em trobe en l'última etapa del viatge. No m'alarme, queda temps.

En qualsevol cas, sentir l'olor de mar és un impacte que em transporte indistintament de la immediatesa a la nostàlgia, sentiments que s'arremolinen en les ones que moren en tocar terra.

Abandone la lírica inspirada en horitzons oberts mentre ens colem en els complexos hotelers ubicats pertinentment arran de mar. Mer materialisme. No tenen tantes estrelles com el cel, però sí formen part d'un món que pertany a una altra galàxia.

Els habiten una casta social que té vacances tot l'any, que és capaç de cometre l'atreviment de pagar 300 dòlar per dormir a un llit, com ho fem cada nit gran part dels mortals. Ni sobrant-nos per dalt i per baix, malbarataríem diners en aquesta obscenitat, coincidim els amics argentins i jo.

Ens despertem a les vuit del matí sense necessitat d'alarma -què poc costa matinar i gitar-se a bona hora quan estàs de viatge!-. Una hora més tard, ben aprovisionats, ens posem  a caminar a vora mar cap a la Reserva. De lluny endevinem la caseta dels guardes del parc, que controlen l'entrada dels visitants.

Fem com que no l'hem vist i continuem la nostra travessa pel desert. Per contra, ells sí que ens han divisat. Un guarda muntat en moto corre a interceptar-nos. Demanem disculpes per haver passat per alt el control i li abonem l'entrada a la Reserva, que té fixat un preu mòdic.

Per arribar a la platja de la qual ens han parlat, encara tenim una hora llarga de camí a peu. Anem terra endins perquè hem de travessar una xicoteta península. Perdem de vista la mar i ens submergim en un paisatge marcià. Si haguera de rodar unes imatges que simularen el planeta veí, ací trobaria una localització perfecta.

La terra té un color rogenc que transporta a una altra dimensió. La carretera que caminem a penes està transitada. Requirim a base d'autostop els pocs cotxes que la recorren. Però no hi ha sort. Així que ens ressignem al destí i avancem metres mentre aguardem el moment. Encara que ens desplacem per un paisatge monòton i esgotador, la travessa no deixa de ser suggeridora. Els colors del sòl són fantàstics i inversemblants.

Quan menys ho esperem, passa un cotxe que, una vegada més, pot ser l'esperança d'arribar amb rapidesa a la platja que anhelem. Per si de cas, fem dit. I sí, ens para l'Escarabat, és a dir, el Volkswagen Beatle blanc. Està ocupat per una parella benparida de joves. Ell és de Lima, i ella, de Santiago de Xile.

Ens conten orgullosos que estan fent el viatge de noces pel Perú amb el cotxe de la mare d'ell. Els felicitem per la bona nova i, per descomptat, els agraïm encaridament que hagen tingut la consideració d'estalviar-nos recorregut a peu.

Després de fer unes voltes per un camí de terra que sovint es desdibuixa, arribem on suposem deu estar la platja de La Mina, que és com es diu el lloc. Descendim una senda senyalitzada i descobrim el racó. Quedem fascinats en veure que tenim tota la platja -que no és excessivament gran- per nosaltres. Bé, sí, per nosaltres i per les aus que busquen allà menjar.

Ens instal·lem, agafem calor com les sargantanes i, com ha de ser, fem el nostre pirmer bany al Pacífic. L'aigua està gelada, no obstant això, ens deixem dur per les diferents tonalitats de blau. Refrescats, dinem els entrepans que guardem la motxilla. Amb la panxa mig plena, decideixc pegar una volta curta pels voltants de la platja. El paisatge, ja ho he dit, és extraterrestre. La diferència és que ací hi ha aigua, molta aigua, l'origen de la vida.

Per fer la tornada, no hi ha cotxe que ens acoste a casa. Un tant desil·lusionats, ens carreguem d'energia i ens diem que com a mínim el camí es val la passejada que ens espera. La soledat va apoderant-se de les nostres ànimes. La travessa del desert es complica.

Quan portem una hora caminada aproximadament, irromp un vehicle salvador. S'atura a la nostra petició d'autostop. Hi ha passatgers que omplin l'interior de l'automòbil. Entenem divertits que el lloc que hem d'ocupar està a la part de darrere de la pick-up. Ens mirem còmplices i pugem d'un bot.

Quan el cotxe arranca, no podem deixar de riure la sort. A mesura que agafem velocitat per la carretera sorprenentment rectilínia, sentim poderosa la llibertat. L'aire ens ve de tots els costats. El sol s'amaga a la nostra esquena. Traiem la càmera de fotos de la motxilla desitjosos de plasmar el moment. Aquesta pot ser una bona postal per il·lustrar un viatge que mai saps on i quan et sorprendrà.