Dins el canó

Arribem a Arequipa de matinada, després de fer nit al bus. Ja va sent una constant, això. Ens deixem aconsellar pel taxista a l’hora de trobar hostal. Desdejunem al mercat i passegem la ciutat amb l’ànim de buscar-li possibilitats. El que més ens crida l’atenció són els tres nevats de què s’envolta. Hi ha un que destaca sobre la resta. És el Misti, un volcà de perfecta forma cònica, amb la caputxa blanca de neu. Em recorda molt al Fujiyama, la mítica muntanya japonesa.

Més enllà de places i carrers, a Arequipa tenim la mirada posada en el Canó del Colca. Així que el mateix dia fem les indagacions necessàries per arribar a aquesta vall. Ens gitem prompte a fi d’alçar-nos a una hora prudent. Abans de dormir, Ramón em comunica les seues intencions— es quedarà a la ciutat i jo partiré amb Bere i Nacho, la parella argentina amb qui hem fet colla.

El matí següent ens plantem en la terminal a l’hora que se suposava partia el bus cap al Colca. Però no es correspon, hem d’esperar una llarga estona carregats de paciència. Sis hores de trajecte, amb canvi de bus inclòs, no em pareixen tant a aquestes altures del viatge. Arribem a Cavanaconde a meitat vesprada. Sopem i dormim sense allargar-ho massa.

A les vuit del matí iniciem la marxa en direcció al mirador. Allà tenim el primer contacte amb el canó, que fins ara s’havia ocultat a la nostra vista. És un tallant de magnitud desproporcionada. El riu, que circula en la profunditat, es divisa minúscul. Les parets de les muntanyes que tanquen la vall són imponents. Tenen una vertical gegantina. És difícil contindre el vertigen en guaitar l’abisme.

A la dreta del mirador apareix el sender que intuïm ens conduirà al fons del paratge. Endevinem una baixada llarga i dura. Superar el desnivell requerirà d’ esforç. D’una altra banda, motiva la idea de salvar les dimensions colossals que des d’ací es contemplen. Una vegada estudiat el que ens espera, reprenem la marxa.

Al principi el sender transcorre en certa horitzontalitat per la part més elevada del penya-segat. Fins que comença a baixar metres per una pendent que sembla impossible. El zig-zag del camí finalment ens davalla al riu. El travessem gràcies un pont penjant. Ara ens toca fer una suau pujada per arribar al primer poblet situat a l’altra vessant de la vall.

El camí és exigent a trams, però en general es du bé. El paisatge és més verd, ja no és tan agrest. Recorrem diferents nuclis habitats. Estem a hores de camí de qualsevol gran civilització. No em veig allunyat de les comunitats rurals que camine, experimente un sentiment d’acollida. La gent que salude al meu pas respon amb un somriure, no em sent aliè al lloc. Uns veïns estan muntant una Creu de Maig a l’eixida del poble. Conversem amb ells amablement, transmeten felicitat.

Queda menys perquè arribem a l’allotjament on farem nit. No és una intuïció, ho avistem. Només hem de baixar la senda que serpenteja cap al riu. Ens deixem caure i fem una entrada triomfal al nou refugi. Sorprèn el muntatge de cabanes, gespa, flors i piscines que hem trobat en un racó que podia ser perfectament inhòspit.

Per molts pocs diners, dormirem en un complex de pinzellades hawaianes. No tenim llum a l’habitació ni els voltants, però tampoc el necessitem si la lluna està plena. Imagine que em trobe en una urbanització de luxe en les Muntanyes Rocoses nord-americanes, això sí, sense disposar d’un compte corrent de milions de dòlars. Pot semblar excessiu el muntatge, tanmateix, m’agrada.

Després de sopar, no em retire directe a l’habitació. Puge a una gran roca que delimita un part de la piscina i observe amb calma l’enclavament on hem vingut a parar. La lluna il·lumina els plecs de les muntanyes, les quals s’alcen grandioses. Al cel només brillen les estrelles més potents, la claror tapa les dèbils.

M’empetiteix el canó, m’abraça. He d’alçar el rostre per escodrinyar tots els racons que abasta la mirada. És cert que he de recordar-me com de privilegiat sóc per estar allà. Tants llocs, tantes experiències, en un curt interval de temps, poden provocar insensibilitat cap allò que t’envolta. Intensifique el sentit de la bellesa i m’aboque a la meditació. És clar, a la meua manera. En aquest estat harmoniós, repasse moments, situacions i persones que em creen benestar.

Dorm amb la dolça i potent remor del riu. En despertar, em trobe carregat d’energia. La parella d’amics argentins decideix fer jornada de repòs a la vora de la piscina. Jo, emocionat com estic d’estar en un paratge d’aquestes dimensions, no puc romandre quiet. En la vida ordinària, quan estic prop de casa, no sé si m’haguera llançat a caminar sol, durant hores, amb la facilitat que ho faig ara. Es veu que el viatge desperta el meu costat més salvatge.

Així que, sense pensar-m’ho massa, em trec de la mànega una nova ruta. En el sender em trobe amb una jove local que m’aconsella sobre quin és el millor itinerari a seguir. Fem un tros de camí junts. Aprofite per esbrinar-li la vida amb la naturalitat –això vull creure jo- que m’ha donat treballar en programes de televisió de testimonis.

Em conta que és infermera, que s’instal·larà dues setmanes en l’ambulatori de la comunitat de Malata, que ve del poble gran de Cavanaconde i que fa el recorregut pel canó més sovint del que voldria. Em desitja sort en la meua passejada en solitari i ens acomiadem.

Trobe una tenda i m’aprovisione de pa, una llauna de tonyina i un parell d’advocats. Serà el meu esmorzar i dinar. Menjaré de camí, quan el cos m’ho demane. Òmplic la botella de plàstic d’un sequiol que du aigua transparent del desgel dels cims més alts de la vall. Bec de la canaleta com he sentit dir, de viva veu, que feien els nostres iaios abans que la química agressiva irrompera al camp.

La ruta que he improvisat em du a Tapay, el poble més elevat de la zona. La senda es fa costeruda, no té pèrdua. Toque la meta de la jornada, l'assaboreixc i emprenc la davallada cap a l'allotjament. En un dels trams més complicats -la senda presenta una gran inclinació, és pedregosa i estreta-, em cedeixen el pas una parella d'ancians que tindran més de 70 anys.


Em quede sorprès de la fortalesa que mostren en ser capaços de realitzar, a la seua edat, un camí tan tortuós. Supose que ni s'ho plantegen, deuen fer aquest trajecte des que tenen ús de raó. Com qui passa hores al bus, tren o cotxe per anar al treball, i no veu l'esforç que du a terme cada dia.

Els rajos de sol no cauen sobre la piscina, amb tot, no renuncie a un purificador bany. La nit arriba aviat. Descanse satisfet a l'hamaca abans de sopar. Em gronxe com si estiguera al bressol. El paradís deu estar ple d'hamaques que pengen d'arbre a arbre. No ha de ser necessàriament una platja de sorra fina i blanquinosa i aigua color turquesa.

Pot estar amagat entre muntanyes. És més, estic convençut que al paradís no s'arriba fàcilment, té un camí esgotador, d'aquells que et fan suar fins l'extenuació. Com el que m'espera demà quan haja de salvar la pujada que mai acaba, per més que m'enganye pensant que ja no queda res.