Anys i anys (IV)

IV. ARNAU

Vivia una època de canvis totalment inesperada. Feia setmanes que, de forma més o menys definitiva, havia posat fi a la relació que l’havia lligat amb qui ara havia passat a ser la seua ex. La primera i l’única ex que havia tingut mai. Encara no havia complit els vint quan es posar a eixir amb ella. Havien crescut junts... i ara devien continuar creixent separats. Ho tenia relativament assumit, però no tant com voldria. Li costava imaginar-se la nova vida que tenia per començar, cosa que l’esgotava. No tenia més remei, ho sabia de ben cert.

Sort que al final no es decidiren per hipotecar-se de per vida. Si és que en el fons es veia vindre que la corda s’acabaria trencant. Massa pressió a l’hora de prendre decisions tan serioses i determinants. Tal vegada s’estaven complicant l’existència quan no calia. I tot això, per no parlar de la situació laboral precària que vivien, que en realitat tampoc els permetia encadenar-se al banc. Arnau es repetia allò de “ens fem grans” per provar d’entendre què estava passant. Era un bàlsam realment tranquil·litzador.

De sobte, havia de deixar el pis de lloguer que compartia amb ella. Duia mesos buscant una feina que no arribava. No podia pagar-se la vida fora de casa, així que la solució era tornar a la llar familiar, li agradara o no. Tot això s’havia de produir en qüestió de dies, justament la setmana que complia anys. Això sí, tenia clar que no estava per celebracions: s’acostava als trenta, i això li causava una sensació de vertigen que s’aguditzava més encara amb aquesta situació. Preferia no pensar en els 28 i deixar passar el dia, com un més. Ja que les coses es precipitaven, intentaria viure-ho amb la màxima normalitat.

El dia de mudances va coincidir amb l’aniversari, que conscientment havia silenciat. Quan va fer el primer viatge, carregat de caixes de cartró, a casa dels pares es va trobar amb la sorpresa. Li digueren que no feia falta que descarregara els trastos, que ho podia fer a casa de la iaia. I l’acompanyaren fins allà. En obrir la porta d’aquell pis, que feia anys havia quedat deshabitat, va veure clar què passava. Tot estava en un perfecte ordre. Hi havia un sofà nou, l’antiga tele de casa, un microones i, en definitiva, una sèrie d’objectes que li donaven vida a l’habitatge. Arnau va entendre, sense paraules, que aquest era el lloc on s’havia d’instal·lar per refer vida, que viure a casa dels pares era part del passat. Ben mirat, tampoc tenia la vida tan traçada. Tot, igual que ara, penjava d’un fil. Només que, ara i ací, veia que era un bon moment per començar.