II. DÍDAC
Feia temps que Dídac havia deixat de contar els anys amb els dits. Quan els majors li preguntaven l’edat, contestava enèrgicament. “Tinc set anys!”, deia amb el to de veu més potent que podia projectar. Per a ell, era tota una mostra de grandesa comptar amb aquella edat. Lluny havia quedat l’escoleta d’infantil. Ja sabia llegir i escriure, la qual cosa el situava en un estat de maduresa insuperable. Ara es mirava els xiquets de quatre o cinc anys d’una forma altiva, quasi es podria dir que tenia un cert aire de supèrbia. Malgrat que ells s’acostaven més a la seua edat i estatura, Dídac preferia relacionar-se amb els més grans de l’escola, sempre i quan li ho permeteren.
Als qui ja tenien dotze primaveres, és a dir, als més grans del col•legi, els examinava des de la distància amb una mescla de sentiments de respecte, admiració i temor. Això, fins que un dia, mentre jugava amb els seus companys, un xic de sisè curs es va dirigir a ell per proposar-li de jugar a futbol. Els faltava un jugador per completar l’equip i, per atzar o per no se sap què, s’havien adreçat a ell. Dídac sabia que havia de fer el millor possible la tasca que li havien encomanat, la de defensa. Per això es va esforçar al màxim i, fins i tot, va fer bones jugades que els seus nous amics van saber reconèixer. Tota una satisfacció que li insuflava de confiança.
D’alguna manera, aquell grup de sisè el va apadrinar, i sempre que els faltava algú per muntar un partit, comptaven amb Dídac. A pesar de la diferència d’edat, ell intentava passar desapercebut i provava de comportar-se com un més, amb els mateixos tics xulescos de preadolescent. Aquesta actitud que havia adquirit des que s’ajuntava amb els grans no acabava d’agradar als amics de tota la vida. Se’l miraven amb recel i no entenien per què preferia jugar a futbol que utilitzar la imaginació com a eina de diversió.
Sens dubte, però, el moment que més els va ofendre va ser quan sentiren que Dídac deia a un dels grandots que estava a punt de complir els deu anys. No se n’adonava que creixia més ràpid del que li tocava, ni que començava a perdre la innocència que caracteritzava els xiquets de la seua edat. S’havia obstinat a oblidar-se que tenia set anys, amb la qual cosa deixava enrere massa coses que mai podria recuperar. Cauria en el compte molts anys després.
Feia temps que Dídac havia deixat de contar els anys amb els dits. Quan els majors li preguntaven l’edat, contestava enèrgicament. “Tinc set anys!”, deia amb el to de veu més potent que podia projectar. Per a ell, era tota una mostra de grandesa comptar amb aquella edat. Lluny havia quedat l’escoleta d’infantil. Ja sabia llegir i escriure, la qual cosa el situava en un estat de maduresa insuperable. Ara es mirava els xiquets de quatre o cinc anys d’una forma altiva, quasi es podria dir que tenia un cert aire de supèrbia. Malgrat que ells s’acostaven més a la seua edat i estatura, Dídac preferia relacionar-se amb els més grans de l’escola, sempre i quan li ho permeteren.
Als qui ja tenien dotze primaveres, és a dir, als més grans del col•legi, els examinava des de la distància amb una mescla de sentiments de respecte, admiració i temor. Això, fins que un dia, mentre jugava amb els seus companys, un xic de sisè curs es va dirigir a ell per proposar-li de jugar a futbol. Els faltava un jugador per completar l’equip i, per atzar o per no se sap què, s’havien adreçat a ell. Dídac sabia que havia de fer el millor possible la tasca que li havien encomanat, la de defensa. Per això es va esforçar al màxim i, fins i tot, va fer bones jugades que els seus nous amics van saber reconèixer. Tota una satisfacció que li insuflava de confiança.
D’alguna manera, aquell grup de sisè el va apadrinar, i sempre que els faltava algú per muntar un partit, comptaven amb Dídac. A pesar de la diferència d’edat, ell intentava passar desapercebut i provava de comportar-se com un més, amb els mateixos tics xulescos de preadolescent. Aquesta actitud que havia adquirit des que s’ajuntava amb els grans no acabava d’agradar als amics de tota la vida. Se’l miraven amb recel i no entenien per què preferia jugar a futbol que utilitzar la imaginació com a eina de diversió.
Sens dubte, però, el moment que més els va ofendre va ser quan sentiren que Dídac deia a un dels grandots que estava a punt de complir els deu anys. No se n’adonava que creixia més ràpid del que li tocava, ni que començava a perdre la innocència que caracteritzava els xiquets de la seua edat. S’havia obstinat a oblidar-se que tenia set anys, amb la qual cosa deixava enrere massa coses que mai podria recuperar. Cauria en el compte molts anys després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada