Des de ben menut m’he a acostumat a dormir en més d’un llit per setmana. És el que té tindre dos pobles per herència, el de ton pare i el de ta mare. Entre setmana, és a dir, els dies de feina, tocava el llit seriós de casa de l’Alcúdia. Mentre que els caps de setmana, quan ningú venia a despertar-me de bon matí, era el dia del de casa la uela de Piles, o el de la platja: tots dos valien. Com es pot comprovar, he tingut una vida més o menys nòmada des de la infantesa, cosa que m’ha permès sentir-me còmode en qualsevol matalàs, per més moll o dur que estiguera.
El ritme de canvi de llits per setmana es va incrementar quan es va donar el punt d’inflexió de passar a tindre, d’un dia per a l’altre i d’una manera coincident, residència a la ciutat i una núvia amb qui estrenar la vida amorosa. Aleshores tot es va fer trepidant. La motxilla, que em servia per a carregar els llibres i els apunts de classe, adquiria la doble funció d’equipatge de mà. Era com la closca de tortuga amb la qual podia aixoplugar-me allà on calia. Durant anys, vaig ser un habitual de quatre llits per setmana: dos a València, als barris de Russafa i Benimaclet, el de l’Alcúdia de tota la vida, que marcava el principi i el final del cap de setmana, i el de Piles, que com sempre m’esperava dissabte rere dissabte.
Aquest periple quotidià tenia el seu punt divertit: si et desvetllaves a meitat nit, era tota una incògnita endevinar en quin costat et quedava la paret, quin sostre observaves en la foscor i, el pitjor de tot, on collons estava la claueta del llum! Una altra cosa que tenia aquella gimcana setmanal, que t’obligava a canviar de catre gairebé cada dia, era el temps invertit en desplaçaments. Tenia carnet de conduir però no vehicle propi, així que el transport públic –dis-li metro, dis-li tren- era l’aliat indispensable del meu córrer. Quant que he llegit gràcies als canvis d’espai que havia de fer!
L’estabilitat –de moviment de llits, parle- arriba quan comence a treballar, amb salari inclòs. He de fixar residència per imperatiu legal. Amb tot, no evite les escapades puntuals a la ciutat. Però, sens dubte, la vida més sedentària fa acte d’aparició el dia que passe a viure a l’illa, separat per la mar dels llits que m’han acollit al llarg de la vida. Ara més que mai entenc que és tindre un llit propi i invariable. I gaudisc de no pensar com les enginyaré per passar la nit, com si fóra un indigent sense llar. Això, fins que torne de vacances a la terreta.
Aquest Nadal, que m’he allargat l’estada quasi un mes, he comptabilitzat que he fet nit en un total de nou llits. No he volgut fer càlculs de quants dies m’ixen per matalàs. Sí he constatat que encara em va la vida nòmada, i sobretot, que tinc tants llits com amics i familiars. Ah, i per si algú s’ho pregunta, en tots ells, he dormit sol i, per tant, he suportat el fred hivernal també en solitari. De totes formes, gràcies per les mantes i pel calor que em doneu quan estic de visita permanent.
El ritme de canvi de llits per setmana es va incrementar quan es va donar el punt d’inflexió de passar a tindre, d’un dia per a l’altre i d’una manera coincident, residència a la ciutat i una núvia amb qui estrenar la vida amorosa. Aleshores tot es va fer trepidant. La motxilla, que em servia per a carregar els llibres i els apunts de classe, adquiria la doble funció d’equipatge de mà. Era com la closca de tortuga amb la qual podia aixoplugar-me allà on calia. Durant anys, vaig ser un habitual de quatre llits per setmana: dos a València, als barris de Russafa i Benimaclet, el de l’Alcúdia de tota la vida, que marcava el principi i el final del cap de setmana, i el de Piles, que com sempre m’esperava dissabte rere dissabte.
Aquest periple quotidià tenia el seu punt divertit: si et desvetllaves a meitat nit, era tota una incògnita endevinar en quin costat et quedava la paret, quin sostre observaves en la foscor i, el pitjor de tot, on collons estava la claueta del llum! Una altra cosa que tenia aquella gimcana setmanal, que t’obligava a canviar de catre gairebé cada dia, era el temps invertit en desplaçaments. Tenia carnet de conduir però no vehicle propi, així que el transport públic –dis-li metro, dis-li tren- era l’aliat indispensable del meu córrer. Quant que he llegit gràcies als canvis d’espai que havia de fer!
L’estabilitat –de moviment de llits, parle- arriba quan comence a treballar, amb salari inclòs. He de fixar residència per imperatiu legal. Amb tot, no evite les escapades puntuals a la ciutat. Però, sens dubte, la vida més sedentària fa acte d’aparició el dia que passe a viure a l’illa, separat per la mar dels llits que m’han acollit al llarg de la vida. Ara més que mai entenc que és tindre un llit propi i invariable. I gaudisc de no pensar com les enginyaré per passar la nit, com si fóra un indigent sense llar. Això, fins que torne de vacances a la terreta.
Aquest Nadal, que m’he allargat l’estada quasi un mes, he comptabilitzat que he fet nit en un total de nou llits. No he volgut fer càlculs de quants dies m’ixen per matalàs. Sí he constatat que encara em va la vida nòmada, i sobretot, que tinc tants llits com amics i familiars. Ah, i per si algú s’ho pregunta, en tots ells, he dormit sol i, per tant, he suportat el fred hivernal també en solitari. De totes formes, gràcies per les mantes i pel calor que em doneu quan estic de visita permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada