Preocupantment jove

És diumenge. He quedat a primera hora del matí amb una colla d’excursionistes al pàrquing d’una gran superfície comercial, un lloc desèrtic de fàcil trobada. Conec un parell de persones dels qui m’acompanyen –o acompanye- en el meu dia de muntanya. Al principi de l’excursió em relacione amb els amics amb qui tinc la confiança donada pels anys. A poc a poc, però, vaig obrint-me amb naturalitat a la resta d’integrants del grup. És un procés que a vegades necessita d’un esforç que ningú t’exigeix.

Sovint resulta més fàcil fer la teua i aïllar-te en un núvol de timidesa introspectiva. Ara bé, trencar el gel amb unes paraules soltes et pot conduir a camins més interessants i enriquidors. Perquè la muntanya és caminar i observar, però també et permet establir converses sense interrupció mentre recorres un paisatge que t’obri els sentis més adormits. En el fons, embolcallar-te en el silenci quan has passat a formar part momentàniament d’un grup és signe de mal gust, de desinterès manifest pels qui acompanyes. Així que, això que a priori pareixia un esforç, va evaporant-se conforme t’obris pas entre matolls.

La colla amb qui faré cim abraça un ventall ample d’edat. Diguem que comença amb els vint-i-llargs –ho sabem de sobra: quan abandonem l’obsessió per les nits del cap de setmana- i acaba amb els cinquanta-i-tants. Tot i que els anys que tinga cadascú importen poc en aquest tipus d’activitat, ja que pesen més les cames que l’edat, sempre es pot percebre una lleugera diferència generacional en el tipus de conversa que establim. Posem que parles de com de difícil estan les coses per als qui busquem treball. La persona d’edat més avançada del grup, amb qui t’has arrancat a xerrar, et parlarà de com ho viuen els seus fills que ja han entrat en això que es diu mercat laboral.

Si continuem aprofundint sobre qüestions personals i arriba l’hora que et pregunten els anys que comptes, et sentiràs a mig camí entre l’edat dels seus fills, que sí que estan en plena joventut, i tu, que no ets capaç de dir-te jove: perquè segurament el teu interlocutor, a la teua edat, ja tenia dos fills crescudets i un treball que sortosament encara conserva. I dius amb discreció: tinc trenta-quatre anys, i un present i un futur per construir. I ell et respon animadament: ah, si ets jove encara! I tu contestes: bé, sí, potser sóc jove... però preocupantment jove.

A ell li fa gràcia la manera amb què ho has adjectivat: li pareix ocurrent. A mi, aquesta conversa em deixa regust de no sé què. La conversa s’esvaeix, tal vegada perquè ara ve el tram més feixuc del dia. De forma instintiva busque el cim amb la mirada i no el veig: s’amaga darrere d’una lloma que encara hem de superar. Ja sé com va això de la muntanya: costa arribar al cim, però al final l’acabes conquerint. Tinc energia suficient per anar i tornar.