Com comença tot

Fa uns pocs anys vaig obrir un bloc a internet, com tanta altra gent, sense més pretensió que escriure allò que em passava pel cap. Volia que esdevinguera una mena de finestra al món en la qual plasmar els pensaments de forma escrita. D'aquesta manera, també pretenia agafar un hàbit d'escriptura, que -s'ha de dir- m'ha acompanyant intermitentment. La constància és, per a moltes persones, una de les assignatures que sempre resten pendents a la vida. En qualsevol cas, aquest bloc, des del qual ara escric, ha estat un indefinit diari de bitàcola amb anècdotes i impressions que m'he trobat pel camí. Potser, encara diria més, també ha estat l'excusa perquè els escrits que poguera fer en un full en blanc no restaren oblidats en un quadern ocult que mai sabria recordar on està.

Així, gràcies a aquest aparador, que no m'ha costat ni un euro, tinc localitzades les històries que he creat amb l'única finalitat de buscar entreteniment i diversió. Aquest bloc no ha tingut mai cap tipus de transcendència. Els meus amics i coneguts han pogut saber de les darreres actualitzacions que feia a aquest mur gràcies als enllaços que penjava al facebook. Supose que era l'única manera d'accedir a aquest singular diari. El nombre de lectures no ha estat important, amb la qual cosa mai m'he sentit un blogger d'aquells que tenen un punt d'estrelles virtuals i que es deuen als seus lectors. Ho he fet perquè em pareixia interessant treballar en l'art de l'escriptura i les idees, simplement. I perquè m'obligava a sentir-me responsable d'un espai que em demanava aliment neuronal.

Posats a explicar, he de dir que en realitat no he estat tan fidel al bloc com m'haguera agradat. Però, a aquestes alçades, ja sé que funcionem per impulsos. De la mateixa manera que hi ha temporades que ens desvivim per fer esport, hi ha d'altres que ens recloem a casa sense conèixer l'aire lliure. No saps explicar-te per què això que tan t'agrada, deixa d'apassionar-te un bon dia i esdevé un breu passatge que ha quedat emmagatzemat al bagul dels records.

És cert que la relació amb el bloc es va estretir, i molt, quan fa un temps me'n vaig anar de viatge durant tres mesos. Segurament tenia la necessitat imperiosa d'explicar què em succeïa lluny de casa. Fins al punt que aquest relat dels fets es va convertir en una xicoteta bogeria. Només havia de respondre davant meu, tot i així, em sentia obligat a publicar periòdicament una nova entrada que em situara al lloc on em trobava aleshores. Era tot un al·licient escriure des del llit de l'hostal, les pàgines que descrivien els dies viscuts. Perquè l'aventura també requeria de contemplació a través de la paraula escrita. Allò que ratllava al paper havia de tenir una continuació a l'ordinador. Per això, em passava hores davant una pantalla en el racó més insospitat. El cibercafé era el cau en el qual em recloïa a donar-li vida al bloc. Transcrivia, corregia i revisava, descarregava fotos i les seleccionava, com si es tractara d'un treball remunerat. Com si per cada entrada publicada, rebera una quantitat ingent de diners que em permetera seguir amb l'aventura. Com si el bloc finançara el viatge de forma il·limitada.

En certa manera, vaig creure que allò que feia aleshores, tenia més transcendència que mai. Ja no eren les ocurrències que podia escriure des de casa. Era molt més que això: immortalitzava moments únics i irrepetibles en paper. Aquesta missió va adquirir tal envergadura que s'ha convertit en la major obra que mai he creat. La narració de tres mesos d'aventura recorrent terres sud-americanes ha donat per molt. Molt més del que podia imaginar.