Tots Sants disfressats

Ja de xicotet em pareixia una fantasmada això del halloween. Em produïen vergonya aliena els xiquets que, disfressats de bruixa o vampir, anaven tocant de porta en porta i repetien la repel·lent cantarella de ‘truc o tracte’. Uf, quina angúnia de gent. Era la primera referència que m’arribava d’aquesta festa forastera via pel·lícula ianqui.

Mentre a l’altra part de l’oceà tot és un comboi, jo he vist com al meu poble, per uns dies, el cementeri s’ompli de vida, flors i intimitat. I és que ací, en la festa de tots sants, no hi ha espectacle possible. Només record als avantpassats i amics difunts.

L’espiritualitat, la presència de la mort o la memòria es donen la mà en una celebració que és un homenatge al passat i al que, indefugiblement, vindrà. Una assumpció del destí, malgrat que a la nostra cultura li coste visualitzar que -en un joc de paraules i conceptes- hi ha mort més enllà de la vida.

En un món exposat al canvi amb qüestió d’anys, els rituals socials perden el sentit a mesura que banalitzem la vida i les seues diverses manifestacions. La irrupció del halloween a l’imaginari és una advertència de com el món terrenal triomfa sobre qualsevol intent d’exploració col·lectiva de la consciència.

Cap establiment comercial o d’oci perd l’oportunitat de promocionar una festa de consum. L’atrezzo de falsa pel·lícula de terror inunda, cada dia més, els espais de trobada. La gent s’apunta a la moda de vestir-se de bruixa o vampir i així se sumen a una festa tan fantàstica com buida de contingut.

I el consum torna a guanyar perquè necessitem decorar la vida amb disfresses, alcohol i divertiment. Perquè poc ens importen els nostres ancestres si ens ho podem muntar de puta mare, ací i ara.