Máncora, última parada

Hem despertat del somni estrany amb la intenció decidida de deixar enrere Zorritos. No han estat uns dies especialment còmodes. L’experiència amb el cactus ha estat al·lucinant, mai més ben dit. No obstant això, l’ambient enrarit que respirem a aquell poblet de platja, acaba expulsant-nos d’allà abans del que podíem imaginar. Això de fer la motxilla i buscar una nova destinació és una sort que ens regala el viatge. Quan algun lloc no t’acaba de convèncer, només és qüestió d’agafar les pertinences i continuar la festa a una altra part. Sense donar explicacions a ningú. Res a veure amb la vida real, la que vivim a les nostres respectives llars, a milers de quilòmetres d’ací.

Així de fàcil ho fem. Pugem a una furgoneta que ens du a la darrera i definitiva parada d’aquest tour. Fa temps que els diversos companys de viatge que anem trobant-nos al llarg del camí, ens parlen de Máncora com una localitat perfecta per descansar a vora mar. Això és el que necessitem, una mena de desintoxicació viatgera per tal d’assaborir, com si es tractara d’una victòria, el fet que ens precipitem al final d’una aventura de tres mesos de durada.

Tenim la sensació d’haver encertat de ple en aquesta tria, després d’unes setmanes un tant convulses. Hem trobat un allotjament perfecte, a primera línia de platja, per dur a terme el propòsit de viure amb calma aquests dies. Aquestes seran les nostres particulars vacances del viatge. Ens despreocuparem dels quefers diaris de moure’s d’un costat a un altre, en novetat constant. Agafarem una breu rutina i descansarem de la vida que ens obliga –perquè ho volem i perquè ens agrada- a pegar bacs.

Els primers dies a Máncora són tal com els hem imaginat. Ens hem fet ràpid a l’habitació, sense adonar-nos l’hem convertit en la nostra casa. Despertem amb tranquil·litat, desdejunem amb parsimònia i ens llancem a passejar per la platja com si fórem una parella de jubilats. Són els dies que més enganxats estem a la lectura i a la bona vida, tal com ho entén molta gent. Una Riviera Maia però sense polsereta ni complex hoteler de luxe. Ja sabem, és clar, que tot això tampoc ens cal.

La vida s’anima a mesura que passen els dies. Cert és que el relax està bé per a una estona, perquè alhora també ens fa ganes estar de comboi. És per això que, sense buscar-ho, pel simple fet de romandre un temps en un mateix lloc, comencen a succeir coses al voltant de l’hàbitat que ocupem. Com ara aquella nit de bogeria que, de forma inesperada, trobem amb el grup d’equatorians que han vingut amb l’únic ànim de divertir-se.

També són els moments de teixir una amistat que va solidificant-se amb la parella de joves nord-americans arribats des de les muntanyes de l’estat d’Oregon. La barrera idiomàtica no és un impediment quan hi ha interès per comunicar-se i fer-se entendre. Kris i David representen la joventut inquieta i intel·ligent que penses que no existeix als Estats Units.

Estem massa intoxicats per absurdes pel·lícules d’institut poblades d’animadores ximples i jugadors de futbol americà de baix coeficient intel·lectual. La parella en qüestió és filla de la cultura hippie que perdura com un substrat contemporani. A Máncora també fem amics per hores, com és la parella de colombianes que venia de passada o la jove sueca que començava a viatjar sola, després de decidir que la seua aventura encara no havia acabat.

Amb tanta gent, no podem escapar de la festa que ressona en fer-se fosc. Especialment recordat és l’episodi nocturn que hem viscut quan pensàvem que la nit havia conclòs sense pena ni glòria. Un jove anglès amb ganes de fer amics, que hem conegut fa només una estona, ens convida a seure amb ell per compartir el ritual de fumar un porro. Com que tampoc tenim pressa ni res millor a fer que dormir, acceptem la invitació.

L’acte innocent que ens disposem a cometre es troba de cara amb la legislació antidroga que impera al llarg i ample del planeta. La mala fortuna que ens sobrevé arriba de la mà d’una parella de policies que s’atansa ràpidament cap a nosaltres en detectar l’acció il·lícita. No tenim opció d’abocar-nos a la negativa com a escapatòria ja que ens han divisat des de lluny. L’herba prohibida no té lloc al carrer, cometem una il·legalitat ens agrade o no. Mai hem entès aquesta fixació per perseguir determinades substàncies.

De sobte ens venim avall, el món s’ensorra sota els nostres peus. Els agents de l’ordre ens demanen que els acompanyem al cotxe. Diuen que ens porten a les dependències policials per procedir a formular la denúncia. Els preguem que allò no pot acabar així, que ha d’haver una solució més justa. En realitat, els policies busquen aquest subterfugi, estan més que disposats a corrompre’s. Arribem a un acord ràpid: buidem les carteres i tots els diners que trobem, passen a ser seus. Accepten sense miraments. Els demanem que ens retornen on ens han trobat. El malson ha acabat.

L’amic anglès que ens ha dut involuntàriament a aquesta situació ens dóna les gràcies per haver fet les gestions, ja que el seu nivell de castellà és baixíssim i no haguera pogut solucionar-ho per ell mateix. Nosaltres no anem encara a dormir. Anem a seure tranquil·lament a un banc a digerir allò que ha succeït. Tenim el gust agredolç d’haver eixit invictes del marró en què estàvem immersos. Al mateix temps, sentim la impotència d’haver contribuït a la vilesa moral de ser partícips del joc de la corrupció policial. Ens consolem pensant que hem escollit el camí més fàcil i ràpid que teníem a l’abast.

Acotem el cap sabent que el temps se’ns tira damunt. Máncora ens assenyala el camí de tornada cap a casa. Seguim la sana rutina de visitar el restaurant que més ens ha convençut aquests dies d’esbarjo. Passegem per la platja com fem cada matí abans de dinar. Fem la migdiada, llegim una estona mentre el sol s’oculta a través de la perfecta línia que traça l’horitzó oceànic, juguem a malabars amb els darrers rajos de llum i repensem el lloc on sopar. Cada dia que transcorre ens acosta, encara que siga mentalment, a casa. En tres, dos, un, zero, pujarem al bus per travessar el Perú de nord a sud fins endinsar-nos en l’altiplà bolivià. No ho entenem com un comiat, és el devenir de les coses.