Perduts a Amotape

Despertem tranquil·lament i preparem un reduït equipatge, amb la previsió incerta de passar la nit fora, lluny de tota civilització. Agafem una furgoneta que ens porta terra endins, a més d’una hora de distància de la ciutat. Anem cap als Parc Nacional dels Cerros de Amotape, una zona de bosc equatorial.

A la pregunta “on podem dormir?”, que formulem al conductor del transport públic, la resposta és oberta. Podem provar sort a la casa del guarda forestal, doncs on ens dirigim no hi ha cap tipus d’allotjament reglat. Quan passem davant del lloc proposat, el xofer atura la màquina i ens indica que és a aquella casa prefabricada on ens hem de presentar. Incrèduls però decidits, així ho fem.

Ens rep calorosament el guarda que durant mesos està establert en aquell punt de vigilància. Ens sorprèn l’acollida entusiasta, fa la impressió que ens ha estat esperant per donar-nos la benvinguda. Ens informa que, casualitats, fa unes hores ha vingut de visita al Parc un compatriota nostre que es diu –i llig al registre d’entrada- Martí Boada. I tant que és compatriota!, em reserve, si té nom català... Expliquem el perquè de l’arribada a la zona i, per primera vegada, per la necessitat de vendre’ns i fer-nos els interessants, Ramón i jo ens presentem modestament com a biòleg i periodista –que, d’altra banda, és el que hem estudiat.

Ho fem també com una manera de guanyar-nos la confiança i aconseguir un llit on caure morts. Segurament aquesta presentació passa desapercebuda per a l’interlocutor, però a nosaltres se’ns fa excessiva. Potser no és estrictament necessària, ja que l’efusivitat que mostra el guarda de veure’s amb companyia ens dóna de facto el dret de ser acollits. Minuts després d’aquesta conversa trenca-gels, apareix el personatge en qüestió. Ve acompanyat d’un altre guarda forestal.

 

A la fi eixim de dubtes i li posem cara i ulls al prestigiós professor universitari –ja ens l’han venut així- Martí Boada. És un senyor de mitjana edat, de rostre afable i desenfadat. Vesteix com un autèntic explorador, estil Coronel Tapioca. Al coll du penjada una aparatosa càmera de fotos, amb un poderós teleobjectiu que encara més converteix la màquina en un objecte incòmode d’arrossegar.

Tot plegat transmet una imatge de vertader investigador de la natura, amb la conseqüent credibilitat que impregnen les seues primeres paraules. Ens demanem sobre els quefers quotidians, ja se sap, procedència, formació, inquietuds i motivacions del viatge. El carisma és aclaparador. El senyor Boada parla amb vehemència i humiltat, pròpia de les persones que saben amagar els grans coneixements adquirits de la vida. Des del primer moment, sent que sóc l’alumne aprenent, que em trobe davant la imponent figura d’un catedràtic instruït.

Amb aquella solemnitat que caracteritza els personatges il·lustres, Boada ens posa el nostre lloc quan ens pregunta per com ens diem. Responem amb brevetat i ens limitem a fer-li saber el nom de pila. Amb to cavalleresc i divertit, ens replica –tot remarcant la diferència generacions que ens separa- que les presentacions necessiten de noms i cognoms, que no hem de caure en l’anonimat fàcil. I ens recorda quan no fa tant de temps, hom explicitava el nom familiar d’on provenia perquè si passaves per tal mas o alqueria, pogueres ser fàcilment ubicat i reconegut.

Els joves postmoderns –així ens defineix, sense embussos- ja no entenen d’aquests signes de cordialitat i saber estar. Acte seguit, ens proposa seure i prendre alguna beguda fresca. “Voleu birra? Perquè és així com anomeneu la cervesa, no?”, continua amb aquesta picabaralla elegant que enfronta, tot i el seu posat jovial, dues maneres d’entendre el món, clarament definit segons la dècada de naixement. Amb una calor insofrible i l’estómac mig buit, la cervesa –la birra- provoca efectes sedants, fins que arriba el moment del comiat.

La trobada amb Martí Boada em desperta una curiositat per saber més d’aquest personatge enigmàtic. Algú tan insigne deu deixar rastre a internet, aprofundiré en la seua figura quan tinga ocasió. Ens ha contat que els estudis botànics que du entre mans per als pròxims mesos, el conduiran a diferents països de Sud-amèrica. El següent viatge serà a l’Antàrtida, quasi res!

Òbric parèntesi i viatge al futur: setmanes més tard, amb la tranquil·litat d’estar a casa amb internet, accedesc a la seua pàgina personal. Fins ací res extraordinari, un prestigiós estudiós de plantes i arbres amb una gran trajectòria professional. És un matí qualsevol quan quede fascinat mentre mira la tele distret a l’hora del desdejuni. La veu i la cara de qui parla m’és familiar. Necessite uns minuts per assegurar-me que és qui és. Martí Boada és el genial conductor del programa “Boscos” del Canal 33, i ho va saber callar amb la magnificència que sempre dóna posar-se davant la càmera.

Sí, és la mateixa persona que arran dels diferents incendis que s’han produït aquest estiu a l’Empordà, fa de font autoritzada als informatius de la televisió catalana. Tan de carisma i modèstia, només es podia explicar d’aquesta manera. La trobada amb ell a Amotape va durar poc més d’una hora, no obstant això, la singularitat i la coincidència del lloc, ha fet que admire aquest personatge, per mi, ara un poc més conegut. Ganes d’idolatrar científics mediàtics, m’atreviria a dir. Això sí, amb el reconeixement que mereix la gent que es dedica a investigar com a modus vivendi.

Tanque parèntesi i torne al dinar amb el guarda forestal. No puc evitar estranyesa davant una persona que fa festa de tot. Tampoc estic en condicions de queixar-me de res, doncs és de ser ben parit, ser agraït. En acabar de menjar, busquem un lloc a la casa on córrega un poc d’aire per tal d’escapar de la calor sufocant que tenalla l’ambient.

Quan la temperatura davalla només uns graus, ens disposem a recórrer l’exterior a fi de prendre contacte amb l’entorn. Travessem el nucli de població conformat per un conjunt de cases disseminades. L’escola destaca com l’edifici amb major infraestructura, una emblema de futur. Realment no sabem quina és la font de sustent de qui viu ací, doncs l’agricultura no té presència en una zona on el bosc ho domina tot.

Caminem sense un rumb clar. Ara agafem aquest caminoi, ara l’altre. L’instint ens porta a un riu cabdalós d’aigua tèrbola. Malgrat la calor, no ens decidim a endinsar-nos en les seues aigües marrons i fangoses. Això sí, ens repengem en les branques d’un arbre d’extensa ramificació, mentre veiem córrer tan immens riu. Camí de tornada a la provisional llar, trobem l’amfitrió assegut al portal d’una casa veïna. Ens conviden a formar part de la tertúlia que s’ha muntat. Mare i filla remouen un perol enorme en el qual couen un dolç dens de llet, d’un color semblant a l’aigua del riu que hem trobat fa només una estona.

Comprem unes botelles de cervesa per calmar la set social que necessita mitigar que ens acull. Parlem fins la repetició de la proesa històrica que va sorprendre l’explorador Shackleton i la seua tripulació, fa molts anys d’això, en l’oceà antàrtic. Supervivents de gran altura en terres aritmèticament oposades a la zona que recorrem. Eixim del núvol d’aventura perquè arriba l’hora de descansar. És ara, i no abans, quan descobrim on dormirem. Uns llits més que dignes per a uns aventurers postmoderns capaços de sobreviure amb poc i molt.

Al matí següent tornem a caminar pel bosc sense direcció fixa, satisfets d’haver superat les 24 hores potser més incertes del viatge. Al migdia, quan acaba l’escola, agafem el transport que condueix els mestres a les zones on la civilització és major. Retornem a Tumbes amb la idea d’avançar Panamericana avall. Zorritos és la pròxima parada.