La gent de Cajamarca

De viatge, el temps pren una dimensió diferent i moltes vegades incomprensible. La retrobada amb Ramón després de dues setmanes, es produeix a les vuit del matí. Concretament a l’habitació on s’allotja des de fa un parell de nits. Informat de les coordenades de l’hostal, només havia de presentar-m’hi, encara que fóra a una hora intempestiva. Així, Ramón es desperta a la meua arribada i la de la parella d’amics argentins que s’han convertit en eventuals i estimats companys de viatge.

Huanchaco ha estat definitivament el punt de trobada. Aprofitem que tenim el matí per davant per fer una llarga passejada a vora mar, mentre ens contem amb detall què ha estat de les nostres vides darrerament. És un dia nuvolós que no convida gens a remullar-se. L’onatge atrau els surfistes però no els banyistes, això està clar. El Mediterrani, de moment, em sedueix més.

Huanchaco és la platja més coneguda de Trujillo, una ciutat que rep el nom del poble extremeny en el qual va nàixer el colonitzador Francisco Pizarro. Trobem poc atractiva tant la platja com la ciutat, per això només quedem dos dies a l’espera de concretar un nou rumb.

Sense pretendre-ho, seguim les passes que guiaren els castellans en la comesa d’aniquilar les restes de l’Imperi Inca. A Cajamarca –sona a entitat bancària en plena fusió, veritat?-, va ser executat per ordre de Pizarro qui està considerat el darrer rei inca, Atahualpa, fa prop de 500 anys.

Diu un refrany castellà que la “cabra tira pal monte”, i això és el que ens passa, que els Andes ens reclamen de nou, ara que per fi havíem banyat els peus a la mar. I sí, a Cajamarca ens trobem fàcil, la ciutat ens captiva al primer instant. Ens recorda la monumentalitat de Cusco, això sí, a xicoteta escala. A més a més, tenim la sort d’hospedar-nos –a bon preu, no cal dir-ho- en lloc privilegiat com és la mateixa Plaça d’Armes.

Que en les nostres excursions diàries acabem xopats de dalt a baix dues vesprades seguides, no desmereix el lloc per a res. Ens agrada la ciutat, el paisatge de verds, però encara més ens agrada la seua gent. Lluny del moviment del turisme, tot pareix més autèntic.

La nit que ens proposem eixir de festa –som joventut, i ens toca participar d’aquesta activitat-, acabem compartint barra amb tres joves que, amb amplis coneixements polítics, ens parel d’un Estat peruà beligerant que no fa més que alimentar l’espiral de violència amb els irreductibles de Sendero Luminoso.

Quan tornem de visitar el conjunt arqueològic de Cumbe Mayo, un grup de veïns del barri Delta ens sorprèn amb la invitació de compartir cervesa, que no podem rebutjar. Baixem de la muntanya a la ciutat. Cajamarca es troba al fons de la vall i aquest barri s’aferra a una pendent. Hi viu gent humil, oberta i acollidora.

No és un poblat xavolista de l’estil de les faveles brasileres, però el fet que haja tingut un creixement urbanístic desordenat en carrers amb desnivell, accentua la sensació d’estar a la perifèria. Allò ben cert és que el grup de veïns que festegen la vesprada de diumenge ens fa sentir còmodes des del primer moment. Entre tots, estan reformant la casa d’un jove que actualment viu al centre de la ciutat però que vol tindre el seu espai al barri.

En acabar el treball del dia, compren un caixó de cerveses i el comparteixen amigablement. Avui, també amb nosaltres, que hem tingut la fortuna de trobar-nos en el camí. Celebrem la germanor espontània que s’ha produït de forma inesperada. Si nosaltres estem contents de comptar amb la seua companyia, ells pareix que ho estiguen més, la qual cosa ens afalaga en excés. Una altra vegada, la humilitat torna a ser clau.

Proposen de fer-nos una foto de grup per al record, i no dubte a traure la cámera, el moment és impagable. El viatge es construeix sobre aquests fets. Les persones són les qui li donen sentit, no sols els llocs que visitem. A mesura que roda la cervesa, la conversa es torna més delirant i simpàtica. El futbol, com no, ocupa el tema central. Parle com si en sabera; al capdavall, el Barca, Messi i Guardiola ho inunden tot.

Però també parlen d'una lluita que s'està duent a terme a Cajamarca. Dues empreses pretenen crear l'explotació minera més gran del món amb totes les conseqüències que se'n deriven. Hi ha prevista una aturada general indefinida per tal de protestar contra l'execució del projecte. Quan el poble diu que no és que no, proclamen.

D'alguna manera, la qüestió em transporta a la lluita contra l'ampliació de l'abocador de residus de la comarca d'on sóc. Ací i allà, topem amb interessos insostenibles que, a la llarga, perjudiquen una majoria i, a la curta, beneficien una elit. I si "Conga no va", tampoc el macroabocador de la Ribera!