FUTBOLEl futbol és, sens dubte, l'esport rei en gran part del món. La televisió ha fomentat pertot arreu un augment creixen del nombre de seguidors d'aquesta pràctica esportiva. Via satèl·lit, els canals de futbol internacional transmeten en directe el senyal del partit que està tenint lloc a l'altra banda del planeta. Així, no és difícil establir una conversa d'alta volada sobre resultats, fitxatges i trajectòria d'equips. No importa com estiga d'aïllat geogràficament l'interlocutor per parlar sobre la jugada més comentada del moment.
El futbol, els acosta a Occident. Les lligues de
països europeus són les més seguides donada la qualitat i el nivell del joc,
producte de la inversió insultant de diners que s'injecten en aquest esport.
Simpatitzants de Messi o Cristiano, projecten il·lusió a milers i milers de
quilòmetres del lloc d'on són, que poc té a veure amb l'entorn que habiten. Els
joves del poble emulen la imatge dels jugadors preferits, malgrat que els
delate el color de pell a colp d'ull. La
indumentària tradicional amb què vist la gent gran ha quedat tòxicament suplantada
per una estètica de xic de discoteca perdut en un poble de muntanyes.
Si disposaren dels mateixos coneixements
futbolístics en matèria de política internacional, la Revolució estaria més
pròxima. La màxima romana de “pa i circ” du segles funcionant amb igual
efectivitat ací que allà, ahir com avui. Els problemes s'evadeixen amb una
injecció diària de pur entreteniment. El negoci del futbol és morfina
col·lectiva.
RELIGIÓ500 anys és temps suficient per implantar una religió amb una cúpula instal·lada molt lluny del continent que recórrec. En el lloc més insospitat es pot trobar fàcilment un humil temple religiós des d'on predicar les veritats de Déu. Pocs vestigis queden, si no estan incorporats al culte cristià, de les creences anteriors a l'arribada del colonialisme, que tal com es mostra també és mental.
Hi ha una aritmètica que malauradament explica que
quan menor és el nivell cultural de la població, major és la presència social
de la religió. Els països occidentals que compten amb superiors quotes de
progrés, es desprenen d'aquest llastre moralitzador, ara més que mai, enemic de
l'avanç del pensament.
L'educació continua majoritàriament en mans de
l'Església, la qual cosa assegura a generacions futures la transmissió de
valors acceptats i supervisats per part de la jerarquia eclesiàstica. Multitud
de cartells d'estil naïf amb missatges infantils i ridículs poblen comerços,
restaurants i vehicles, que pengen els seus propietaris amb afany
evangelitzador. En les meues carns, he suportat educadament l'intent de
salvar-me de l'ateisme a partir de l'explicació de diferents passatges de la
Bíblia, com una manera d'entendre el món que habite des de fa unes dècades.
També he escoltat, més d'una vegada, sermons
mentre viatjava per la ciutat en transport públic. L'il·luminat del dia regava
les orelles dels passatgers amb un estrany discurs contra la violència, farcit
de perles. I tot passat pel filtre compassiu i submís que situa la dona en una posició
servil, sempre en un plànol de debilitat. La declaració de bones intencions
perd tot sentit en caure en una moral rància i retrògrada, per més que s'oculte
sota un missatge benintencionat.
El sacrifici de molts religiosos, que des d'Europa
desembarcaren en aquestes terres inspirats per la doctrina de la teologia de
l'alliberament, ha quedat en paper mullat en vista del discurs uniforme actual.
L'anhelada justícia social, que tant necessita aquest i tots els mons, no
arribarà a base de sermons.
...I AMORL'amor com a tema universal, el llenguatge que s'entén sense paraules, que s'expressa amb afecte. Dediquem molt de temps de conversa i pensaments raonant i debatent sobre l'atracció entre persones. Les relacions, existents o no, sòlides o per consolidar, ocupen una part -a vegades massa important, sobredimensionada?- de la nostra agenda mental.
Quan estàs de viatge, disposes d'hores i hores
d'activitat cerebral introspectiva. Repasses la vida que va quedar crionitzada
el dia que t’enlairares amb l’avió i travessares l’oceà. En la distància, els
estímuls que arriben de l’exterior tenen encara més interpretacions.
La música sona a moltes parts: bars, tendes,
festes, vehicles, altaveus portàtils o mòbils d’última generació. És la
manifestació cultural popular que endolceix determinats moments del dia a dia.
També pot ser una manera de conèixer, a través del contingut de les lletres que
acompanyen la música, els temes que interessen a la gent del lloc.
Sé que l’amor és un recurs sobre el qual es construeix
part de l’imaginari individual i col·lectiu. Em desagrada, però, que siga el
tema únic i central de totes les cançons que escolte ací i allà. Perquè tampoc
es pot negar que sobretot la música comercial és radiada al meu país versa
sobre el monotema. Si només preocupa una sola cosa, es pot intuir idiotització.
La vida és més que relacions d’amor portades a l’extrem del desengany o la
felicitat absoluta. Hi ha molts altres tipus de relacions interpersonals que no
tenen el protagonisme que es mereixen, com són les d’amistat, familiars,
laborals...
Fa un temps vaig veure una samarreta a l’aparador
d’una tenda que em va cridar l’atenció.
Aleshores haguera estat capaç de vestir-me amb el lema “Mi ex es gilipollas”,
per divertit i cru. Tal vegada vivia forçadament instal·lat en un sentiment de
desamor que s’aniria esvaint amb el transcórrer dels mesos. Tenia clar que
desapareixeria l’opressió al pit perquè no tenia cap intenció en conviure en un
insà martiri.
El problema que he detectat en aquestes latituds
és que la música tradicional o moderna sempre parla d’amor des del despit, des
d’un punt de vista excessivament melodramàtic que travessa ràpid el llindar que
separa l’amor de l’odi. Aquestes lletres alimenten la rancúnia, el màxim
menyspreu cap a la persona que ho ha estat tot, com una manera de sentir-se
fort i valerós. No es promou la concòrdia i l’enteniment, al seu just temps, com a valors desitjables
després d’una ruptura.
Perillosament es fomenta la llavor de l’odi,
l’eterna infelicitat per viure el rebuig en primera persona. La reacció
desairada no és més que un símptoma de ................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada