Les meues coses (I)

Abans d'embarcar-me en aquesta aventura, dedicava més temps a pensar què m'enduria amb mi, que no tant quin itinerari seguiria sobre el mapa. Sabia que la ruta s'improvisa, mentre que l'equipatge que portes de casa és determinant. Perquè, al final, el que tens és el que juga. Omplir la motxilla quan ja estàs en marxa, costa molt més del que es pot pensar. Amb la càrrega que comences, acabes. Això, és clar, si no et desfàs de res pel camí.

Arriba el dia en què mires a través de l'amplitud de l'armari de l'habitació de casa i comences a seleccionar allò que esperes fer servir. Costa destriar, tot i això, saps que és l'única manera d'armar la motxilla, la qual compta amb una capacitat limitada de 50 litres, ampliable a deu més. Costa també carregar jaquetes polars, guants i gorres de llana junt a pantalons curts, banyador i sandàlies.

Pareix que siguen incompatibles, antagonistes, que no puguen conviure en un espai tan reduït. Després, una vegada ets al lloc, entens que la roba es correspon a la disparitat de climes i temperatures per on acabes movent-te. Des del fred glacial de l'alta muntanya fins la calor humida del tròpic. El fons de la motxilla s'alterna segons la necessitat d'abric o no. Hi ha peces que han estat imprescindibles, les quals, amb el canvi de latitud, passen inadvertides, oblidades i arraconades. Ara bé, mai saps quan les pots tornar a requerir. Tot és necessari al seu temps.

En realitat, la motxilla que he preparat amb molta consciència -fins i tot, confesse que vaig elaborar un llistat per escrit- no li falta de res. De tot un poc, i tampoc massa cosa, és l'encert. Tal vegada sobra gran part de la farmaciola que ma mare, en una innata precaució maternal, em va obligar a transportar. Afortunadament, no he necessitat recórrer a l'ampli ventall de fàrmacs.

Un equipatge auster comporta, per força, un vestuari limitat. La roba que abans podia tindre personalitat pròpia, esdevé un uniforme del viatge. És més, tinc la falsa sensació que la marca de muntanya del Decathlon, Quechua -un nom molt oportú-, patrocina l'expedició andina, com si jo mateix fóra un excursionista de fama internacional.

La mànega llarga d'entretemps, que val per a tot, m'acompanya en tot moment. És una amiga inseparable en el fred i el calor que encara no és sufocant. A la nit, refresca, segur. Oblides els dies que vesteixes amb els mateixos pantalons – el canvia de roba interior és sagrat, això no es pot perdre- perquè és una de les coses que més preocupen quan només disposes d'una altra muda. El viatge té les seues prioritats i, precisament, el vestuari no és una d'elles.

Com és lògic, arriba el punt que ets capaç d'enumerar fil per randa tot el que forma part de les pertinences. També es desenvolupa una gran habilitat a l'hora de fer i desfer la motxilla, ja que la maniobra es mecanitza. Ara bé, requereix un temps de destresa i interiorització. Igual ocorre amb la roba bruta. S'engrandeix cada dia transcorregut. Fins que s'encén un llum roig d'alarma en el teu interior que t'avisa de la necessitat de netejar allò que ha quedat momentàniament obsolet conseqüència de l'ús diari.

Tan acostumat com estem a obrir el tambor de la rentadora, dipositar el detergent i accionar la màquina que funciona de manera automàtica, ara i ací, tot es fa complicat i laboriós. Importantíssim que el lloc on et trobes tinga un espai on estendre la roba perquè s'asseque amb la major rapidesa possible. Potser demà o passat siga massa tard.

Llavar la roba a mà és una cosa que s'aprèn per intuïció. Tampoc pots pretendre que quede tal com la vares portar. Així, baixes el nivell d'exigència pel que fa al rentat i el perfumat. No poses la mateixa dedicació que, de ben segur, li donaven les nostres iaies. L'operació és un tràmit de supervivència, de mínima higiene exigida al viatger.

Superat l'episodi, el mecanisme del compte enrere es torna a posar en marxa fins nova ordre. Com tot en la vida, serà qüestió de temps. Això sí, amb la roba neta, ja descanses més tranquil.