Gent que potser coneixes

No té clar com ha arribat fins ella. Suposa que ha intervingut la vella llei que parla de l'atracció física dels pols oposats. No ho troba excessivament forçat, tot i que li ha tocat moure fitxes amb el conseqüent risc de trobar-se amb una negativa rotunda que posara fi, ipso facto, a la partida. Està content perquè s'ha atrevit, i amb això ja en té prou. I és que no acostuma fer aquestes coses.

No fa tant de temps que se li va aparèixer el perfil al facebook sota el suggeridor títol de gent que potser coneixes. Tenien tres amics en comú, els mateixos que els unien quan freqüentaven determinat ambient universitari. Això, fins que acabaren els estudis i cadascú va fer la seua.

Ell va fer camí a una altra ciutat per motius laborals. Encara recorda el seu primer treball, i s'emociona en pensar-ho. Ella es va quedar a la ciutat en la qual compartiren aules. Va tindre sort de trobar una plaça de no-sé-què a la Universitat. Clar que també s'ho havia currat; ella s'ho currava molt.

Es podien comptar amb els dits de la mà les voltes que havien coincidit des que encetaren trajectòria laboral. Això sí, les poques voltes que es veien, es feien un cas exagerat. Pareixia que la resta del món s'esvaïa al seu voltant i s'afanyaven a contar-se detalls quotidians de la vida: com els anava amb el treball -que a més solia ser canviant-, quins havien estat els darrers viatges, on i amb qui compartien pis.

Sempre deixaven de banda la qüestió sentimental. Potser perquè no es donava el moment ni el lloc, potser perquè els incomodava la idea de parlar d'una tema que a tots dos els semblava excessiu d'explicar-se, malgrat la confiança que es professaven.

La veritat és que sentien allò que es diu una tensió sexual no resolta, la qual sempre s'havien esforçat per ocultar-se. I és que en aquells anys d'universitat cadascú havia trobat parella amorosa, a pesar de l'altre. Així que, tot i que es desitjaven, encara que només fóra per una nit, es concebien com un impossible. Tal vegada fóra millor així, s'animava cadascú en silenci.

Per això aquesta reaparició facilitada per les xarxes socials, no deixava de tindre un punt morbós. Havien decidit quedar per prendre alguna cosa sense més intenció que actualitzar-se les vides, tot aprofitant que ell baixava un cap de setmana a la ciutat d'estudis.

En el fons no havien vacil·lat massa a l'hora de fer efectiva la quedada. Perquè cert és que mantenien la seguretat necessària per tal de comunicar-se obertament, sense que tot plegat quedara com un atreviment fora de lloc.

Ell no havia estat d'examinar-se les fotos publicades al perfil d'ella. La millor manera de saber on ha estat i sobretot amb qui ha estat, volia pensar. Pel que va veure en la prospecció, es podia intuir que enrere havia quedat el xicot amb qui eixia en temps universitaris i amb qui, per cert, havia conviscut en pis de lloguer propi, segons informacions ja caduques.

Ella, és clar, tampoc havia perdut mos. Estava encuriosida, des que va rebre la petició d'amistat, per saber què havia estat d'ell en els dos últims anys, dels quals no tenia notícia de la seua existència. Amb un escanejat detingut i a consciència, tenia capacitat d'elucubrar sobre els moviments que havia dut a terme durant tot aquest temps d'incomunicació.

El dia de la retrobada no es va fer massa d'esperar. Cap dels dos podia amagar el nerviosisme implícit de la cita. Amb tot, ell es creia amb informació de primera mà per afrontar la conversa; ella també se sentia segura a l'hora d'actuar. I és que diuen que la informació és poder.

Tanmateix quan va arribar el moment de veure's, tots dos seguiren la mateixa estratègia. Malgrat que ambdós sabien indiscretament més del que voldrien de la vida de l'altre, feren com si tot allò que es contaven fóra una novetat constant, com si tot els vinguera de nou encara que tenien gravades a les retines les imatges que il·lustraven els fets relatats.

I d'aquesta sorpresa constant, a vegades certament simulada, a vegades fortament real, aquelles hores de conversa i cervesa foren tan màgiques que es prometeren que aquesta retrobada un tant fortuïta s'havia de repetir en breu. Havien confirmat moltes coses l'un de l'altre. Pareixia que la represa d'amistat deixava de ser virtual per esdevindre real, sense necessitat de facebooks tafaners.