Lliçons menorquines

Quantes lliçons pot donar-nos Menorca! Junt a la germaneta Formentera, és l’illa que es manté més intacta de l’arxipèlag balear. La desbordant bellesa del paisatge deixa bocabadat tot aquell que s’acosta a aquest tros de terra, que s’amaga en la Mediterrània dels mals continentals. A penes has de buscar per trobar racons paradisíacs. Fins i tot, el mateix camí, que et condueix allà on t’has proposat arribar, resulta encisador. L’harmonia t’acompanya pertot arreu, com si t’hagueres endinsat en un estat de levitació permanent.
Et fa feliç veure com els menorquins han sabut preservar el territori, malgrat ser una illa que, en part, viu del turisme. Malauradament aquesta felicitat es contraposa a un sentiment de frustració. Aquell que sentim els qui hem vist com les pales excavadores han desforestat, entrat el nou segle, els camps de tarongers per on buscàvem aventures quan érem menuts. Pot sonar bucòlic, melancoliós o hortera, però vos assegure que és un sentiment real.
Sense pretendre-ho, ens hem fet testimonis involuntaris del procés de destrucció de l’entorn. Amb els nostres ulls, hem vist com s’ha malmès el litoral en qualsevol racó de la nostra geografia. I ens hem acostumat tant a veure créixer urbanitzacions a vora mar, que es fa complicat imaginar-se la costa abans que desembarcaren els pirates de la rajola. Sembla que la profanació del paisatge siga una empremta causada per una civilització llunyana. Una civilització que ens va colonitzar i que, molt al nostre pesar, va alçar esquelets de formigó en els muntanyars de sorra. La història recent, però, no ha esdevingut així: el poble ha estat còmplice d’aquesta destrucció.
Amb tot, sovint faig l’esforç de pensar com serien les zones litorals més atapeïdes de turistes, això sí, únicament visibles en temporada alta. Em ve a la ment Cullera: com es conservaria si la colònia d’estiuejants mai haguera fet acte de presència en aquest autèntic poble de la Ribera. M’imagine la serra de les Raboses poblada d’arbres i no d’edificis, com s’entremescla l’aigua dolça i salada en la desembocadura del Xúquer... El mateix em passa quan pense en Benidorm, paradigma del turisme de masses. Veig un poble pescador i privilegiat de la Marina, que queda protegit de les agressions gràcies a algunes de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià.
També viatge mentalment fins Mallorca i m’imagine Andratx o Calvià, nets d’urbanitzacions. Fantasiege amb la serra de Tramuntana, que cau lliurement a la mar, sense trobar cap obstacle. Això que faig, són exercicis d’imaginació per purificar la ment i anar més enllà del que veuen els meus ulls. D’alguna manera, és una mena de teràpia que es resisteix a creure que les les coses sempre han estat així, que els interessos de l’home –capitalista- sempre han estat presents. Així, em carregue d’energia per lluitar contra les barbaritats urbanístiques.
I quan visite Menorca veig clar que un paisatge ben conservat és, sens dubte, el millor pol d’atracció turística que pot existir avui dia. Quan el món es fa més uniforme i la destrucció plana amb total llibertat, mantindre’s intacte és un dels valors més potents al qual aferrar-se. Aquesta fidelitat a la terra és la millor garantia de futur per créixer com a poble, amb salut i identitat.