Bicis i virtuts

La bici amb què vaig aprendre a fer les primeres pedalades era de color roig. S’adequava a la grandària que feia aleshores, quan només comptava amb mitja dècada d’existència. El tros de terra, que queda darrere de ca ma ‘uela’, era el circuit on desafiava la gravetat. Aquell era el camp de proves idoni gràcies al qual vaig desenvolupar habilitats increïbles al manillar. Aquesta destresa em seria de gran utilitat durant els posteriors anys de pre i post adolescència.

Amb la bicicleta, aconseguia una autonomia impossible de concebre sense l’ajuda d’aquest vehicle no motoritzat. I és que em permetia ampliar el radi de distància on podia arribar per mi mateix. Com si fóra un explorador en terres perdudes, em vaig convertir en un gran coneixedor del terme municipal del meu poble. Ací posava en pràctica més que mai la perícia que havia adquirit dalt d’una bici, quan m’aventurava pels estrets caminets que separen els camps de tarongers. A ella, li estic molt agraït perquè em va ajudar a créixer.

Després va arribar la ciutat, els estudis i la conseqüent separació de la vida al poble. Tot allò em va distanciar, durant anys, de la companyia diària de la bicicleta. D’amiga d’aventures, ara passava a tenir un paper més estricte: esdevenia un mitjà de transport en distàncies curtes. La relació es gelava, però no deixava d’estar latent. Perquè, ben mirat, la tenia present: no deixava de gaudir en notar el vent a la cara mentre pedalejava.

I després de la ciutat va tornar la soledat del poble. Aquesta vegada més allunyat que mai de la civilització, doncs vivia l’hivern en una zona d’estiueig, amb tot el que representa. Ràpidament em va socórrer la bici de l’adolescència, sobretot en les vesprades de fred i curta durada. Recent incorporat en el mercat laboral, ella em servia de teràpia a l’hora d’alliberar-me de la submissió horària a la qual estava sotmès. Associe el record d’un cel i d’una mar grisa, que s’apaguen conforme avance pel passeig, a aquells anys de vida en una solitària i vella coneguda platja de la Safor.

Canvi d’etapa, d’ubicació física i espiritual, i la bici acaba tornant a mi. En una vida recent estrenada a l’illa, només faltava el vehicle per excel·lència. Curiosament arriba en forma de regal dels Reis Mags, després d’una visita nadalenca dels pares. Per si encara no m’havia quedat clar, comprove qui és qui en aquesta fantasia infantil. En fi, comence l’any nou amb un joguet de gran utilitat, especialment en aquella època on tot arrancava de zero. Aleshores havia de suplir la carència d’amistats fiançades amb passejos meditabunds, amb la mar com a teló de fons. Eren tota una vàlvula escapatòria per als pensaments introspectius més profunds, els que té qui comença a construir fonaments.

A mesura que trobava l’equilibri i les coses se situaven al seu lloc, la teràpia ciclista va deixar de ser imprescindible. Les ganes de diversió juvenil varen relegar les activitats diürnes a l’aire lliure i, per tant, la bicicleta va quedar en un terme discret. Fins que una telefonada, relacionada amb un tema de treball, la va col·locar súbitament en primera línia. M’oferien treballar en un projecte televisiu que tenia la bicicleta com a protagonista. “A pedals” era el programa que duia esperant una vida –laboral- sense saber-ho. Durant poc més de mig any, vaig participar en un projecte il·lusionant, que m’obligava a veure bicis per allà on anava.

A més, per aquell temps, vaig experimentar una sensació que em fascinava i que encara no havia trobat el moment de fer realitat. Per fi abandonava el cotxe cada matí, i amb ell, semàfors, retencions i aparcaments impossibles. Ara podia anar en bici a la feina, fresc i motivat. El trajecte em permetia respirar fort acabat de despertar, així com contemplar el perfil de la ciutat, el qual s’il·luminava esvelt amb els primers rajos de sol del dia. La son desapareixia per força.

Tot s’acaba, però. I allò que és bo, sembla que s’acabe més ràpid encara. Com no podia ser d’una altra manera, el cotxe va tornar a la meua vida. I sí, tornava el gris de l’asfalt, del fum i del polígon. La bicicleta deixava de tenir utilitat com a mitjà de transport per passar a ser únicament un vehicle de distracció. Com que el treball em retenia durant moltes hores al dia en una oficina, la bici esdevenia un exercici d’alliberament a la submissió laboral. En realitat, passava a complir la funció que sempre havia tingut des que havia entrat, de ple i sense consciència, en la vida adulta.

Coses també d’adults, arriba el dia en què el despertador deixa de marcar el ritme vital d’entre setmana. Exempt d’obligacions matutines, ella –una altra vegada ella- sobrevé aliada indiscutible per fer front al tedi que pots trobar-te quan disposes de “toooot” el temps del món. Aleshores els diàlegs interiors fan acte d’aparició amb més insistència que mai. Com que és inevitable defugir-los, és preferible establir-los mentre descobreixes paisatges, que no reclòs a casa. No hi ha dubte que així s’assimilen millor.

És per això que en aquests moments la bicicleta es transforma en un puntal a la quotidianitat. Perquè és una companya que sempre tens a la teua disposició, que no es queixa si has de pujar muntanya amunt i que no demana benzina per moure’s. En temps de contenció econòmica és ideal, ja que únicament requereix cames fortes i cor airejat. Amb vitalitat, conqueriràs paratges únics, als quals només pots arribar pel teu propi peu. Fora gimnàs, fora competició, fora enclaustrament... Anar per la vida sobre dues rodes, és la manera més sana de canviar els vicis per la bici.