Recuperant articles (III)

dimecres, 2 / juliol / 2008

Jocs a la platja

La platja és el lloc idoni per escoltar converses alienes. Només has d’estovar-te a la tovalla, posar-te un poc de crema solar i obrir les orelles de bat a bat. En qüestió de segons, connectaràs amb el diàleg que més t’interesse del teu voltant. És semblant a sintonitzar una freqüència de ràdio. Amb els radars en marxa, pots arribar a fer un treball de camp, digne d’un doctorat de Sociologia. I és que la platja no coneix de condicions socials. És un espai interclassista on tenen cabuda rics i pobres, urbanites i rurals, forasters i autòctons. Allà tothom és igual, tothom du banyador i tovalla, i per això mateix és difícil determinar la procedències. L’única manera de saber-ho és prestant atenció a les paraules que desprenen els espontanis companys de platja.

I això és el que vaig fer un dia més en trobar-me davant una situació que prometia diversions. Davant meu, tenia dues parelles de germans, que devien tenir quatre i set anys, i sis i deu anys, per situar aproximadament les edats. Tot i que s’acabaven de conèixer, tots quatre compartien jocs de platja sense gaire problemes. I el que en principi era un mer entreteniment, es va convertir en un treball de recerca interessant. Especialment quan vaig detectar que uns germans parlaven català i els altres, castellà. La cosa s’animava perquè tenia curiositat en saber el nivell d’expressió en castellà de la més petita, i més encara després de la contaminació que patim els catalanoparlants en qüestions idiomàtiques. El cas és que la matèria que anava a estudiar m’apassionava: es tractava d’una improvisada situació de sociolingüística.

El comportament dels xiquets és molt divertit de seguir, segurament per l’absència d’aquests homenets i donetes en la meua vida quotidiana. Mirant-te’ls et pots reconèixer anys enrere i divertir-te amb les ocurrències que improvisen. Però també pots endevinar l’educació que han rebut. Això, si encara vols aprofundir més en les interpretacions. Perquè els xiquets són sobretot un clar reflex dels grans, ja que la innocència dilucida formes de pensar i entendre el món. Precisament aquesta finestra es va obrir quan la més petita va fer ús del seu bilingüisme precoç. La reacció de l’altra xiqueta monolingüe –castellanoparlant, s’entèn- tenia un to un tant agressiu en veure que li parlava una llengua estranya i malsonant. Li replicava insistentment que parlara en espanyol, sense que l’al·ludida donara més importància a una situació que s’havia violentat per falta d’enteniment. El fet no era tant que li demanara el canvi de llengua, sinó la intensitat amb què ho feia. Aliena a tota agressivitat, la xiqueta de quatre anys va optar per obviar els comentaris i continuar el joc a una altra part. Es va allunyar d’un ambient hostil sense dir ni mut.

Tot allò em va fer pensar que, a vegades, una retirada a temps és una victòria. Davant la intransigència –ni que siga a xicoteta escala- i el sentiment de superioritat que ostenten alguns germans de la península, l’estratègia és no entrar en combat. Al llarg de la vida, ens topem amb massa murs com per botar-los cada vegada. És un esforç esgotador, que ens trau energies per quan realment ens fan falta. L’alternativa és mirar de travessar el mur sense fer l’esforç d’escalar-lo. Podem seguir el nostre camí deixant-lo de banda. Ja s’ho faran.