Deambule lleganyós per l’aeroport de València rumb al control de seguretat, quan, de sobte, m’atura una xicona d’agradable mirada. La situació em descol•loca d’immediat i, de manera forçosa, em bota de la meua realitat somnolenca. “Em deu voler vendre alguna cosa, cal estar a l’aguait”, m’advertisc. I així és.
Primer m’interroga sobre la meua suposada nacionalitat. “Eres español?”, m’etziba. Responc amb un sí tímid, sense cap intenció d’entrar en matisacions que, en moments com el d’ara, no condueixen a cap lloc. Acte seguit, procedeix a l’atac amb una pregunta que no sé on em vol portar: “Cuántas veces al año viaja en avión?”. Mentre m’apure per fer un càlcul mental ràpid, vacil•le estranyat amb la resposta. Ho faig, per què no, amb l’idioma que parle a casa i al carrer.
La interlocutora no espera el resultat aproximat de vols que agafe anualment. Carregada d’intriga, em planteja un interrogant sobre la meua vertadera identitat i pregunta sense maldat: “No me habías dicho que eras español?”. Ara no dubte. Contraataque amb una resposta concisa i directa: “Sóc valencià”. Jo no he captat la confusió, però ella sí.
La jove es justifica ràpidament davant el malentès, que li deu haver causat una absurda sensació de ridícul. M’explica que fa una setmana ha arribat a València i s’afanya a no quedar com una intolerant lingüística. Al•lega que li agrada molt l’idioma aborigen i que està en procés de fer un esforç per entendre’l quan abans. La felicite i l’anime, tranquil de no haver-me topat amb cap integrista a aquelles hores del matí.
Al final, em vol vendre una targeta de crèdit, gràcies a la qual puc obtindre suposats beneficis per viatjar amb assiduïtat amb avió. No m’interessa l’oferta, no m’agraden els bancs. Així que la despatxe sense miraments adduint que tinc pressa, que m’esperen a la porta d’embarcament.
Puge a l’avió i deixe que la son em transporte al món del somnis, mentre em desplace a uns quants quilòmetres d’altura per damunt del Mediterrani. Faig un, dos, tres intents... però no ho aconseguisc. Em ressona una veu femenina que repeteix sempre la mateixa frase: “No eres español, no eres español...” No puc dormir de cap de les maneres. Se’m desperten massa interrogants que no sé resoldre.
M’inquieta la situació que acabe de viure. Em pregunte per què la jove -probablement mesetària- no havia barallat la possibilitat que algú poguera parlar-li en valencià a València. Però sobretot em deixa queferós el fet que presuposara que no compartíem nacionalitat, quan més de mig Estat s’entesta en intentar fer-me creure que ens uneix un mateix projecte. D’un fet quotidià, extrac conclusions que em permeten dilucidar dubtes que, a vegades, em turmenten l’existència. Millor em relaxe, i disfrute del vol.
Primer m’interroga sobre la meua suposada nacionalitat. “Eres español?”, m’etziba. Responc amb un sí tímid, sense cap intenció d’entrar en matisacions que, en moments com el d’ara, no condueixen a cap lloc. Acte seguit, procedeix a l’atac amb una pregunta que no sé on em vol portar: “Cuántas veces al año viaja en avión?”. Mentre m’apure per fer un càlcul mental ràpid, vacil•le estranyat amb la resposta. Ho faig, per què no, amb l’idioma que parle a casa i al carrer.
La interlocutora no espera el resultat aproximat de vols que agafe anualment. Carregada d’intriga, em planteja un interrogant sobre la meua vertadera identitat i pregunta sense maldat: “No me habías dicho que eras español?”. Ara no dubte. Contraataque amb una resposta concisa i directa: “Sóc valencià”. Jo no he captat la confusió, però ella sí.
La jove es justifica ràpidament davant el malentès, que li deu haver causat una absurda sensació de ridícul. M’explica que fa una setmana ha arribat a València i s’afanya a no quedar com una intolerant lingüística. Al•lega que li agrada molt l’idioma aborigen i que està en procés de fer un esforç per entendre’l quan abans. La felicite i l’anime, tranquil de no haver-me topat amb cap integrista a aquelles hores del matí.
Al final, em vol vendre una targeta de crèdit, gràcies a la qual puc obtindre suposats beneficis per viatjar amb assiduïtat amb avió. No m’interessa l’oferta, no m’agraden els bancs. Així que la despatxe sense miraments adduint que tinc pressa, que m’esperen a la porta d’embarcament.
Puge a l’avió i deixe que la son em transporte al món del somnis, mentre em desplace a uns quants quilòmetres d’altura per damunt del Mediterrani. Faig un, dos, tres intents... però no ho aconseguisc. Em ressona una veu femenina que repeteix sempre la mateixa frase: “No eres español, no eres español...” No puc dormir de cap de les maneres. Se’m desperten massa interrogants que no sé resoldre.
M’inquieta la situació que acabe de viure. Em pregunte per què la jove -probablement mesetària- no havia barallat la possibilitat que algú poguera parlar-li en valencià a València. Però sobretot em deixa queferós el fet que presuposara que no compartíem nacionalitat, quan més de mig Estat s’entesta en intentar fer-me creure que ens uneix un mateix projecte. D’un fet quotidià, extrac conclusions que em permeten dilucidar dubtes que, a vegades, em turmenten l’existència. Millor em relaxe, i disfrute del vol.
2 comentaris:
Ei nano, seguim-nos!
A vore si fem això de Menorca...
Una vegada més... MOLT BÉ!
Segueix escrivint-te per a que pugam seguir llegint-te!
Publica un comentari a l'entrada