De Dénia a Eivissa, i d'Eivissa a Palma. Ha enfosquit durant el llarg trajecte. No he tingut temps per avorrir-me. Tantes emocions enfrontades -excitació, incertesa, alegria, nostàlgia, entusiasme, confusió, il·lusió- m'han entretingut el viatge. A la fi, arribe a la destinació on m'espera qui farà de perfecte amfitrió al llarg de les pròximes setmanes. Vaig resseguint-lo amb el cotxe per estranyes avingudes fins arribar a la casa d'acollida. Demà m'espera un nou treball, i també estrene vida!
He estirat un fil i, gràcies a ell, he conegut la meua futura companya de pis. Tots dos buscarem una casa per llogar. Un matí de dissabte ens llancem a la recerca d'una nova llar. Recorrem la ciutat amb la intenció de trobar cartells que anuncien un “es lloga”. En passar davant un mercat de barri, tinc una intuïció que no pot fallar: preguntaré a aquesta parella per veure si sabem d'un pis per entrar-hi a viure. Donem en el clau! Cala Encantada serà el suggerent nom del meu carrer.
Necessitem una tercera persona amb qui completar habitacions. Cap problema, fem ràpid la feina. Comença la convivència. Primeres complicitats, converses que s'allarguen passada la mitjanit, confusions amb una parla que se'm fa un tant estranya, compres setmanals, aprenents de cuiner... El nou projecte de vida pren forma de manera incipient.
Passen els mesos i arriben els primers canvis a Cala Encantada. Noves persones, noves experiències a compartir. La casa té autonomia pròpia i es converteix en un punt de trobada de gent que va deixant la seua marca. Allà sempre es conforma una família que estreta llaços d'amistat.
Mai t'atreveixes a fer el recompte de les persones que han trobat el seu espai, per mesos o anys, en aquelles parets. Fins que un dia fas l'esforç de recitar en veu alta els noms de tots i cadascun dels companys amb qui has compartit casa i vida. Sents que els rets un xicotet homenatge. Penses que sense ells res haguera sigut igual. I te n'adones que Cala Encantda és més que una habitació, una cuina i una terrassa. Durant anys ha estat el centre de mil aventures vitals.
S'acosta el moment de donar-li un adéu tímid. M'imagine com em sentiré quan després d'anys -molts anys- puge aquell carrer sense eixida, que fa pujada, i contemple bocabadat la façana del que va ser ma casa. Viuré una explosió de sentiments similars al dia en què vaig travessar la porta carregat de maletes amb l'objectiu de passar una temporada indeterminada a Cala Encantada. I és que hi ha llocs que marquen per sempre l'existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada