Des de fa unes setmanes he decidit anar al treball en bici. Travesse la ciutat per dirigir-me al polígon industrial, allà on la classe treballadora es dóna la mà. El nou itinerari m’obliga a passar per un col·legi de dubtós nom, que s’encomana a un tal San Cayetano. Cada matí assistisc a una involuntària desfilada de pares –i sobretot mares- que acompanyen els seus fills amb luxosos cotxes.
És innombrable la quantitat de tot-terrenys que descendeixen de les urbanitzacions ubicades a les rodalies de la ciutat. Són cotxes de colors obscurs que sempre xafen asfalt, malgrat que se’ls pressuposa una condició de muntanya. Aquesta és la moda de l’alta societat i, com tantes altres coses, no es qüestiona.
En una època no tan llunyana, la xica més guapa del poble formava família amb el fill del farmacèutic. Tal vegada, per aquest motiu, i perquè inverteixen part del temps en preocupacions estètiques, les mares adinerades que veig arribar a San Cayetano llueixen uns cossos propis d’edats jovenívoles. De fet, algunes d’elles fan acte d’aparició amb una perfecta indumentària sport, com a mostra del compromís diari que mantenen amb el gimnàs.
Xiquets i xiquetes, de cares angelicals, vesteixen uniforme de blaus cels i marins. Sent parlar la llengua imperant de l’elit. Tots fan olor a colònia, estan perfectament pentinats, responen als discrets encants de la burgesia. No saben ni sabran de crisi. Creixeran envoltats dels seus –només els seus-, recoberts d’una pàtina impermeable als dolors materials. Determinisme social.
És innombrable la quantitat de tot-terrenys que descendeixen de les urbanitzacions ubicades a les rodalies de la ciutat. Són cotxes de colors obscurs que sempre xafen asfalt, malgrat que se’ls pressuposa una condició de muntanya. Aquesta és la moda de l’alta societat i, com tantes altres coses, no es qüestiona.
En una època no tan llunyana, la xica més guapa del poble formava família amb el fill del farmacèutic. Tal vegada, per aquest motiu, i perquè inverteixen part del temps en preocupacions estètiques, les mares adinerades que veig arribar a San Cayetano llueixen uns cossos propis d’edats jovenívoles. De fet, algunes d’elles fan acte d’aparició amb una perfecta indumentària sport, com a mostra del compromís diari que mantenen amb el gimnàs.
Xiquets i xiquetes, de cares angelicals, vesteixen uniforme de blaus cels i marins. Sent parlar la llengua imperant de l’elit. Tots fan olor a colònia, estan perfectament pentinats, responen als discrets encants de la burgesia. No saben ni sabran de crisi. Creixeran envoltats dels seus –només els seus-, recoberts d’una pàtina impermeable als dolors materials. Determinisme social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada