Vuit i deu del matí, sona el despertador. L’apague. Vuit i quart, torna a sonar, i el torne a apagar. Cinc minuts després l’alarma s’activa una vegada més. Definitivament he de renunciar al son. Es fa tard. Corre, a treballar.
Passen uns minuts de les nou quan entre a l’oficina. El telèfon i l’ordinador m’esperen desitjosos. Jo no tinc tantes ganes, però em pose. Avui no tinc cap eixida al món exterior. Em reclouré a l’oficina tota la jornada. Se’m farà llarg el dia, segur.
Arriba l’hora de dinar. M’escape a casa d’uns amics que viuen prop d’on treballe. Gràcies pel dinar, gràcies per l’hospitalitat. Me n’he d’anar, encara em queden unes hores de curro.
Per fi s’acosten perillosament les set de la vesprada. Ja no sé ni com seure. Estic fins els collons d’estar ací. Fa més de deu hores que estic fora de casa. L’oficina se’m cau damunt, la suporte als muscles com una llosa.
Me’n vaig. No, espera, tenim reunió d’última hora, mai més ben dit. Ens volen comentar alguna cosa. Me la sua prou, faré com que escolte. Això és tot? Molt bé, fins demà.
En eixir de l’oficina, els companys comentem que som uns apassionats del treball, que estem ací per vocació, que ens entusiasma allò que fem, que hem nascut per treballar d’açò i de cap altra casa, que cada dia ens sentim més realitzats.
Merda, són quasi les nou de la nit, i ara entre a casa. Què puc fer del que em queda de dia? El sopar. Doncs això faré. Em cuidaré, vaig a menjar com un senyor. Hòstia, no tinc gaire cosa per escollir a l’estand de la nevera. Fa un parell de dies que deuria haver-me acostat al Mercadona. Improvisaré amb el que tinc.
Au, sopat. I ara què, a dormir? No pot ser, ja s’ha acabat el dia. No he tingut temps per a les meues inquietuds. Ja arribarà el cap de setmana, em console. De sobte, se’m gira tot i canvie de pensament.
Açò és una merda, em sent un esclau de l’empresa. Sort que se’ns acaba el contracte d’ací dos mesos. Anhele el dia. Em quedaré sense treball, sense sou, sense ocupació concreta. Sí, però seré lliure.
Passen uns minuts de les nou quan entre a l’oficina. El telèfon i l’ordinador m’esperen desitjosos. Jo no tinc tantes ganes, però em pose. Avui no tinc cap eixida al món exterior. Em reclouré a l’oficina tota la jornada. Se’m farà llarg el dia, segur.
Arriba l’hora de dinar. M’escape a casa d’uns amics que viuen prop d’on treballe. Gràcies pel dinar, gràcies per l’hospitalitat. Me n’he d’anar, encara em queden unes hores de curro.
Per fi s’acosten perillosament les set de la vesprada. Ja no sé ni com seure. Estic fins els collons d’estar ací. Fa més de deu hores que estic fora de casa. L’oficina se’m cau damunt, la suporte als muscles com una llosa.
Me’n vaig. No, espera, tenim reunió d’última hora, mai més ben dit. Ens volen comentar alguna cosa. Me la sua prou, faré com que escolte. Això és tot? Molt bé, fins demà.
En eixir de l’oficina, els companys comentem que som uns apassionats del treball, que estem ací per vocació, que ens entusiasma allò que fem, que hem nascut per treballar d’açò i de cap altra casa, que cada dia ens sentim més realitzats.
Merda, són quasi les nou de la nit, i ara entre a casa. Què puc fer del que em queda de dia? El sopar. Doncs això faré. Em cuidaré, vaig a menjar com un senyor. Hòstia, no tinc gaire cosa per escollir a l’estand de la nevera. Fa un parell de dies que deuria haver-me acostat al Mercadona. Improvisaré amb el que tinc.
Au, sopat. I ara què, a dormir? No pot ser, ja s’ha acabat el dia. No he tingut temps per a les meues inquietuds. Ja arribarà el cap de setmana, em console. De sobte, se’m gira tot i canvie de pensament.
Açò és una merda, em sent un esclau de l’empresa. Sort que se’ns acaba el contracte d’ací dos mesos. Anhele el dia. Em quedaré sense treball, sense sou, sense ocupació concreta. Sí, però seré lliure.
2 comentaris:
escolta aquesta:
http://costellam.net/ogg_releases/cll001_jalea_real_vingava!/%5Bcll001%5D_05_Jalea_real__alzeimer.ogg
t'hi has inspirat?
molt encertada!
gràcies per compartir-la
Publica un comentari a l'entrada