Pareix l’escenari d’una pel•lícula. Però no, és real, i ho saps. T’identifiques a l’entrada amb el dni. Et donen una targeta que posa “visitant” i que t’has de col•locar a un lloc visible. T’assignen un funcionari que t’acompanya a l’interior del recinte. Les portes s’obrin al nostre pas. Les travesses i es tanquen a l’esquena. Sortegem sense dificultats els obstacles que impedeixen l’eixida. Fins que, desorientats en el laberint, arribem on ens esperen José, Pedro, Antonio i Gonzalo. Tenen entre 20-i-tants i 40-i-tants anys i desprenen jovialitat.
Ens donem la mà amb efusió. Estic intrigat per conèixer-los, per parlar amb ells i obrir-me al món que els envolta. Ni que siga per dues hores. Sé que no són objectes d’estudi, però vull copsar amb el temps que dispose la bondat i l’honradesa d’unes persones a qui ha reclòs la societat. M’ho posen fàcil, és gent de carrer acostumada a entaular conversa amb qualsevol. Tenen ganes de xerrar i passar-ho bé. Establim una ràpida confiança que permet acostar-me tímidament a les seves vides.
Mire com es relacionen entre ells. La conya és el seu codi. Per moments em fa la impressió que estic en el pati d’un institut i m’he ajuntat amb els més vacil•lons de cada classe. Però no, veig el mur de ciment que s’alça més amunt de la mirada, i els filferros, i retrobe l’escenari gris en el qual conviuen cada dia, de dilluns a diumenge.
El més xerrador –de fet, no para de xerrar- em conta vanitós que està al mòdul on dorm amb la flor i nata de la classe política corrupta local, mentre aprofita per carregar contra la justícia. Diu que a ell li han caigut molts més anys de condemna que als grans estafadors de la cosa pública. Tot un clàssic. I es reafirma en la idea de tornar a estafar una, dues i tres vegades més. No hi ha penediment en les seues paraules, només resignació. O això pareix.
El més jove del grup se sent frustrat perquè, avui que hem vingut a mostrar el seu treball, no li estan eixint les coses com deurien. Es pressiona a ell mateix. No vol deixar despagada sa mare després de tot el que li ha contat en el vis a vis. La tensió li ha tret a relluir un bri de mala hòstia. Té cara de bon tio, però també un cos treballat que intimida.
Li he demanat quant de temps li queda per eixir. M’ha dit que duia dos anys i que encara li’n queden dos més. Hores més tard he sabut el motiu pel qual es troba allà dins: homicidi involuntari. Va patir la desgràcia de carregar-se un paio en una baralla de carrer per culpa de l’alcohol. Va ser un accident que arrossegarà com una cadena perpètua. Sabrà eixir del sotrac, em console.
Faig el camí de tornada a l’exterior. Durant el trajecte m’ha caigut al terra un parell de vegades la targeta que indica la meua condició de visitant. El funcionari bromeja fent-me creure que, sense la pertinent identificació, córrec el perill de quedar-me allà dins. Somric nerviós la gràcia.
M’allunye de la monotonia del dia previsible, de penes que inunden els murs, d’esperances que encara no s’endevinen. Quan a la fi estic fora de tot control, em pregunte si tot aquell xiringuito de dimensions faraòniques serveix per alguna cosa. Si, els qui estem fora, vivim més segurs.
Ens donem la mà amb efusió. Estic intrigat per conèixer-los, per parlar amb ells i obrir-me al món que els envolta. Ni que siga per dues hores. Sé que no són objectes d’estudi, però vull copsar amb el temps que dispose la bondat i l’honradesa d’unes persones a qui ha reclòs la societat. M’ho posen fàcil, és gent de carrer acostumada a entaular conversa amb qualsevol. Tenen ganes de xerrar i passar-ho bé. Establim una ràpida confiança que permet acostar-me tímidament a les seves vides.
Mire com es relacionen entre ells. La conya és el seu codi. Per moments em fa la impressió que estic en el pati d’un institut i m’he ajuntat amb els més vacil•lons de cada classe. Però no, veig el mur de ciment que s’alça més amunt de la mirada, i els filferros, i retrobe l’escenari gris en el qual conviuen cada dia, de dilluns a diumenge.
El més xerrador –de fet, no para de xerrar- em conta vanitós que està al mòdul on dorm amb la flor i nata de la classe política corrupta local, mentre aprofita per carregar contra la justícia. Diu que a ell li han caigut molts més anys de condemna que als grans estafadors de la cosa pública. Tot un clàssic. I es reafirma en la idea de tornar a estafar una, dues i tres vegades més. No hi ha penediment en les seues paraules, només resignació. O això pareix.
El més jove del grup se sent frustrat perquè, avui que hem vingut a mostrar el seu treball, no li estan eixint les coses com deurien. Es pressiona a ell mateix. No vol deixar despagada sa mare després de tot el que li ha contat en el vis a vis. La tensió li ha tret a relluir un bri de mala hòstia. Té cara de bon tio, però també un cos treballat que intimida.
Li he demanat quant de temps li queda per eixir. M’ha dit que duia dos anys i que encara li’n queden dos més. Hores més tard he sabut el motiu pel qual es troba allà dins: homicidi involuntari. Va patir la desgràcia de carregar-se un paio en una baralla de carrer per culpa de l’alcohol. Va ser un accident que arrossegarà com una cadena perpètua. Sabrà eixir del sotrac, em console.
Faig el camí de tornada a l’exterior. Durant el trajecte m’ha caigut al terra un parell de vegades la targeta que indica la meua condició de visitant. El funcionari bromeja fent-me creure que, sense la pertinent identificació, córrec el perill de quedar-me allà dins. Somric nerviós la gràcia.
M’allunye de la monotonia del dia previsible, de penes que inunden els murs, d’esperances que encara no s’endevinen. Quan a la fi estic fora de tot control, em pregunte si tot aquell xiringuito de dimensions faraòniques serveix per alguna cosa. Si, els qui estem fora, vivim més segurs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada